La baixa qualitat del registre fòssil en el tram final del Cretaci distorsiona la visió de la seua diversitat real

La hipòtesi que els dinosaures ja estaven en declivi abans que un asteroide acabara amb la major part d’ells fa 66 milions d’anys podria deure’s, en realitat, a un empitjorament del registre fòssil d’eixe període. Així ho planteja un nou estudi liderat per investigadors de l’University College de Londres, publicat a Current Biology, que ha analitzat els fòssils d’Amèrica del Nord corresponents als últims 18 milions d’anys del període Cretaci (entre fa 84 i 66 milions d’anys).

Si es prenen les dades al peu de la lletra, els més de 8.000 fòssils recollits semblen indicar que el nombre d’espècies de dinosaures va arribar al seu màxim fa uns 75 milions d’anys i després va anar baixant fins a l’impacte de l’asteroide. Però l’equip investigador ha trobat que aquesta suposada davallada s’explica pel fet que és menys probable trobar fòssils d’eixe moment, principalment perquè hi ha menys afloraments rocosos accessibles i ben conservats del final del Cretaci.

Segons explica el doctor Chris Dean, autor principal i expert en Ciències de la Terra de la UCL, el seu equip ha comprovat que la qualitat del registre fòssil de quatre grups de dinosaures (clades) empitjora de manera significativa en els últims 6 milions d’anys abans de l’impacte. “La probabilitat de trobar fòssils disminueix, mentre que la probabilitat que els dinosaures habitaren eixes zones es manté estable. Això demostra que no podem interpretar el registre fòssil de manera literal”, assenyala.

Dean destaca que prop de la meitat dels fòssils d’eixa època provenen d’Amèrica del Nord. Això suggereix que, almenys en aquesta regió, els dinosaures podrien haver tingut més diversitat i estabilitat del que es pensava fins ara.

L’estudi ha examinat els clades Ankylosauridae (herbívors cuirassats com l’Ankylosaurus), Ceratopsidae (herbívors de tres banyes com el Triceratops), Hadrosauridae (amb bec d’ànec, com l’Edmontosaurus) i Tyrannosauridae (carnívors com el Tyrannosaurus Rex).

Per a fer-ho, han aplicat una tècnica de modelatge d’ocupació, habitual en estudis de biodiversitat, per a estimar la probabilitat que una espècie ocupara una determinada àrea. Han dividit Amèrica del Nord en una quadrícula i, tenint en compte la geologia, la geografia i el clima del moment, han estimat quantes d’estes cel·les haurien estat ocupades pels quatre grups de dinosaures en quatre períodes diferents dins dels darrers 18 milions d’anys.

Les dades indiquen que la superfície que probablement ocupaven els dinosaures es va mantindre estable al llarg del temps, la qual cosa suggerix que el seu hàbitat potencial no es va reduir i que el risc d’extinció no va augmentar significativament. Paral·lelament, han estimat la probabilitat de trobar fòssils en cada zona, segons la presència de roques exposades, la cobertura vegetal i la freqüència amb què s’han fet excavacions.

Els resultats mostren que la probabilitat de detecció ha anat disminuint al llarg dels quatre períodes analitzats. El factor clau és la quantitat de roca rellevant exposada i accessible. A diferència dels altres grups, els dinosaures ceratòpsids, com el Triceratops, tenien més probabilitats de ser detectats en fases posteriors, ja que ocupaven més zones.

Els investigadors apunten que això es deu al fet que aquests dinosaures preferien les planes interiors allunyades dels rius, un tipus d’hàbitat que es va convertir en predominant després de la retirada d’un gran mar interior i la desaparició dels sistemes fluvials que l’alimentaven.

Així, la recerca conclou que els dinosaures no estaven condemnats a l’extinció de manera inevitable al final del Mesozoic. Si no haguera sigut per l’impacte de l’asteroide, podrien haver continuat convivint amb mamífers, rèptils i els seus descendents actuals: les aus.

Reconstrucció Davide Bonadonna