I malgrat tot, l'evolució de les espècies seguix el seu camí

La nostra vida i el món tal com el coneixem és fruit de milers d'anys de contínua i irremeiable evolució humana, social, cultural… Som la conseqüència d'una contínua adaptació, i portadors en els nostres propis cossos de cadascuna de les evidències científiques de la teoria proposada per Charles Darwin (i també del quasi sempre oblidat Alfred R. Wallace) en el segle XIX sobre l'evolució natural. Darwin i Wallace van ser els primers a trobar la bellíssima resposta a una d'eixes preguntes essencials: d'on venim?

La teoria de l'evolució està recolzada per tantes certeses científiques com que la Terra és una esfera. S'observa en el registre fòssil i en els gens, on l'evolució de cada espècie deixa la seua petjada.

Un fascinant exemple, per posar un entre moltíssims, és el cas del Homo floresiensis. Els estudis de restes fòssils i genètics mostren com l'evolució va donar lloc a diferents formes humanes que es van adaptar a entorns específics. Sobre la seua existència fins i tot hi ha referències en tradicions locals.

El llibre de la vida

El registre fòssil proporciona una seqüència temporal d'organismes que han existit en la Terra. És com poder llegir un llibre amb la llarguíssima història escrita de cada espècie. En les seues pàgines estan escrits els seus canvis, tant graduals com els que van ocórrer d'un mode abrupte. Són com a fotografies del passat que evidencien com els organismes s'han transformat al llarg del temps.

Per exemple, col·locant davant nosaltres els fòssils de cetacis (balenes i dofins) podem observar una transició, el camí que van fer des que van ser mamífers terrestres fins a les seues formes actuals com a habitants dels oceans.

Darwin va observar estos processos evolutius en directe amb els pinsans a les Illes Galápagos. Allí va comprovar que hi havia canvis en la grandària i forma del pic, lleugeres modificacions que els permetien alimentar-se de llavors distintes i, per tant, sobreviure en condicions ambientals diverses. Eixos canvis, fruit d'adaptacions a condicions específiques de cada illa, eren el resultat de la selecció natural en la qual la competència entre espècies resultava clau.

Escrit en els nostres ossos

L'anatomia comparativa estudia les similituds i diferències en l'estructura corporal de diferents espècies, i resulta una de les proves més fascinants de la veracitat de les teories evolutives, perquè podem observar-les a simple vista. A vegades no fa falta ni tan sols ser científica o científic per a constatar-les.

Un exemple està en els nostres ossos. Les extremitats de mamífers com a humans, balenes i ratpenats tenen una estructura òssia similar. Això suggerix que vam tindre un ancestre comú fa milers de milions d'anys.

Si ens toquem l'àrea de les celles apreciem uns xicotets regruixos que són residus de les arcades superciliares, just damunt de la vora supraorbitario, tan comunes a altres espècies de primats amb els quals guardem parentiu.

El queixal de l'enteniment

L'explicació de la creació d'espècies segons el relat bíblic no contempla cap aspecte cronològic, geològic, biològic o arqueològic. La Bíblia no té per què fer-ho, perquè es basa només en creences. És un territori distint al de la ciència.

Els defensors del creacionisme, en la consulta d'un odontòleg per algun problema amb els queixals de l'enteniment, no entendrà per què esta patologia es multiplica en l'actualitat, i l'explicació és fascinant. Eixe queixal ens sobra perquè en un moment de l'evolució de la nostra espècie es va produir una retracció de la mandíbula a la qual estem sotmesos des dels nostres avantpassats homínids. I això és evolució.

Des de l'embrió

Els estudis de desenrotllament embrionari també revelen similituds sorprenents entre diferents espècies durant estes etapes.

Els embrions de vertebrats, com és el nostre cas, mostren característiques similars, com a brànquies i cues, la qual cosa indica un origen evolutiu comú. Però també hi ha infinitat de proves de similitud biomolecular o el paper més o menys aleatori de les mutacions com a component evolutiu.

En els anys d'una vida humana

Existixen encara moltes incògnites en relació als mecanismes intrínsecs de l'evolució i com afecten factors ambientals, la qual cosa es coneix en ciència com epigenètica. Igualment, encara estan per definir bona part dels mecanismes que intervenen en l'evolució a nivell cultural i la seua influència en la biologia de les espècies. Que queden qüestions per respondre és un fabulós repte científic, en cap cas, una negació de l'evidència.

La nostra percepció personal de tots estos processos juga una mala passada, perquè és molt curta, ocupa el lapse temporal de la nostra vida. En el desenrotllament d'una vida humana ocorren molt poques coses en termes evolutius. En, posem, 100 anys a penes passa res. El canvi climàtic succeïx a escales temporals molt més llargues que una vida, i els éssers humans som iguals als nostres avis. El magnífic de la ciència és que permet observar l'ocorregut en paràmetres temporals que s'escapen de la nostra percepció com a individus.

Quan aconseguim una certa edat, ens convertim en testimonis de com tot patix un procés de canvi a vegades cridaner. Som capaços de recordar com eren els primers mòbils que van arribar al mercat? Eixos aparells semblants als walkie talkies del desembarcament de Normandia. Basta comparar-los amb els dispositius moderns per a adonar-nos de la seua evolució, que, per cert, no sempre és lineal.

La insolència de la crítica

El més perillós dels qui neguen l'evolució no és la insolència científica amb què argumenten, sinó la intencionalitat política que sembla subjaure darrere. Neguen arguments biològics i geològics com els qui defenen que la Terra és plana. Després del creacionisme hi ha un intent de recuperació del dogma de fe per a explicar el món i la vida, esbiaixant intencionadament part de la realitat que descobrim els que treballem estudiant el passat.

Este corrent creacionista comença a estar de moda, creant museus, editant llibres o impartint conferències. Empren esbiaixadament només una xicoteta part del registre fòssil per a intentar demostrar que l'evolució no ha existit (fòssils recents d'espècies sense aparents canvis morfològics).

Quan treballem en els jaciments paleontològics i arqueològics, no ens inventem res: emprem el rigor històric i científic per a interpretar el que observem. Tampoc pretenem fer apostolat del que descobrim, però sí que compartir amb la societat un coneixement que explica com van ser les coses des de la ciència. Algú s'imagina un món en el qual la medicina basara els seus tractaments en la saviesa dels xamans?

L'evolució és canvi, i el canvi és una cosa inqüestionable des de la ciència. Tot ha patit i patirà mutacions i una perpètua transformació. Encara que hi haja qui preferisca no veure-ho, l'evolució seguix el seu camí.

Javier Baena Preysler, Catedràtic de Prehistòria, Universitat Autònoma de Madrid i Concepción Torres Navas, Professora associada de Prehistòria, Universitat Autònoma de Madrid

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.