El passat diumenge es va celebrar la III Marxa a Peu des de Bétera fins a l'antic camp de concentració de Portaceli, un acte profundament emotiu que va reunir desenes de familiars de les víctimes del franquisme. Organitzada per Acció Ciutadana contra la Impunitat del Franquisme-Plataforma de Suport a la Querella Argentina País Valencià, aquesta marxa no només va servir per recordar el patiment viscut entre 1939 i 1942 per més de 20.000 republicans empresonats en aquest lloc, sinó també per reivindicar la veritat, la justícia i la reparació històrica que encara molts esperen.
El silenci imposat durant dècades per l'ombra del franquisme ha deixat una ferida oberta en milers de famílies. En el discurs de Carmen Peset, neta del rector Peset, l’emoció es podia sentir a cada paraula quan recordava el seu avi, científic i defensor de la República. Va definir-lo com "un home honest i compromés amb la universitat, la ciència i el progrés". El seu relat no era només un homenatge, sinó una denúncia al dolor provocat per la brutal repressió. “Va ser víctima de la voluntat d'extermini dels vençuts”, va afirmar amb la veu tremolosa, transmetent l’injust pes que encara recau sobre les víctimes i els seus descendents.
Històries com la de Marisa Bergaz, filla de Manuel Bergaz, un pres que va patir la duresa dels camps de concentració de la Guerra Civil, evidencien la cruesa d’aquells anys. El seu pare, detingut al port d’Alacant i traslladat als camps d'Ametlers, Albatera i finalment a Portaceli, va viure l’horror de primera mà. Marisa, com tants altres fills i nets de víctimes, busca amb aquesta marxa mantindre viva la memòria d’un passat que molts pretenen oblidar.
La marxa no només va ser un acte simbòlic, sinó també una declaració de dignitat. Segons testimonis recollits per l’organització, els presos eren transportats en condicions inhumanes, com si foren bestiar, fins a l'estació de Bétera. A partir d'allí, obligats a caminar emmanillats i colpejats, ascendien el camí que els conduiria a Portaceli, on les tortures, la fam extrema i la desesperació eren el seu dia a dia.
L’acte va finalitzar amb una ofrena floral davant la placa commemorativa de les víctimes, un moment de silenci carregat de significat. Els familiars, acompanyats de representants d'associacions memorialistes i polítiques, van aprofitar l’ocasió per alçar la veu, reclamant la necessitat de seguir lluitant per la veritat i la reparació històrica. La lluita, deien, no és només pel passat, sinó també pel futur, perquè aquest patiment no es repetisca.
Els organitzadors van destacar que aquest tipus d’iniciatives no només són un record per a les víctimes, sinó una eina per garantir que "la història no es repetisca". La memòria col·lectiva esdevé una peça clau per a la justícia social en el País Valencià i a Espanya, mantenint viva la flama de la dignitat, de la veritat i de la reparació.
Aquestes veus, que van ser silenciades durant tants anys, avui troben un espai de dignitat en aquesta marxa. Un espai on l’oblit no té cabuda i on es reivindica, amb fermesa, que les víctimes del franquisme mereixen més que paraules: mereixen justícia.
Cap comentari :