Els aranzels recíprocs de Trump busquen embellir la balança comercial estatunidenca

El paquet d'aranzels universals anunciat per Donald Trump el passat 2 d'abril ha generat una forta reacció internacional. El president estatunidenc ha dit d'esta mesura que és “una resposta justa”, sota la idea que altres països estan aplicant aranzels similars –o fins i tot més alts– als productes d'EE. UU. Segons Trump, estos nous gravàmens no són més que “aranzels recíprocs”.

És la balança comercial, amic

Què significa realment reciprocitat en este context? De veritat es tracta de respondre amb la mateixa moneda a barreres comercials prèvies? La resposta curta és no. I la llarga, que és la que convé explicar, revela una cosa més preocupant: el que Trump diu reciprocitat no es basa en els aranzels que altres països apliquen als Estats Units, sinó en una fórmula construïda entorn del dèficit comercial bilateral.

És a dir, no s'està reaccionant a una mesura concreta imposada pels socis comercials, sinó a un indicador econòmic mal interpretat i pitjor utilitzat.

La fórmula que ha fet pública l'administració estatunidenca per a justificar estos aranzels és la següent:

Dèficit comercial d'EE. UU. amb X / Exportacions de X cap a EE. UU.

Amb este càlcul, Trump pretén quantificar un suposat aranzel equivalent que el país en qüestió estaria aplicant, encara que en realitat l'única cosa que està mesurant és el grau de desequilibri comercial. És a dir, com més gran és el dèficit d'EE. UU. amb un país, major serà l'aranzel que se li imposa.

Així, encara que tots els països estan subjectes a un aranzel mínim del 10 %, aquells amb els quals els Estats Units manté un major dèficit comercial, com la Xina o Taiwan, es veuen castigats amb tarifes molt més elevades.

On està el problema?

El problema és que esta fórmula no mesura aranzels. No diu res sobre si eixe país aplica un 10 %, un 25 % o un 2 % en les seues taxes d'importació. L'única cosa que reflectix és la diferència entre el que els Estats Units embene a eixe país i el que li compra. I este dèficit, lluny de ser una prova d'agressió comercial, és un fenomen econòmic complex que depén de múltiples factors: tipus de canvi, patró de consum, especialització productiva, taxes d'estalvi o inversió, i fins i tot l'estructura demogràfica.

Dit d'una altra manera: si els Estats Units importa més del que exporta amb un país determinat, això no implica que estiga sent víctima d'una política comercial hostil. Pot significar, simplement, que eixe país produïx béns que els consumidors estatunidencs demanden en grau més alt, o que els Estats Units té una moneda forta que afavorix les importacions. Penalitzar a eixe país amb un aranzel no és reciprocitat. És proteccionisme embolicat en un relat simplificat.

Una lògica preocupant

Des d'un punt de vista econòmic, esta lògica és doblement preocupant. En primer lloc, perquè distorsiona el sentit dels aranzels, que històricament han sigut instruments per a corregir desequilibris puntuals, protegir sectors estratègics o respondre a pràctiques deslleials concretes. I, en segon lloc, perquè crea un precedent perillós: la idea que el dèficit comercial és una injustícia que cal corregir amb impostos, quan en realitat no hi ha evidència que un dèficit comercial siga per si mateix perjudicial.

De fet, altres països amb superàvit comercial estructural –com Alemanya o els Països Baixos– no estan exempts de vulnerabilitats econòmiques, de la mateixa manera que els Estats Units, malgrat els seus dèficits, manté una economia dinàmica i atractiva per a la inversió global. Forçar el reequilibri mitjançant aranzels és una estratègia tan simplista com contraproduent.

Per a acabar

El que Trump diu aranzel recíproc, per tant, no és tal. És una fórmula arbitrària que confon un símptoma (el dèficit) amb una causa (la política comercial) i que pretén aplicar solucions fiscals a desequilibris estructurals. El resultat és una política comercial basada més en percepcions que en dades, més en narrativa que en anàlisi.

En una economia interconnectada, este tipus de mesures no sols castiguen el país objectiu. També penalitzen al consumidor estatunidenc, encarixen els productes, distorsionen les cadenes de subministrament global i alimenten una lògica de confrontació que –ja s'està veient amb els aranzels anunciats per la Xina del 34 % per a EE. UU.– derivarà fàcilment en represàlies per part dels països afectats.

Carles Méndez Ortega, Professor d'Economia, UOC - Universitat Oberta de Catalunya

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.