Com van afrontar els romans la gestió de les inundacions en l'Antiguitat

En la capital de l'antiga Roma, les inundacions representaven una amenaça constant a causa de la ubicació estratègica de la ciutat, on convergien diverses corrents d'aigua.

És cert que aquesta situació brindava avantatges significatives, com facilitar el comerç, impulsar el desenvolupament industrial i assegurar el control de les rutes econòmiques. No obstant això, també la feia vulnerable a desastres naturals (inundacions, incendis i terratrèmols).

No és el nostre objectiu analitzar totes i cadascuna de les inundacions esdevingudes i els efectes d'aquestes, però sí oferir una visió general de com els romans van afrontar aquest tipus d'esdeveniments catastròfics i què es va fer per mitigar els efectes.

Encara que els romans comptaven amb coneixements avançats en hidrologia i construcció, no van destacar precisament per l'adopció de mesures preventives. Inicialment, això es devia a la creença religiosa que les inundacions eren respostes divines. No obstant això, tant l'emperador August (63 a. e. c.-14) com Tiberi (42 a. e. c.-37) van començar a allunyar-se d'aquestes concepcions tradicionals apostant per oferir solucions tècniques i pràctiques que serviren per protegir la ciutat davant un problema de gestió de les aigües.

August marca el pas

Per prevenir els efectes de les inundacions, l'emperador August va eixamplar, netejar i canalitzar el curs del Tíber, que s'havia omplit de runa amb el temps i s'havia reduït. Una de les raons era que, quan hi havia ensorraments a la ciutat, moltes vegades els enderrocs s'abandonaven als carrers o es tiraven als rius. Es deia que el Tíber era “un abocador” romà, ja que no només s'hi llançaven enderrocs, sinó també restes orgàniques, cadàvers tant d'animals com de persones, restes d'indústries càrniques, conserves o pells, etc.

Com que es realitzaven construccions a les ribes, també va ser necessari delimitar les riberes i prohibir la construcció en aquestes. Així mateix, August va ordenar la limitació de l'alçada dels edificis fins a un màxim de 21 metres per evitar els ensorraments espontanis o motivats per les crescudes. Igualment, va establir sancions per a aquells que realitzaren activitats que perjudiquessin la gestió de les inundacions, com la destrucció dels dics de contenció dels rius o la tala d'arbres situats a les ribes, condemnant els autors a treballs forçats o a les mines.

Per la seua banda, Tiberi va proposar la creació d'una comissió que s'encarregués de la vigilància i control del curs del riu i la protecció de la ciutat. Aquesta proposta incloïa tres intervencions: desviar el riu, realitzar obres de canalització i ocloure el llac Velino. En aquell moment, va ser rebutjada pel Senat al·legant motius religiosos.

Altres emperadors, com Claudi (10 a. e. c.-54) i Trajà (53-117), van donar continuïtat a les iniciatives, plantejant la construcció de ports, canals, aqüeductes i clavegueres. Precisament aquestes últimes van ser molt rellevants perquè van afavorir l'extracció de les aigües acumulades, la canalització de les procedents de les pluges i el drenatge de les terres pantanoses al voltant de la ciutat.

Vigilar el riu

D'entre totes les mesures adoptades, destaca la creació d'una comissió, heretada de la proposta de Tiberi i composta per cinc membres de rang senatorial, encarregada de la supervisió i vigilància del riu Tíber. Per al desenvolupament de les seues funcions, comptaven amb el suport de personal tècnic i la col·laboració i cooperació de funcionaris públics i professionals especialitzats amb els quals celebraven contractes de prestació de serveis.

Les fonts epigràfiques, arqueològiques, literàries i històriques evidencien les activitats encomanades als cuidadors del riu. Així, el vigilaven i controlaven i s'encarregaven de delimitar les ribes, prohibint als propietaris dels fons riberenys la realització d'obres, edificacions o qualsevol acció que poguera dificultar l'accés al riu, la navegabilitat, l'ús o la seua obstrucció. En aquests casos, els responsables podien ordenar enderrocs amb la interposició dels corresponents interdictes, com descriu el jurista romà Ulpià.

Així mateix, procuraven protecció als particulars que realitzaven tasques de neteja davant la pertorbació de tercers i resolien els conflictes relatius als límits fluvials. També assumien el manteniment constant i la neteja dels cursos i les ribes, ja fora per l'acumulació de sediments, l'abandonament conscient de residus o pel creixement espontani de la vegetació, amb l'objectiu de facilitar l'ús públic i el trànsit de les naus.

Realitzaven totes aquestes intervencions emprant el seu propi personal, utilitzant esclaus i condemnats o mitjançant la contractació de professionals com els urinatores. Aquests s'encarregaven de remoure i extreure periòdicament l'acumulació de residus als ports derivats de l'activitat comercial, domèstica o constructiva, així com els sediments, enderrocs i residus depositats a les ribes o als cursos pels increments fluvials o per les clavegueres. Utilitzaven per a això rodes de fusta a les quals s'acoblaven una mena de pales per netejar el fons del port.

Com a encarregats de la vigilància i la seguretat de les aigües, els curadors del riu assumiren el deure d'assegurar el funcionament, manteniment i conservació de les clavegueres. Per a això, també netejaven i mantenien les clavegueres privades que es connectaven a la xarxa de sanejament pública.

Ahir i avui

Sense caure en el presentisme, podem observar que els romans s'enfrontaren al problema de les inundacions amb un enfocament que combinava mesures correctives, normes urbanístiques i avanços tècnics, reconeixent la seua vulnerabilitat davant les crescudes.

Si bé la seua resposta no va ser sistemàtica ni plenament preventiva, les mesures que van dur a terme evidencien una comprensió tècnica i estratègica dels riscos fluvials. Les seues accions no només buscaven pal·liar els efectes immediats, sinó també mitigar les seues conseqüències en el funcionament de la ciutat.

En l'actualitat, la gestió de les inundacions s'ha convertit en un tema prioritari amb objectius més integrals i preventius. Els marcs legals europeus reflecteixen un compromís per protegir la vida humana, el medi ambient i la infraestructura urbana de manera proactiva, promovent l'adaptació al canvi climàtic i la resiliència social.

Encara que l'enfocament actual és més ampli i apunta a prevenir desastres en lloc d'únicament mitigar-los, les mesures implementades en l'antiga Roma van ser un precedent en el desenvolupament d'estratègies de control d'inundacions.

Per evitar desastres com els esdevinguts al Llevant espanyol en aquests últims dies, les confederacions hidrogràfiques haurien de realitzar actuacions més enllà de la conservació dels cursos. És a dir, invertir en infraestructures de protecció i realitzar una major neteja de cursos, barrancs i clavegueres, entre altres coses.

Tewise Yurena Ortega González, Professora Ajudant Doctora de Dret Romà, Universitat de Las Palmas de Gran Canaria i José Luis Zamora Manzano, Catedràtic de Dret Romà, Universitat de Las Palmas de Gran Canaria

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.