Com la química del nostre cervell fa que les drogues prenguen el control

Les drogues formen part de la nostra societat, amb totes les seues formes i aplicacions. Des del tabac a l'alcohol, passant pels opiacis, sempre han estat de moda. En els mitjans veiem constantment notícies relacionades amb la crisi del fentanil, la legalització del cànnabis i els efectes antioxidants del consum de vi. Però quina és la base química que fa que estes substàncies siguen tan populars i perilloses?

Un vell costum

La història del consum de drogues és pràcticament tan antiga com la de la humanitat. Ja en l'Edat Antiga, nombroses drogues com l'opi van recórrer àmpliament les civilitzacions de la conca mediterrània, principalment aplicades com a remeis medicinals. Pese a l'avís de pensadors com Diágoras de Melos (“és millor patir dolor que tornar-se dependent de l'opi”, segle V a. e. c.), la seua aplicació recreativa no va tardar a arribar.

Un altre exemple de droga popular des de l'Antiguitat és l'alcohol. Perses, grecs, xinesos, egipcis, maies, romans… Per tots els racons del món l'elaboració i el consum de begudes alcohòliques formava part de la vida social, espiritual i cultural de cada civilització. Hui dia la situació es manté: el consum moderat d'alcohol en la cultura occidental està normalitzat, legalitzat i estés a gran part de la població. A vegades, el cinema, la televisió i la música fins i tot glorifiquen la seua ingesta, emfatitzant els seus efectes eufòrics.

Quin és el secret d'estes substàncies? Com és possible que afecten la nostra química cerebral fins al punt d'influir en l'esdevenir de les civilitzacions?

La resposta es troba en un conjunt d'àrees interconnectades del nostre cervell conegut com a sistema mesocorticolímbico.

M'està enganyant la meua dopamina?

Per a fer-nos saber que un estímul és beneficiós per a la supervivència, el nostre cervell s'encarrega que este ens agrade. Exemple d'això són les sensacions de plaer que experimentem a través d'un menjar calòric, el sexe i la interacció social.

Acompanyant a eixa sensació, el nostre cervell també senyalitza eixe estímul i fa que aprenguem que ens ha agradat: així és més probable que repetim eixa activitat positiva. De fet, gràcies a este sistema tindrem a més una gran motivació, necessària per a posar en marxa el nostre cos i així obtindre eixos estímuls.

Són sempre importants per a la supervivència les conductes que es veuen reforçades? La resposta és que no.

Al sistema mesocorticolímbico encarregat de la recompensa se li pot hackear.

A nivell cel·lular, les dos regions més rellevants d'este sistema són l'àrea tegmental ventral i el nucli accumbens. Les neurones de la primera regió connecten amb les de la segona i envien una molècula neurotransmisora anomenada dopamina. Esta complix un rol essencial en la recompensa: quan s'augmenta el nivell de dopamina que s'allibera s'inicien una sèrie de processos. El resultat final és que aprenem que eixe estímul és important per a la supervivència i provoca que estiguem més motivats per a tornar a buscar-lo en el futur.

Este sistema requerix regulació. D'això s'encarreguen unes proteïnes en la superfície cel·lular anomenades receptors opioides. És #ací on entren en joc les drogues i el hackeo del sistema: este tipus de receptors poden ser activats tant per estímuls naturals com per les drogues. En fer-ho, s'intensifica l'alliberament de dopamina.

El resultat és que al nostre cervell li agraden estes drogues, aprén que són estímuls importants i ens motiva a tornar a aconseguir-les. Encara que no aporten avantatges per a la supervivència.

D'esta manera s'expliquen parcialment els efectes eufòrics i reforzantes del consum agut d'estes substàncies. No obstant això, també és la base de la seua cara més fosca: l'addicció. Què passa quan l'ús de drogues es cronifica?

La prima línia entre l'eufòria i el dolor

Si bé el consum moderat de drogues es normalitza i fins celebra en contextos socials, este pot desencadenar problemes greus. El consum prolongat d'alcohol i d'altres substàncies no sols afecta a les nostres percepcions i comportaments, sinó que també deixa la seua petjada en el nostre cervell d'una manera que pot ser difícil de revertir.

Recordem que el nostre sistema mesocorticolímbico és un sistema de recompensa, dissenyat per a fer-nos sentir bé quan realitzem accions beneficioses. No obstant això, el consum repetit d'estes substàncies pot fer que el seu funcionament canvie i que allò que solia produir plaer ja no ho faça en la mateixa mesura.

Estos canvis en les capacitats reforzantes de l'alcohol i els opioides es deuen, entre altres coses, a reduccions en l'alliberament de dopamina. Però qui és responsable d'estes alteracions?

Igual que hi ha receptors opioides –receptor Mu opioide– que provoquen un increment en l'alliberament de dopamina i són responsables del reforç positiu, existixen altres –receptor Kappa opioide– que actuen de manera oposada. És a dir, la seua activitat fa que disminuïsca l'alliberament del neurotransmissor i dona lloc a efectes oposats: disfòria, aversió i pèrdua de motivació.

Durant el consum repetitiu de substàncies com a alcohol i opioides tenen lloc canvis en l'expressió d'estos receptors. Mentres que els Mu estan cada vegada menys actius, els Kappa ho estan cada vegada més.

La disminució de la capacitat de les drogues per a generar sensacions plaents fa que estes es tornen menys gratificants amb el temps. Este fet, al costat dels estats disfóricos que es manifesten en absència de la substància, conduïxen a escalades en el consum amb la finalitat d'autotractar este malestar.

És tan important este mecanisme en l'addicció que fins s'ha encunyat un nou terme: hyperkatifeia, del grec katifeia, que significa “abatiment” o “estat emocional negatiu”. Curiosament, estes alteracions en els receptors opioides són similars a les que ocorren en situacions de dolor crònic i poden desencadenar estats negatius com falta de motivació, ansietat i depressió.

La conclusió és que el consum continuat d'unes certes substàncies pot tindre conseqüències físiques, mentals i socials greus, i alterar la manera en què el nostre cervell experimenta el plaer i el dolor. No és d'estranyar que l'addicció a les drogues faça tocar fons. Encara que es disfressen com a aliades per a suportar els problemes, acaben convertint-se en el major d'ells.

María Ros Ramírez d'Arellano, Doctorant en Neurociències, Universitat de València; Lucía Hipòlit Cubedo, Professora en l'àrea de Farmàcia i Tecnologia Farmacèutica, Universitat de València i Víctor Ferrís Vilar, Doctorant en Neurociències, Universitat de València

Este article va ser publicat originalment en The Conversation.