Mentres Netanyahu es congratulava per la caiguda de Bashar al-Asad i afirmava que la seua decisió de combatre fins al final contra Hamàs i Hezbollah havia contribuït a “remodelar Orient Mitjà”, Israel lazaba la major campanya de bombardejos en sòl sirià des de la guerra del Yom Kipur en 1973.

L'exèrcit israelià ha realitzat també una incursió per a establir una zona de separació entre els Alts del Golán i el territori de Síria, ensenyorint-se dels terrenys més elevats i estratègics a la frontera siriana.

Les declaracions i les accions d'Israel evidencien que l'estat hebreu es felicita per la caiguda d'una peça clau del Eix de la Resistència impulsat per l'Iran, al mateix temps que desconfia dels grups rebels que han pres el poder a Damasc. Millor previndre que lamentar: mentres les intencions del nou govern sirià no siguen clares, Israel tracta d'assegurar-se que no tinga dents amb els quals mossegar.

Els 400 objectius atacats han destruït, segons les forces de defensa d'Israel, entorn del 80 % de la capacitat militar de l'antic exèrcit d'Asad. Israel també busca amb estos atacs mantindre la llibertat d'acció en els cels de Síria durant els pròxims anys (els primers objectius a ser destruïts van ser tots els sistemes de defensa antiaèria).

Els objectius de la incursió terrestre israeliana

Quant a les incursions terrestres, estes perseguixen diversos objectius. El primer és assegurar les zones més estratègiques, des de les quals poden llançar-se atacs cap a Síria o cap a Israel d'una forma més propícia. El segon és crear una zona d'exclusió que servisca de matalàs entre tots dos països (i evitar així una sorpresa com l'ofensiva d'Hamàs sobre Israel el passat 7 d'octubre de 2023). El tercer és adquirir una moneda de canvi de cara a unes eventuals negociacions amb el nou règim sirià: si Damasc desitja recuperar eixos territoris, haurà de mostrar bona voluntat i negociar amb Israel. Un nou cas en la coneguda diplomàcia de “pau per territoris” israelià.

Així, Israel celebra la caiguda d'Asad perquè acaba amb la soga que l'Iran havia estat nuant pacientment entorn de les fronteres israelianes (a Gaza, Líban i Síria). La tenalla de Teheran està trencada i queda inservible. Des del punt de vista del seu gran conflicte amb la República Islàmica, l'enfonsament d'Asad és una victòria estratègica d'Israel.

No obstant això, els qui han aconseguit véncer a Asad i a l'Iran a Síria no són actors susceptibles d'una actitud amistosa cap a Israel. De #ací les precaucions de l'estat hebreu: si Síria caurà en l'anarquia o a convertir-se en un estat gihadista, que manque de les ferramentes per a fer mal a Israel.

Les restes de l'Eix de la Resistència

Respecte a la República Islàmica, la victòria d'Israel sobre la mateixa a Gaza, Líban i Síria pot derivar en una amenaça major per a l'estat hebreu. L'Eix de la Resistència –del qual ja només queden intactes la constel·lació de milícies proiranianes agrupades sota les Forces de Mobilització Popular a l'Iraq i els hutíes en el nord de Iemen– estava pensat com una ferramenta tant per a aconseguir l'hegemonia regional de Teheran com per a dissuadir un possible atac a l'Iran.

La idea era que, si els Estats Units o Israel s'atrevien alguna vegada bombardejar o envair l'Iran, Teheran activaria a l'Eix de la Resistència per a sumir a la regió en el caos. Gaza, Líban, Síria, l'Iraq i Iemen serien volcans dorments llestos per a erupcionar. Amb tres d'estos volcans ja desactivats, la República Islàmica necessitaria ara una altra ferramenta de dissuasió viable.

La solució més senzilla i radical a este problema creat pels revessos patits l'últim any seria abandonar l'ambigüitat i fer-se amb la bomba nuclear. Els precedents són clars: els únics règims i països que sobreviuen són aquells amb eixa mena d'arsenal. Els qui es van desprendre dels seus programes nuclears o no van arribar a completar-los –Líbia, l'Iraq, Síria i Ucraïna– han patit invasions i canvis de règim.

Teheran sap que culminar la seua programa nuclear suposaria un punt de no retorn. D'una banda, oferiria garanties a l'hora d'evitar un atac estranger sobre el seu territori. Però, d'altra banda, suposaria l'aïllament internacional. l'Iran no és Corea del Nord. No és un país que puga fàcilment convertir-se en un estat desconnectat de la resta del món. Els problemes econòmics i socials que provocaria podrien desencadenar revoltes que enderrocaren el règim. Altres possibles ramificacions podrien portar al desenrotllament de programes nuclears militars a l'Aràbia Saudita o Turquia, alguna cosa que tampoc serviria els interessos de l'Iran.

La República Islàmica es troba, per tant, davant una difícil disjuntiva sobre com procedir per a restablir l'equilibri davant la pèrdua de Damasc. Israel, d'altra banda, espera el desenrotllament de les possibles implicacions desfavorables de la seua victòria enfront de l'Iran a Síria.

Javier Gil Guerrero, Investigador de l'Institut Cultura i Societat, Universitat de Navarra, Universitat de Navarra

Este article va ser publicat originalment en The Conversation.