#MAGA #Geopolítica #Trump2025

La doctrina de l'"Amèrica Primer", impulsada pel moviment neofeixista MAGA, presenta els Estats Units com una víctima explotada pels seus aliats. Però la història econòmica i la realitat del sistema internacional contradiuen esta narrativa simplista. Qui és realment el creditor i qui el deutor en este joc de poder global?

Donald Trump i els seus seguidors tenen un relat ben clar: els Estats Units han estat durant massa temps el banc i el guardaespatles del món, gastant bilions per protegir Europa, Japó i els països petroliers del Golf. Ara, diuen, toca que estos estats tornen el favor: que invertisquen més als EUA, que compren més productes nord-americans i, especialment, que augmenten la compra d’armament fabricat a casa.

Fins aquí, podria semblar una idea lògica per a qui no conega la història econòmica i política internacional. Però si gratem un poc, la realitat és prou diferent.

Trump presenta els elevats gastos militars dels EUA com si foren un sacrifici en benefici d’altres, com si Washington haguera estat sostenint el planeta a base d’altruisme. Però, en realitat, esta despesa ha sigut un motor fonamental del capitalisme nord-americà des de la Segona Guerra Mundial. Sense eixa "guerra permanent", moltes de les grans indústries tecnològiques d’avui -incloent les TIC- no haurien existit tal com les coneixem.

Però Trump ho veu d’una altra manera: si el comerç internacional no juga al seu favor, el problema no és del model econòmic dels EUA, sinó dels altres països. Per això proposa aranzels contra els països amb qui tenen un balanç comercial negatiu, com si eixe fora el problema real del seu gegantesc deute.

I ací ve la clau: els EUA tenen un dèficit comercial que l’últim any s’ha acostat al biló de dòlars i un deute que ja supera els 36 bilions, un 125% del seu PIB. I malgrat tot, segueixen actuant com si foren ells els que han estat pagant la festa dels altres.

Un bon exemple és el conflicte d’Ucraïna. Trump diu que els EUA han gastat massa diners, però la realitat és que els 125.000 milions dòlars invertits per Washington en ajuda a Kíiv són aproximadament el mateix que ha aportat la Unió Europea, tot i que Europa té un PIB un 30% inferior al dels EUA. I a més, esta despesa no és per solidaritat: forma part d’una estratègia geopolítica per a afeblir Rússia i, de retruc, consolidar el domini nord-americà sobre Europa i Japó.

Trump, però, ha sabut vendre-ho d’una altra manera. Perquè quan critica les polítiques dels governs anteriors en Ucraïna, no és per pacifisme, sinó per estratègia: ell veu en Putin un aliat natural en la seua croada neofeixista contra l’Europa liberal. I la Xina, és clar, és l’enemic prioritari, l’adversari econòmic i polític a batre.

Europa, mentrestant, es troba en una cruïlla històrica: continuar subordinada als interessos nord-americans o emancipar-se d’una vegada. La clau pot estar en les relacions amb la Xina i en el reforç del multilateralisme. Alemanya i França podrien ser els motors d’este canvi, perquè tenen interessos econòmics molt concrets en el seu enllaç amb Pequín.

El que estem veient no és només una crisi econòmica o geopolítica. És el sotrac d’un sistema liberal atlàntic que trontolla. I el futur d’este sistema dependrà, en gran part, del que passe en les pròximes eleccions nord-americanes al novembre. Perquè els neofeixistes estatunidencs no només volen controlar Washington, sinó remodelar el món al seu gust. I Europa haurà de decidir si juga el seu joc o si busca una nova partida.

Àgora CT