 |
| Varavin88 Paraules clau/Shutterstock |
El relat que segueix a continuació està basat en una tecnologia desenvolupada pel meu grup d’investigació de la Universitat del País Basc / Euskal Herriko Unibertsitatea en 2024 que resol un dels majors problemes perquè els drons prenguen la ciutat: que no col·lisionen.
Queden només 20 anys perquè els cels de la ciutat més avançada puguen comptar amb una flota de drons segurs. Hem anomenat esta ciutat Neo-Tokyo. Res del que va a llegir a continuació és impossible.
Targetes roges
En l’any 2054, els cels de Neo-Tokyo polsaven amb vida. Milers de drons surcaven l’aire en una dansa intrincada i perfectament coordinada. Des de la seua oficina a l’alt de la Torre de Control Aeri Urbà, l’enginyer Akira Tanaka observava amb orgull l’espectacle que havia ajudat a crear.
Zeta-7, un dron de correu d’última generació, es lliscava entre el trànsit aeri. La seua estructura albergava una brillant placa roja, vestigi de la revolucionària tecnologia d’evitació de col·lisions desenvolupada dècades arrere per Akira i el seu equip. Esta placa contenia totes les dades d’identificació de cada aparell, tant tècniques com comercials, i era d’ús obligatori en els drons comercials.
“ARIA, mostra’m la vista des de la càmera de Zeta-7”, va ordenar Akira a la seua assistent virtual.
La pantalla hologràfica va cobrar vida, mostrant la imatge de la càmera frontal de baixa resolució del dron. Malgrat la seua aparent simplicitat, esta càmera era l’ull que guiava la coreografia aèria de Neo-Tokyo.
Evitar la col·lisió imminent
De sobte, les alarmes de la ciutat van rugir. Un enorme dron de càrrega havia perdut el control i queia en picat cap al centre. Dotzenes de drons menors es van dispersar com un banc de peixos davant un depredador.
De sobte, un dron de pizzes va aparéixer en el camp visual de Zeta-7, desviant-se lleugerament de la seua ruta. Els dos sistemes d’intel·ligència artificial (IA) de vol havien de calcular, en centèsimes, una trajectòria d’evasió per a esquivar-se mútuament i evitar la col·lisió.
La IA de Zeta-7, descendent directa d’aquells primitius algoritmes de visió per ordinador, va entrar en acció. La càmera va començar a rastrejar a tota velocitat el color roig, la característica de les plaques identificatives dels multirrotors.
El sistema va estimar ràpidament el percentatge de la imatge ocupat pel color roig. Basant-se en la grandària de l’àrea roja, Zeta-7 va estimar la distància a l’altre dron i va començar la seua maniobra d’evasió per a esquivar satisfactòriament aquell dron de pizzes, que probablement s’havia eixit de la ruta.
“Observa, ARIA”, va dir Akira amb entusiasme. “Cada dron pren la seua decisió de manera independent, sense comunicar-se entre si, només basant-se en el que veu. Ambdós aparells busquen la proximitat del color roig i s’esquiven mútuament”.
Els reflexos i les ombres
Amb un gir graciós, Zeta-7 va evitar la col·lisió, virant en la direcció oposada a on veia la major concentració de roig. El dron de pizzes, un antic model Gamma-4, va fer el mateix, creant una preciosa coreografia aèria.
“És fascinant com una cosa tan simple com el color i la quantitat d’àrea que ocupa la matrícula roja en la càmera eviten milers d’accidents”, va comentar ARIA.
Mentrestant, les alarmes de la ciutat continuaven rugint. El dron de càrrega seguia sense control i caient. Els drons menors que havien d'apartar-se davant el que es venia damunt feien brillar les seues plaques de colors intensament en un arc de Sant Martí tecnològic.
Zeta-7 va activar els seus protocols d'emergència, una versió refinada d'aquell algorisme RCA (Reciprocal Collision Avoidance) que havia revolucionat el trànsit aeri urbà. El seu IA es va connectar amb la xarxa de trànsit aeri, col·laborant amb altres drons per a crear un patró de vol que permetera als vehicles de rescat arribar al dron avariat.
“ÀRIA, amplia la vista del Sector 7”, va ordenar Akira, amb veu tibant però controlada.
En la pantalla, centenars de drons executaven una coreografia perfecta, obrint-se com les aigües del Mar Roig. Els seus moviments, basats en la detecció de color i el mesurament de distàncies, eren el llegat d'aquells primers experiments amb els populars i antics robots AR Drons 2.0 amb els quals l'equip de Akira havia treballat.
Els drons d'emergència van passar pel corredor recentment format, aconseguint al dron de càrrega just a temps per a estabilitzar-lo. Els seus sistemes avançats de visió, descendents directes d'aquelles càmeres frontals de baixa resolució, treballaven en perfecta harmonia.
Mentre la crisi es dissipava, Akira es va reclinar en la seua cadira, exhalant un sospir d'alleujament. “Saps, ÀRIA? Molts van pensar que era una bogeria usar cambres de baixa resolució i simples targetes de colors. Deien que necessitàvem sensors més avançats, comunicació entre drons, sistemes centralitzats de control de trànsit…”.
“Però vostés van demostrar que, a vegades, la solució més simple és la més efectiva”, va completar ÀRIA.
“Exacte”, va somriure Akira. “I ara, mira el resultat”.
Final feliç
El cel de Neo-Tòquio havia tornat al seu caòtic ordre habitual, amb milers de drons dansant el seu ballet aeri, entregant paquets, salvant vides i mantenint el pols de la ciutat del futur. Cada gir i vol dels drons era un ressò d'aquells primers passos vacil·lants en un laboratori llunyà, una simfonia tecnològica nascuda d'una idea simple però revolucionària.
“La veritable genialitat”, va concloure Akira, els seus ulls brillant amb el reflex de les llums dels drons, “està a trobar solucions elegants a problemes complexos. I a vegades, eixes solucions estan just enfront dels nostres ulls, en aquest cas, enfront de les cambres dels nostres drons”.
Julián Estévez Sanz, Profesor e investigador en Robótica e Inteligencia Artificial, Universidad del País Vasco / Euskal Herriko Unibertsitatea
Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation.
Crónica CT
* ho pots llegir perquè som Creative Commons
Cap comentari :