En l'avantsala de l'alineament planetari total que tindrà lloc el 28 de febrer de 2025, el cosmos oferix un mes abans, al voltant del 21 de gener, l'alineació de 6 dels 7 planetes que conformen el sistema solar sense comptar la Terra.

Es tracta d'una coincidència estranya o és una cosa que ocorre periòdicament? Estan els planetes realment “alineats” en l'espai com si es tractara de la cua del supermercat?

Per què ocorre

El sistema solar és una qüestió d'influència. Diem sistema solar al conjunt que forma la nostra estrela, el Sol, amb tots aquells objectes que estan directament o indirectament influenciats per ella. I no es tracta només de planetes. Els planetes i els seus respectius satèl·lits són el més conegut, però hi ha bastants més objectes per ací pul·lulant.

Sense anar més lluny, entre Mart i Júpiter hi ha una distància més que considerable, concretament quasi quatre vegades la distància entre la Terra i el Sol. Des del punt de vista astronòmic, semblaria rar que cap objecte s'haguera posicionat per ací al mig, veritat? Perquè, en efecte, està pobladísimo.

Justo ací se situen el conegut com a cinturó d'asteroides i el planeta nan Ceres, tots dos orbitant al voltant del Sol. Així que eixe buit no està ni molt menys “buit”.

De menys a més

De l'objecte més pròxim a més llunyà al Sol, tenim: els planetes Mercuri, Venus, Terra, Mart, el cinturó d'asteroides al costat de Ceres, els planetes Júpiter, Saturn, Urà, Neptú, i el, en temps planeta (ara planeta nan) Plutó.

A més dels dos ja nomenats, també orbiten el Sol els planetes nans Haumea, Makemake i Eris, ordenats de menor a major distància al Sol, tots ells situats més enllà de Plutó. I hi ha més candidats a planetes nans, encara per catalogar.

Si ens anem encara més lluny, ens trobem amb el cinturó de Kuiper, el disc dispers i la núvol d'Oort. Es tracta d'un núvol d'objectes de xicoteta grandària que orbiten el Sol a distàncies més enllà de Neptú. S'estén fins a la quarta part de la distància del Sol a Pròxima Centauri, l'estrela més pròxima a la nostra, i es creu que els cometes de període llarg, com el conegut Halley, provenen d'este núvol.

L'objecte més llunyà catalogat com a pertanyent al sistema solar és 2018-AG37, un objecte sobrenomenat “Farfarout”, observat en 2018 per astrònoms de l'observatori de Hawaii (EE. UU.) i que forma part del núvol d'Oort.

Els objectes del sistema solar en moviment

Tots els planetes del sistema solar, així com Ceres i tots els objectes entre Mart i Júpiter, orbiten el Sol en un mateix pla anomenat pla de l'eclíptica, o en plans molt pròxims a ell.

L'eclíptica és la línia corba que descriu la trajectòria del Sol al voltant de la Terra en el seu moviment aparent vist des de la superfície terrestre.

Per contra, els planetes nans més enllà de Neptú orbiten el Sol en plans molt distints al pla de l'eclíptica. La menor desviació és la de Plutó (10,59 º), i la major la d'Eris (44,18 º).

El moviment planetari al voltant del Sol pot descriure's quasi a la perfecció usant la mecànica newtoniana i les tres lleis de Kepler:

• Primera llei: Tots els planetes es desplacen al voltant del Sol descrivint òrbites el·líptiques, amb el Sol en un dels focus de l'el·lipse.

• Segona llei: El radi vector que unix cada planeta amb el Sol recorre àrees iguals en temps iguals.

• Tercera llei: Per a qualsevol planeta, el quadrat del seu període orbital (temps que tarda a fer un volt completa al Sol) és directament proporcional al cub de la longitud del semieix major de la seua òrbita el·líptica (màxima distància del Sol a la qual es troba en el seu moviment).

Encara que sonen una mica abstractes, la tercera llei ens diu que el temps que tarda un planeta a fer un volt completa al Sol és major com més gran siga la distància a este. Però esta relació no és lineal: si un planeta es troba al doble de distància del Sol que un altre, el temps que tarda a donar-li la volta no és el doble.

Amb tot l'anterior, és el moment de lligar caps. Considerant òrbites, distàncies, moviments i planetes, és possible deduir que l'alineament planetari és només qüestió de temps … Cal esperar que coincidisquen tots els planetes entorn del mateix lloc al voltant del Sol.

L'alineament planetari des de la Terra

Hi ha dos tipus d'alineament planetari. El primer d'ells ocorre quan els planetes es reunixen tots a un mateix costat del Sol format una línia pseudo-recta, vista des del mateix Sol.

No obstant això, els planetes no poden alinear-se perfectament en tres dimensions. Fins i tot una coincidència més àmplia, dins d'un quadrant (una regió de 90 graus de l'eclíptica) és una cosa summament inusual, tant que només ocorre 7 vegades cada mil·lenni i, a més, els planetes poden aparéixer dispersos en el cel a la vista d'un observador sobre la Terra. Segons els experts, la pròxima superalineación planetària s'espera que ocórrega el 6 de maig de 2492. Així que eixa no ens enxamparà a cap viu.

La segona definició respon a un fenomen visual més impactant. Quan la Terra forma part del grup de planetes situats al mateix costat del Sol, a l'observador terrestre li fa l'efecte que els planetes estan “junts” en el cel. Com més reduït és el sector en el qual els planetes són visibles, més impressionant resulta l'alineament.

Els dos alineaments dels quals gaudirem al gener i febrer de 2025 corresponen a la primera definició, amb el que els planetes apareixeran pseudo-alineats en el cel.

Ara bé, a l'hora d'observar l'alineament planetari, hem de ser capaços de distingir entre planetes i estreles.

En termes generals, les estreles titilan i els planetes no. Titilar és alguna cosa semblança a parpellejar, augmentar i disminuir la lluentor contínuament, amb el que els planetes apareixeran com a punts de lluentor constant.

Venus serà el planeta més brillant, seguit de Júpiter. D'altra banda, Saturn apareixerà com un punt brillant prop de Venus. Una vegada que tinguem estos tres localitzats en el cel, haurem de buscar als voltants de la línia que els unix per a localitzar la resta de planetes. Encara que Venus, Júpiter, Saturn i Mart es veuran a simple vista, tinga a mà uns prismàtics per a no perdre's la resta.

Francisco José Torcal Milla, Professor Titular. Departament de Física Aplicada. Centre: EINA. Institut: I3A, Universitat de Saragossa

Este article va ser publicat originalment en The Conversation.