Els embassaments no eren de Franco

“L'aigua, per al reg”, proclamava la propaganda franquista mentres inaugurava embassaments per tota Espanya. No obstant això, la realitat que revelen les dades conta una història molt diferent: mentres el règim presumia d'impulsar el regadiu agrari, les empreses elèctriques controlaven silenciosament la major part de l'aigua embassada al país.

Espanya, amb més d'1 200 embassaments i preses, no sols lidera Europa en infraestructures hidràuliques, sinó que ocupa el quint lloc mundial.

Esta impressionant xarxa d'embassaments s'ha construït preferentment sota un discurs de modernització agrària, però la nostra investigació revela que, paradoxalment, entre el 50 % i el 70 % de la capacitat d'emmagatzematge d'aigua en els embassaments espanyols ha estat històricament sota el control efectiu de les companyies elèctriques i no dels regants.

La gran paradoxa de l'aigua espanyola

A Espanya, la gestió i control de les preses i embassaments depenen de la seua titularitat i de l'ús al qual estiguen destinats. Les infraestructures hidroelèctriques han sigut operades per empreses elèctriques sota concessions administratives.

Les concessions permeten a estes companyies gestionar l'aigua embassada per a la generació d'energia, la qual cosa inclou decidir quan alliberar l'aigua per a produir electricitat. No obstant això, estes decisions han d'alinear-se amb les normatives vigents i les necessitats d'altres usos de l'aigua, com el proveïment urbà, el reg agrícola i la conservació ambiental.

Els números són contundents. Durant el franquisme, mentres els discursos oficials enaltien el paper del regadiu com a motor de desenrotllament, la capacitat relativa d'emmagatzematge destinada exclusivament a reg es va reduir a la mitat: del 13 % en 1950 al 6 % en 1970. En el mateix període, l'aigua reservada per a generació elèctrica va augmentar del 29,5 % al 37 %. La resta es classificava sota l'ambigua etiqueta de “usos mixtos”, una categoria que, en examinar-la detalladament, revela una altra sorpresa.

En 1986, els 20 majors embassaments d'Espanya igualaven en capacitat als altres 917 existents. D'estes 20 megapresas, 13 estaven classificades per a “usos mixtos”. No obstant això, en la concessió, totes elles prioritzaven la generació hidroelèctrica, i en cinc casos era el seu únic ús autoritzat. La realitat és clara: l'aigua embassada a Espanya ha atés més els interessos elèctrics que als agraris.

L'aigua és poder

Per què és això important? Perquè qui controla l'aigua ho fa sobre alguna cosa més que un recurs natural. Una presa no sols inunda terrenys, sinó que també atorga el poder de decidir quan i com fluïx l'aigua en tota la conca. Esta capacitat de decisió afecta a agricultors, poblacions i ecosistemes tant riu amunt com, especialment, riu avall.

A més, l'aigua no sols és vital per a l'agricultura, sinó que també resulta essencial per a la generació elèctrica. És obvi en el cas de l'energia hidroelèctrica, que depén directament de l'aigua embassada, però la resta de les tecnologies de generació –excepte l'eòlica i la solar fotovoltaica– també requerix aigua per al seu funcionament com a mitjà de refrigeració.

La realitat en xifres

La nostra anàlisi exhaustiva de 940 preses espanyoles en 1986 revela que el 64 % de l'aigua embalsable es destinava a generació elèctrica, el 23 % a reg i el 12 % a altres usos. Esta distribució no era uniforme: en totes les regions excepte tres, la prioritat era clarament elèctrica sobre l'agrària.

Esta història de control privat sobre un recurs públic cobra especial rellevància en el context actual de crisi climàtica. Els períodes de sequera són cada vegada més freqüents i intensos, i la competència per l'aigua s'aguditza. Sorprenentment, esta relació complexa entre domini públic i control privat de l'aigua, especialment amb els usos elèctrics, ha estat pràcticament absent tant del debat públic com de la literatura acadèmica sobre la gestió de l'aigua a Espanya.

En l'actualitat, ni tan sols hi ha informació clara al respecte. Les dades més recents no són fiables perquè es confon propietat de la presa amb la concessió de l'aigua i perquè les concessions d'aigua no estan arreplegades de manera sistemàtica en cap lloc.

Qualsevol reforma futura del sistema de gestió hídrica a Espanya haurà de considerar no sols la titularitat formal de les infraestructures, sinó també qui controla de fet les decisions sobre l'aigua. Només entenent estes dinàmiques històriques podrem dissenyar polítiques que asseguren una distribució més equitativa i sostenible d'este recurs vital.

Perquè, al final, els embassaments podien ser de Franco, però l'aigua… l'aigua era per a les elèctriques.

Mar Rubio Varas, Catedràtica d'Història i Institucions Econòmiques, (UPNA). Investigadora de l'Institute for Advanced Research in Business and Economics (INARBE), Universitat Pública de Navarra; Diego Sesma Martín, Docent i investigador, Departament d'Economia i Empresa, Universitat de La Rioja i María Isabel Bartolomé Rodríguez, Professora i investigadora en el Departament d'Economia i Història Econòmica, Universitat de Sevilla

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.