Björn Höcke: l'ombra d'Hitler es projecta sobre l'est d'Alemanya

El partit d'ultradreta radical Alternative für Deutschland (AfD, Alternativa per Alemanya) ha sigut el gran triomfador en les eleccions celebrades en dos länder –estats federats– de l'antiga República Democràtica Alemanya (RDA) diumenge passat 1 de setembre. A Turíngia ha guanyat, obtenint el 32,8 % dels sufragis. A Saxònia ha quedat en segon lloc amb el 30,6 % dels vots. Per què?

La resposta a esta pregunta és complexa i està directament vinculada amb un sentiment que va aparéixer en el territori de l'antiga RDA en l'última dècada del segle XX: la Ostalgie (nostàlgia de l'Est). Es tractava d'una visió idíl·lica del passat comunista que s'ha transmés de pares a fills.

En este relat, la RDA era presentada com un paradís perdut, ètnicament pur, recés de pau, tranquil·litat, igualtat i seguretat. Un món feliç on la població gaudia d'extraordinaris servicis públics universals, gaudia d'un fort sentiment d'identitat i d'estrets llaços comunitaris.

El fet que fora una dictadura resultava insignificant, ja que només el 31 % de la població de l'antic territori de la RDA es considera demòcrata en l'actualitat. Este suposat ens perfecte va desaparéixer en 1990 quan es va produir la unificació per absorció de la RDA per la República Federal Alemanya (RFA). No obstant això, 34 anys després, continua sent anhelat per molts dels habitants d'este territori.

Recuperar el paradís demanat

En este espai desorientat i mancat d'identitat va començar a expandir-se, en la segona dècada del segle XXI, AfD, una organització política de nova extrema dreta que presentava dos importants avantatges. La primera, que no pertanyia al vell sistema de partits heretat de la RFA. La segona, que prometia restaurar eixe paradís perdut, la qual cosa explicaria el seu èxit electoral. En el cas específic de Turíngia, se sumava una tercera: el seu carismàtic líder Björn Höcke.

Este professor d'Història i Esports va nàixer en 1972 en Lünen (RFA), en el si d'una família ultraconservadora procedent de Prússia Oriental (part de Polònia i Rússia en l'actualitat). El seu pare li va inculcar des de la més tendra infància els principis fonamentals de la extrema dreta tradicional alemanya: visió gloriosa del passat, nacionalisme etnicista (Völkisch), racisme, antisemitisme, natalismo, defensa de les virtuts prussianes (sinceritat, modèstia, honestedat, flugalidad, sentit del deure i de l'orde, etc.), homofòbia i antifeminisme. Posteriorment, en els seus anys com a estudiant i professor, incorporaria altres conceptes vinculats a la nova extrema dreta: negacionismo climàtic, euroescepticisme, antiglobalismo, rebuig per les polítiques de gènere i els moviments LGTBI i, sobretot, islamofòbia.

En 2013 es va traslladar a Turíngia que, a diferència dels länder de l'oest, era ètnicament més pur, com li havia explicat el seu progenitor. Va ser un dels fundadors d'AfD en este territori i, encara que va estar a punt de ser expulsat dos vegades per les seues manifestacions pronazis i va anar també processat, va acabar convertint-se en el líder del partit en este land.

Un líder per a evitar la desintegració de la democràcia

Este ascens va ser acompanyat d'un canvi en la seua ideologia, amb la introducció de conceptes propis del nacionalsocialisme, especialment en el pla polític i econòmic. Així, en l'obra Nie zweimal in denselben Fluß: Björn Höcke im Gespräch mit Sebastian Hennig (“Mai dos vegades en el mateix riu: converses de Björn Höcke amb Sebastian Hennig”), publicada en 2018, Höcke va afirmar que la democràcia estava en un procés de desintegració a conseqüència de l'emigració i la globalització econòmica.

Esta dinàmica només podia frenar-se si apareixia un líder fort i absolut que emprara tot l'aparell estatal per a retornar l'orde a la comunitat. Este “orde” implicava la seua transformació en una societat ètnicament pura. Per a aconseguir este objectiu era absolutament necessari posar en marxa un programa de remigració massiva que fera retrocedir l'islam fins a Turquia. El paral·lelisme amb la figura d'Hitler era evident, encara que el “enemic” fora diferent.

Paral·lelament, en el pla econòmic va evolucionar del liberalisme a l'anticapitalisme, mostrant-se partidari de l'economia orgànica de mercat (Adam Müller), defesa pels nazis. Este sistema es basava en la subordinació dels elements econòmics, inclòs el mercat, a un fi superior: la comunitat racica.

També va començar a defendre les polítiques socials, però com un dret exclusiu dels veritables alemanys.

Estos plantejaments identitaris, autoritaris, nacionalistes, etnicistas, islamófobos, anticapitalistes i defensors de la solidaritat i dels llaços comunitaris, al costat de la seua posició crítica amb els “vencedors d'Alemanya” en la Segona Guerra Mundial (els Estats Units, França i el Regne Unit) i la seua proximitat a Rússia, entroncaven amb la Ostalgie i explicarien el seu triomf en els recents comicis.

La impossibilitat de posar en marxa el seu programa

No obstant això, el seu recent èxit no li obrirà les portes del govern turingio perquè no el permetran el resta de partits. És més, encara que es convertira en president d'este land, mai podria posar en marxa el seu programa polític.

En el sistema constitucional alemany, el cap de l'Executiu d'un Estat federal no té capacitat per a establir polítiques nacionals ni per a modificar les lleis estatals, com les referides a l'emigració. A més, qualsevol norma jurídica que s'aprovara en el parlament de Turíngia i que fora en contra de la Constitució alemanya, la Llei Fonamental de Bonn de 1949, seria anul·lada pel Tribunal Constitucional Federal d'Alemanya.

Ni tan sols si Höcke es convertira en canceller federal podria posar en marxa el seu programa, ja que el seu contingut resulta clarament inconstitucional. De fet, l'únic mecanisme que permetria al líder ultradretà fer realitat el seu projecte polític seria un colp d'estat triomfant a Alemanya.

Esta esperança distòpica és alimentada per la cada vegada major presència de simpatitzants d'AfD en les Forces Armades, els diferents cossos policials i la judicatura, com ha quedat demostrat en les diferents operacions involucionistas</> que s'han desarticulat en este país en els últims anys.

Roberto Muñoz Bolaños, Professor de Ciències Socials, Universitat Camilo José Cela

Este article va ser publicat originalment en The Conversation.