El fins ara portaveu de Sumar al Congrés, Íñigo Errejón, ha presentat aquest dijous la seua dimissió de manera irrevocable, després d’admetre comportaments masclistes arran de diverses denúncies anònimes. La renúncia ha estat exigida per Yolanda Díaz, qui li va demanar que deixara el càrrec per evitar el seu cessament. La dimissió posa fi a la trajectòria política institucional d’Errejón, qui va fundar el partit Más País i s’havia integrat dins de Sumar com a peça clau del projecte progressista.
Tot va començar amb la publicació de missatges anònims per part de la periodista Cristina Fallarás, els quals denunciaven que un polític madrileny molt conegut era un "maltractador psicològic" i un "monstre". Malgrat que els missatges no mencionaven explícitament Errejón, tant dins de Sumar com de Más Madrid es va donar per fet que es referien a ell. Davant aquesta situació, les diputades i companyes de coalició van exigir que les acusacions no quedaren impunes. Enmig d’un clima tens, Errejón va intentar esquivar la premsa, però les pressions internes van augmentar fins a desembocar en una reunió d’urgència on se li va demanar el cessament immediat.
Després d’un contacte directe amb Yolanda Díaz, que es trobava en un viatge oficial, Errejón va accedir a dimitir. La direcció de Sumar va publicar un comunicat en què acceptava la renúncia i reiterava el seu compromís amb una política feminista i justa. Poc després, en una entrevista, Elizabeth Duval, secretària de Comunicació de Sumar, va afirmar que Errejón havia admés “comportaments masclistes” i va subratllar que aquests no tenien cabuda dins d’una formació feminista. La jornada va acabar amb una denúncia pública de la presentadora Elisa Mouliaá, qui va acusar directament l’exportaveu d'assetjament sexual.
Una carta amb més excuses que autocrítica: una crítica feminista
En la seua carta de comiat, Íñigo Errejón presenta la seua dimissió com un gest per cuidar-se i un reflex de les dificultats que suposa la vida pública. Amb un llenguatge farcit de metàfores i eufemismes, Errejón evita en tot moment esmentar les acusacions en la seua contra o assumir de manera directa la gravetat dels fets que se li imputen. En lloc d’això, es limita a parlar d’una “subjecció tòxica” provocada per la pressió mediàtica i política, i al·ludeix al patriarcat com una estructura que amplifica aquests comportaments en els homes.
Aquest tipus de discurs, que busca traslladar la responsabilitat als efectes externs i estructurals, deixa de banda una part fonamental del feminisme: la responsabilitat individual i l’assumpció d’errors. Més enllà de reconéixer una suposada contradicció entre “el personatge i la persona”, Errejón utilitza la narrativa del desgast emocional i l’exigència institucional com a justificació, sense fer cap esment explícit a les víctimes o al dany que els seus comportaments poden haver causat.
El missatge final de la seua carta, en què assenyala que espera “reparar errors” amb aquesta decisió, resulta insuficient i ambigu des d’una perspectiva feminista. Les seues paraules semblen més orientades a justificar-se i a buscar la comprensió del lector que a admetre les conseqüències reals de les seues accions. La carta de dimissió posa en relleu una falta de compromís amb l'autocrítica necessària per abordar els comportaments masclistes en la vida pública i política, especialment quan venen de figures que representen projectes progressistes.
Des del punt de vista feminista, resulta preocupant que en cap moment es faça referència a la gravetat de les actituds i a les responsabilitats col·lectives en la prevenció de futurs casos. El relat d’Errejón es manté centrat en els efectes sobre ell mateix, deixant les víctimes completament al marge de la seua narrativa i perpetuant la lògica patriarcal d’eludir la rendició de comptes.
Cap comentari :