Les granotes de Txernòbil envelleixen bé

Han passat quasi quatre dècades des de l'accident en la central nuclear de Txernòbil (Ucraïna). Durant aquest temps, i per a sorpresa de molts, aquest lloc s'ha convertit en una de les majors reserves naturals d'Europa. Al llarg dels últims huit anys hem treballat per a entendre la situació de la fauna en l'àrea afectada per aquest desastre mediambiental.

La radiació és capaç de danyar les cèl·lules i, en exposicions extremes, pot fins i tot causar la mort dels organismes. Però la situació de Txernòbil ha canviat molt des de l'accident. Hui en dia queda menys del 10% del material radioactiu alliberat en 1986. Els isòtops més perillosos, com els de iode, van desaparéixer fa molts anys.

Aquests factors poden explicar la gran abundància i diversitat d'animals que viuen hui en Txernòbil. No obstant això, és imprescindible examinar si els organismes experimenten danys que no veiem. Per exemple, si acumulen danys que acaben reduint la seua esperança de vida.

Les granotes de Txernòbil

Des de 2016 estudiem les poblacions de la granota de Sant Antoni oriental (Hyla orientalis) a Txernòbil, visitant la zona durant diverses setmanes cada primavera. Aprofitant la temporada de cria, capturem mascles durant la nit i els portem al nostre laboratori.

A més de la zona d'exclusió de Txernòbil, treballem en altres àrees del nord d'Ucraïna sense contaminació radioactiva. Aquests llocs ens serveixen com a control per a comparar els nostres resultats allí amb els de la part afectada per l'accident.

Durant anys hem examinat la morfologia, l'estat fisiològic i immunitari i molts altres trets d'aquestes granotes. Els nostres treballs han mostrat l'aparent bon estat de salut dels amfibis a Txernòbil. A més, vam descobrir un exemple d'evolució ràpida en les granotes, que són més fosques que les d'altres zones sense radiació. Això es deu, possiblement, al paper protector de la melanina enfront de la radiació.

Quedava per investigar l'efecte a llarg termini de la radiació sobre aquests animals. Per això analitzem la relació entre la radiació, l'edat i l'envelliment de les granotes.

Quant viu una granota?

Podem calcular l'edat d'un amfibi comptant les línies de creixement en els seus ossos. Igual que ocorre amb els anells dels arbres, cada any de vida d'una granota queda marcat. Sabem que algunes espècies en zones d'alta muntanya poden viure més de 20 anys. Altres espècies, en canvi, a penes arriben als 2 anys.

En el nostre treball a Txernòbil vam examinar uns 200 exemplars al llarg de tres anys. Vam trobar una edat màxima de 9 anys en els mascles de granota de Sant Antoni oriental. La majoria d'individus que vam estudiar tenien entre 3 i 4 anys.

A més, volíem saber si la radiació afectava el ritme d'envelliment de les granotes. Per a això, vam mesurar la longitud dels telòmers, un marcador associat amb la taxa d'envelliment. Es tracta de seqüències d'ADN que es troben en l'extrem dels cromosomes. La seua funció és protegir el material genètic i es van escurçant amb cada divisió de la cèl·lula.

Per a completar el nostre estudi, vam examinar també els nivells d'hormones relacionades amb estrès en aquestes granotes. Vam mesurar el contingut en sang de corticosterona, una hormona que participa en la regulació del metabolisme i en l'activació de la resposta enfront d'estrès.

En totes les granotes calculem també els nivells de radiació absorbida per cada individu. Mesurem el nivell de cesi dels seus músculs i d'estronci dels seus ossos. Aquest és un dels estudis més detallats sobre l'exposició actual a radiació en animals de Txernòbil. Ens permet relacionar de manera precisa els trets que mesurem amb l'exposició a radiació en les granotes estudiades.

L'envelliment de les granotes de Txernòbil

El nostre treball revela que viure a Txernòbil no afecta ni a l'edat ni al ritme d'envelliment de les granotes estudiades.

L'edat mitjana dels individus que capturem va ser de 3,6 anys i va ser similar en els individus amb major nivell de radiació i en aquells de zones sense radiació. Aquests valors són normals per a l'espècie i semblants als d'altres poblacions lluny de Txernòbil.

Tampoc observem cap efecte de la radiació sobre la velocitat d'envelliment de les granotes. No detectem cap relació entre la radiació absorbida per les granotes i la longitud dels seus telòmers. Aquesta es va mantindre bastant constant al llarg de tots els nivells de radiació estudiats.

A més, els nivells de l'hormona corticosterona no es van veure afectats per la radiació absorbida. Les granotes de Txernòbil tampoc semblen estar estressades.

Aquests resultats suggereixen que els nivells de radiació presents hui en Txernòbil no són suficients per a causar dany crònic en aquests organismes. Aquestes investigacions són imprescindibles per a desmuntar el mite que la Zona d'exclusió és un infern per a la vida. Al seu lloc, estudis com el nostre demostren que s'ha convertit en un refugi de gran rellevància per a la fauna amenaçada d'Europa.

Germán Orizaola, Professor Titular de Zoologia / Associate Professor of Zoology, Universitat d'Oviedo i Pablo Burraco, Investigador postdoctoral Juan de la Cierva Incorporació, Estació Biològica de Doñana (EBD-CSIC)

Aquest article va ser publicat originalment en The Conversation.