El civisme electoral a l'Uruguai: un far d'estabilitat democràtica a Llatinoamèrica

Quan a penes era matinada en la nit electoral, i abans de tindre el comptatge final, el president sortint de l'Uruguai, Luis Lacalle Pou, felicitava el seu adversari polític, Yamandú Orsi:

Vaig cridar a @orsiyamandu per a felicitar-ho com a President electe del nostre país i per a posar-me a les ordes i començar la transició a penes ho entenga pertinent.

@luislacallepou

A la regió pot resultar-li cridaner este tuit cívic, que a l'Uruguai és quasi norma. L'uruguaià és un model democràtic excepcional a Llatinoamèrica, amb una governabilitat basada en el consens, el respecte als drets fonamentals i una ciutadania que participa políticament.

El país posseïx un sistema de partits fort i bastant estable. Compta amb dos dels partits polítics més antics del continent: el Partit Acolorit i el Partit Nacional (fundats tots dos en 1836); i, molt més recent, i més a l'esquerra, el Front Ampli, fundat en 1971.

En el balotaje o segona volta del diumenge l'elecció es dirimia entre l'esquerre front-amplista i la coalició de centredreta de blancs i acolorits. Menys de 100 000 vots van separar la victòria de Yamandú Orsi (Front Ampli) de la derrota d'Álvaro Delgado (Partit Nacional en coalició) en el balotaje electoral, a penes quatre punts percentuals de diferència. Com ha ocorregut recentment en altres societats, el resultat parla d'una societat clarament polaritzada, dividida en dos pols de quasi idèntica dimensió. Però què fa llavors a l'Uruguai tan distint?

La polarització ideològica existix al país

La polarització ideològica es percep clarament a l'Uruguai, i encara que solen dominar les postures centristes en les preferències de l'electorat, els postures ideològiques són presents en el debat i la campanya.

Per al politòleg italià Giovanni Sartori, la polarització es definix a partir d'un procés centrífug que trenca els consensos d'una societat. Si bé pot crear problemes per a la governabilitat, també tindria efectes beneficiosos: en aclarir les opcions polítiques alternatives, es creen forts vincles entre partits i votants i pot inculcar mecanismes de rendició de comptes que obliguen els partits a continuar responent a les preferències canviants dels votants.

Sempre que el conflicte no supere un cert llindar, la polarització tindria efectes beneficiosos, amb un paper educatiu i cohesionador, capaç de crear sòlids llaços entre les institucions i la seua militància.

Vam estar a Montevideo per a seguir la primera volta de l'elecció presidencial com a part de l'equip del Observatori Complutense de Desinformació. A contra corrent del que s'ha vist en processos electorals d'este 2024, no va haver-hi massa reportes de desinformació: el projecte de l'Observatori va comptabilitzar 24 incidents fins al balotaje. Semblen pocs en comparació amb els més de 200 incidents en les presidencials veneçolanes 2024 o els identificats en altres eleccions de la regió.

Potser el més cridaner de l'observació electoral era eixe gran esperit de convivència democràtica on front-amplistas, blancs (Partit Nacional), acolorits i altres forces feien campanya al carrer, en tenderetes contigus; o festejaven els seus resultats en la calçada, a pocs metres de distància els uns dels altres.

Eixa mútua tolerància facilita la construcció social de la realitat, i l'acceptació de les regles del joc i els fets compartits. En un dels centres de votació als quals assistim va arribar a votar el candidat Álvaro Delgado, del partit blanc. Hi havia una llarga cua i el responsable de la taula de votació va eixir a convidar-li a passar. El candidat el va rebutjar cordialment i es va posar al final de la fila, esperant el seu torn. El que semblara ser una venialitat i el “deure ser”, es convertix en un fet destacable per la seua excepcionalitat en termes de política llatinoamericana.

Una de les primeres democràcies del món

No debades, la democràcia uruguaiana està categoritzada entre les primeres del món i és clara capdavantera a la regió llatinoamericana. IDEA Internacional (The International Institute for Democracy and Electoral Assistance) realitza des de 1975 en 173 països una valoració global de l'estat de la democràcia als països avaluats; enguany, tant l'Uruguai com Alemanya apareixen en primer lloc quant a la representació política.

L'estat mundial de la democràcia es deriva d'un conjunt de dades que mesuren 165 indicadors agrupats en quatre categories d'acompliment democràtic: representació política, drets humans, estat de dret i participació política. l'Uruguai se situa en alta posició en totes les categories.

Però més enllà d'indicadors importants en l'edificació de la democràcia, un aspecte fonamental és el compliment de les “lleis no escrites” a les quals es referixen Levitski i Ziblatt en la seua obra Com moren les democràcies?. Eixes lleis no són una altra cosa que el respecte mutu per l'adversari i per les regles del joc democràtic, que es poden apreciar a l'Uruguai quan a l'hora de donar els seus discursos, tant en primera com segona volta, els candidats i els seus companys de fórmula agraïen, en primer lloc a la democràcia, a l'àrbitre i al sistema, sense oblidar al contendent.

Les normes informals de la democràcia potser no estan escrites en la Constitució o una llei en particular, però són essencials per a l'estabilitat i el funcionament saludable d'un sistema democràtic. Tenen a veure amb la tolerància mútua entre els líders polítics, encara que es discrepe en les idees.

També implica la contenció democràtica dels actors, on els líders s'abstenen d'actuar de manera que puguen soscavar la democràcia, amb visió de llarg termini. El popular president Luis Lacalle Pou, per exemple, mai va estar per davall del 50 % d'aprovació, però no per això va pretendre canviar les regles del joc que li permeteren una reelecció immediata.

Com tampoc ho va fer, des de l'altra vorera ideològica, el popular Pepe Mujica en el seu moment. Sembla una obvietat, però són excepcions en un continent on el normal ha sigut buscar canviar les regles per a buscar la reelecció.

Tot això es traduïx en una convivència política que permet alternances en el poder sense sobresalts, que acaba reforçant la confiança pública en les institucions i la continuïtat republicana.

Per a mesurar la polarització se sol indagar sobre les opinions polítiques. Una pregunta molt usual és demanar-li a l'entrevistat que es posicione ideològicament en una línia contínua entre l'1 i el 10. Encara que la pregunta pot ser molt útil a l'efecte d'identificar la corba ideològica d'una societat, no mesura una característica dels processos de polarització més recents. Perquè més enllà de la concepció tradicional de la polarització ideològica hi hauria una altra modalitat en la qual s'identifica als adversaris polítics negativament i als copartidarios positivament. És el que s'ha vingut denominat “polarització afectiva”, molt present en diverses societats, com la nord-americana i l'espanyola.

La polarització afectiva és distinta de la divisió ideològica present a l'Uruguai, molt més negativa, i es manifesta quan els actors polítics consideren als seus oponents com a enemics existencials o il·legítims, la qual cosa erosiona la cooperació i el respecte per les regles democràtiques.

S'acaten les normes democràtiques no escrites

Quan el candidat guanyador Yamandú Orsí augura en el seu discurs de victòria una “llarga vida al nostre sistema republicà i democràtic” està acatant algunes d'eixes normes no escrites de la democràcia que la fan més vigorosa i de les quals tant cal aprendre.

El que fa distint a l'Uruguai és, precisament, este conjunt de pràctiques que han convertit al país en un model democràtic a la regió. Tindrà Yamandú obstacles i dificultats, i una de les quals se sotgen està derivada de la dificultat de governar sense haver aconseguit una majoria parlamentària clara; però la continuïtat del model democràtic virtuós de l'Uruguai dependrà del seu compromís i capacitat de preservar estos hàbits democràtics.

Carmen Beatriz Fernández, Professora de Comunicació Política en l'UNAV, el IESA i Pforzheim, Universitat de Navarra

Este article va ser publicat originalment en The Conversation.