- "Semblava una temeritat, un acte de rebel·lia. Com si d’una situació inquisitorial es tractara, fer-ne ús del valencià era, si més no, l’excepcionalitat a la regla. Lluitar contra l’estatus quo existent: David contra un Goliat immens."
Burxant en les prestatgeries del despatx, hi vaig albirar en la part superior unes caixes que contenien tots les assignatures dels cinc anys de la carrera de periodisme. Hi vaig escodrinyar alguns dels apunts que hi guarde com un tresor i vaig descobrir un fet que no recordava: estaven escrits en valencià. Sí, en valencià. Sembla una bajanada si sempre he viscut en una comarca valencianoparlant, el Camp de Túria, però el fet augmenta de categoria si tenim en compte que les classes les rebíem en castellà. L’esforç era doble: comprendre el que havíem rebut en una llengua i, de sobte, traduir-ho, simultàniament, al valencià. Els avantatges eren nombrosos: ens estimàvem la llengua, en fèiem ús, n’augmentàvem l’aprenentatge i fèiem el que volíem, amb una llibertat limitada, per descomptat. La Universitat on estudiàvem era privada, adscrita a la Universitat Politècnica de València, però les classes eren totes en castellà. Tot i que alguns mestres solien respondre en valencià quan algú els qüestionava en valencià, ningú no gosava fer una classe en valencià. Semblava una temeritat, un acte de rebel•lia. Com si d’una situació inquisitorial es tractara, fer-ne ús del valencià era, si més no, l’excepcionalitat a la regla. Lluitar contra l’estatus quo existent: David contra un Goliat immens. Fins i tot, un mestre va intentar fer, una volta, una classe en valencià i, de seguida, va rebre els crits i els improperis d’una part dels alumnes, una mena de “hooligans” que devien tindre problemes amb una llengua que alguns emprem des que vam nàixer.
Havíem intentat que les classes foren en valencià però sempre hi havia la mateixa resposta: no hi havia demanda suficient i, per descomptat, des del centre tampoc no se’n feia cap esforç per promocionar-la. En canvi, al castellà no calia ni promocionar-lo ni atiar-ne l’ús. Fins i tot, vam constituir una mena d’entitat o associació per estendre’n l’ús arreu del centre però s’hi va quedar en res: una gota al mig de l’oceà Atlàntic. Era una lluita que teníem perduda d’antuvi, amb molta voluntat però amb cap resultat concret. D’això ja fa un grapat d’anys, unes quantes dècades, però la situació del valencià, dissortadament, no és la millor. Ans al contrari, fa el camí a l’inrevés. Sempre que entra a governar la dreta en la Generalitat, fidel a la seua cita, no sol deixa cap canya dreta pel que fa a la “protecció” i defensa dels senyals d’identitat. L’educació i els mitjans de comunicació públics solen ser dos dels eixos sobre els quals centra la seua atenció per anar arraconant, a poc a poc, qualsevol flaire sobre el valencià, eixe que sempre diuen que defensen tant. Per això, no el fan servir mai. Ni el parlen ni tenen cap intenció d’aprendre’l.
Si preguntem al nostre president Mazón, o al conseller d’Educació, José Antonio Rovira, o a la resta de membre del Consell per estos fets -prendre apunts en valencià en unes classes que estem rebent en castellà- els semblarà d’allò més estrany, estrambòtic i, fins i tot, extremista, propi de persones radicals, independentistes o separatistes. Són les coses que tenim les persones que som bilingües. Ells són monolingües i volen continuar essent-ho. El full de ruta és sempre el mateix. Res no es deixa a la improvisació ni a la causalitat. Ans al contrari, està tot previst i planificat. Deixar el valencià a la voluntat de cadascú, a la intimitat si pot ser, no cal obligar-ne l’estudi, perquè al capdavall si anem per Europa ningú no ens parlarà en valencià i, molt menys, no ens entendrà. A poc a poc, serem més pobres lingüísticament.
Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com
Escriu en diferents mitjans, entre d'altres en Levante, Provincias i ha estat com a cap de premsa en diversos ajuntaments. Actualment ho fa normalment, com a opinió, en Infoturia, Levante-emv i també a Crònica Camp de Tùria
.jpg)
Cap comentari :