 |
| Nous Ministeris a Madrid |
L’article titulat " L'efecte capitalitat i el finançament autonòmic a Espanya. Una mirada des de la perifèria", escrit per Andrés García Reche en el blog Agenda Pública, ofereix una anàlisi exhaustiva sobre com la Comunitat de Madrid s’ha beneficiat al llarg del temps gràcies al seu estatus de capital, a expenses de la resta de comunitats autònomes d’Espanya. L’autor argumenta que la concentració d'institucions públiques i privades a Madrid ha afavorit un creixement econòmic sostingut, mentre que el sistema de finançament autonòmic actual perpetua aquestes desigualtats territorials. La reflexió de García Reche se centra en l’impacte que la capitalitat té sobre el Producte Interior Brut (PIB) de Madrid, i com la descentralització de recursos podria equilibrar la balança a favor d’altres comunitats.
García Reche comença assenyalant la dificultat d'abordar el debat sobre el finançament autonòmic en termes de racionalitat econòmica, ja que està profundament condicionat per interessos polítics. El recent pacte entre el PSC i ERC, que estableix una "singularitat" per a Catalunya similar als règims forals de Navarra i el País Basc, és una mostra de les complexitats i divisions al voltant d’aquest tema. Aquesta situació genera incertesa i tensió a la resta de comunitats autònomes, agreujant un conflicte que fa dècades que no es resol.
L’origen del problema: un procés de transferències inacabat
Un dels pilars de l'article és l’anàlisi de com el procés de transferències de competències des de l’Administració General de l’Estat (AGE) cap a les comunitats autònomes, dut a terme en els anys 80 sota la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA), va estar esbiaixat a favor de l’Estat central. Segons García Reche, aquestes transferències, encara que es van aconseguir per consens, van estar marcades per la urgència de les comunitats autònomes per iniciar el seu autogovern, fet que va permetre que l’Estat retinguera una gran quantitat de recursos i personal. "Les comunitats autònomes van acceptar aquests acords sota pressió política", assenyala l’autor, creant un sistema de finançament deficitari des del principi.
Aquest "pecat original", com ho descriu García Reche, ha generat una situació en què les comunitats infrafinançades arrosseguen un dèficit estructural que dificulta qualsevol intent de reforma del sistema actual. A més, a causa de la impossibilitat d’acord polític entre les comunitats que defensen el model actual i les que reclamen un major finançament, s’ha creat una situació de "joc de suma zero", on el que una comunitat guanya, una altra ho perd. L’autor proposa que una possible solució seria tornar a la casella d’eixida i reavaluar el sistema de transferències, però aquesta vegada, amb una visió més equitativa.
L’aprimament de l’Administració General de l’Estat
Un dels plantejaments clau de García Reche és la necessitat d’un aprimament de l’Administració General de l’Estat (AGE), que continua mantenint una gran quantitat de recursos i personal malgrat la descentralització. L’autor proposa que aquest aprimament permetria alliberar recursos perquè les comunitats infrafinançades pogueren obtenir una major part del pastís sense perjudicar les altres. No obstant això, l’autor assenyala que el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), encarregat de proposar les noves condicions de finançament, es troba en un "punt mort".
L’argument de García Reche se sosté sobre el fet que l’AGE està sobredimensionada a Madrid, amb 160.000 funcionaris estatals a la capital. Aquest gran volum de personal és només una part del problema, ja que Madrid també concentra una gran quantitat d'institucions públiques de caràcter polític, econòmic i cultural. En la seua llista, l’autor esmenta el Congrés dels Diputats, el Senat, el Tribunal Constitucional, el Banc d’Espanya, l’ICO, la Borsa de Madrid, i nombrosos organismes com la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) i la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV).
A més, la capital acull centres culturals i científics de gran rellevància, com la Reial Acadèmia Espanyola, l’Institut Cervantes i la UNED, així com la majoria dels centres d’investigació del CSIC i altres entitats científiques de primer nivell, com el CIEMAT o l’Institut de Salut Carlos III. Aquesta concentració de recursos i personal a Madrid genera un efecte d’aglomeració, on l’activitat econòmica privada també es veu impulsada per la presència d'aquestes institucions públiques.
L’autor subratlla que la presència d’infraestructures clau, com l’Aeroport Adolfo Suárez Madrid-Barajas i les estacions de tren d’Atocha i Chamartín, reforcen la posició de Madrid com a node central de comunicacions, cosa que atrau la localització d'empreses i esdeveniments econòmics importants, com congressos i fires internacionals. Aquest desplegament de recursos ha generat, amb el temps, "avantatges competitius territorials" per a Madrid, fet que explica en gran mesura per què la Comunitat de Madrid és la major aportadora neta de recursos al sistema de finançament autonòmic.
El síndrome de la capitalitat
L'efecte capitalitat és un dels conceptes fonamentals de l'article de García Reche. Segons l’autor, el creixement del PIB de la Comunitat de Madrid està directament relacionat amb els beneficis derivats de ser la seu de l’Estat central. "El PIB de la CM creix, amb el pas del temps, gràcies, fonamentalment, als efectes beneficiosos de la capitalitat, que financem entre tots els espanyols", indica García Reche. No obstant això, aquests beneficis no es reflecteixen en una redistribució justa per a la resta de les comunitats.
L’autor sosté que el fet que Madrid no s’haja constituït com un Districte Federal, com ocorre en altres països, ha permés que aquesta comunitat s’apropie de tots els beneficis econòmics generats per la capitalitat. Això ha donat lloc a un model únic en el món, on una regió amb competències polítiques pròpies, com Madrid, acumula un conjunt de fonts permanents de generació de rendes i ocupació que les altres comunitats no tenen.
Al llarg del temps, la concentració d'institucions a Madrid ha generat economies d'aglomeració que impulsen el creixement de l’activitat privada, especialment en sectors com les finances, la cultura i la investigació. Tot i que avui dia la majoria de l’activitat econòmica a Madrid és privada, García Reche assenyala que aquestes empreses no haurien prosperat sense l’impuls inicial que els va proporcionar el desplegament de l’Estat.
A més de l'efecte capitalitat, García Reche assenyala un altre factor clau que consolida el privilegi econòmic de la Comunitat de Madrid: la rebaixa d'impostos que els seus responsables polítics ofereixen exclusivament als ciutadans i empreses que resideixen allí. Aquestes rebaixes fiscals, que el mateix autor descriu com un comportament "irresponsable i insolidari", atrauen activitats i persones amb recursos d'altres territoris, convertint Madrid en una mena de "paradís fiscal" dins d'Espanya. Aquesta política fiscal afavoreix encara més la concentració de riquesa a la capital i reforça l’interès dels seus habitants en mantenir l’actual statu quo, fent molt difícil que un canvi polític de conservador a progressista puga arrelar. Com assenyala García Reche, la preservació d’aquest estatu quo capitalí tendeix a garantir que Madrid continue sent governada per forces conservadores de manera gairebé permanent, tal com ha passat en les últimes dècades.
Desconcentració territorial com a solució
L’article conclou amb una reflexió sobre la possibilitat que una desconcentració territorial de l’Estat poguera generar un PIB més equilibrat i elevat a tot el país. García Reche planteja dues preguntes clau: Seria el PIB d'Espanya major si es produïra una redistribució de les institucions públiques? I disminuirien les tensions financeres entre comunitats autònomes? La seua resposta és clara: "Sí, i sí".
Redistribuir els recursos estatals no només alleujaria les tensions econòmiques, sinó que també permetria que altres comunitats autònomes es pogueren beneficiar de les institucions i l’ocupació que actualment estan concentrades a Madrid. L’autor sosté que aquest debat ha de tenir en compte l'efecte capitalitat com una variable clau en el finançament autonòmic.
En resum, l’anàlisi de Andrés García Reche exposa com la concentració de recursos a Madrid ha generat un desequilibri estructural en el sistema de finançament autonòmic. Proposa una solució basada en l'aprimament de l’AGE i la desconcentració territorial, per crear un repartiment més just dels recursos entre totes les comunitats. "Una altra cosa, molt distinta, i, per descomptat, molt més improbable, és que això s'aconseguisca. Per a molts espanyols, Madrid, al contrari del que ocorre amb París, sembla valdre molt més que una missa".
Andrés García Reche (Cúllar, Granada, 1950) és un economista i polític valencià d'origen andalús. Fou conseller d'Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat Valenciana de 1987 a 1993. Va ser Vicepresident Executiu a l'Agència Valenciana de la Innovació fins 2023.
Crónica CT
* ho pots llegir perquè som Creative Commons
Cap comentari :