Un any més arriben les Perseidas als mitjans de comunicació. La seua popularitat fa que ja coneguem moltes històries d'estos meteors que entren en l'atmosfera terrestre. Però existix una xicoteta història que no s'ha contat tan sovint: el seu estudi va començar fa quasi dos segles gràcies al treball d'un grapat de gent que va decidir prendre nota del que observava en el cel.

L'estiu de 1836 li va enxampar a Adolphe Quetelet (1796-1874) treballant en l'Observatori de Brussel·les (Bèlgica). Un decenni abans havia aconseguit convéncer al govern belga i a donants particulars per a construir eixe centre astronòmic i poder començar un programa d'observació d'objectes celestes. Quetelet era matemàtic i un apassionat de les dades i les estadístiques. De fet, la seua contribució més coneguda és haver sigut pioner en l'antropometria –o, com ell la va denominar, “física social”–, així com el primer que va dissenyar un índex de massa corporal que, a més de mesurar el pes, tinguera en compte l'altura.

Des de 1834 havia començat el recompte de meteors, les estreles fugaces que apareixien de manera inopinada pel cel. Estava convençut que, igual que en comptar els suïcidis a Bèlgica o el creixement de la població de diverses ciutats, la ciència trobaria la veritat estadística darrere de l'aparent atzar d'eixos successos. Entre ells, d'eixes traces lluminoses en el cel.

Quetelet va anotar el sobtat increment de meteors entre el 8 i el 15 d'agost. Hi havia tradicions anteriors que lligaven eixe fenomen a la festa catòlica de Sant Lorenzo, conegut popularment com a “llàgrimes de Sant Lorenzo”. Encara que ell hauria menyspreat eixa explicació, sent com era un personatge anticlerical i liberal.

Va escriure a altres col·legues i va elaborar un pronòstic: l'any següent l'increment tindria el seu màxim la nit del dia 10 d'agost. Va encertar, encara que a Brussel·les estava ennuvolat eixa nit i no va poder fer-ho des del seu observatori.

El crèdit se li atorga a un aficionat a l'observació del cel estatunidenc, Edward Herrick. Va ser el primer astrònom a reconéixer el màxim de les Perseidas, sense determinar encara el seu radiant, el lloc del cel del qual semblen vindre des de l'última setmana de juliol i fins a una setmana abans d'acabar setembre.

La caça d'estreles fugaces

En eixos anys, Quetelet, juntament amb altres observadors com François Arago a França, Heinrich W. Olbers i Alexander von Humboldt a Alemanya, Alexander C. Twining als Estats Units i alguns més, uns professionals i altres aficionats a l'astronomia, van caracteritzar les principals pluges d'estreles fugaces. Per a això, comptaven quantes es veien cada nit i per on apareixien en el cel.

Va ser un dels primers exercicis de col·laboració internacional en astronomia, amb publicacions de les dades en butlletins que circulaven entre els astrònoms interessats. Les primeres a ser caracteritzades van ser les Leónidas de novembre l'any 1834. Després les Líridas d'abril en 1836. I, per descomptat, les Perseidas. Al llarg de la seua vida, Quetelet va publicar més de cinquanta estudis sobre estreles fugaces.

Va començar llavors el costum de denominar a cada pluja amb el nom de la constel·lació (o estrela concreta) de la qual semblaven provindre les estreles fugaces. De #ací venen els noms de Leónidas (Leo), Perseidas (Perseo) i Delta Acuáridas (δ Aqr o Scheat és la quarta estrela més brillant de la constel·lació d'Aquari).

Podem veure Perseidas en qualsevol lloc de la volta celeste. No obstant això, eixa traça de llum sembla provindre (encara que no la vegem) de la constel·lació de Perseo.

Si ajuntàrem imaginàriament totes les fotos (o les registrem amb una cambra en exposicions prolongades) eixe efecte que les fugaces semblen radiar d'un sol punt és molt evident. De #ací precisament cridar a eixe punt “radiant”. És un efecte visual a causa de la velocitat del nostre planeta i d'estos fragments de pols còsmica. L'analogia més senzilla és el que veiem quan estem conduint el cotxe en una nevada. Els flocs que cauen cap al sòl semblen vindre's contra el parabrisa davanter provenint tots d'un punt, efecte de la suma de velocitats del cotxe i dels flocs.

L'origen de les Perseidas

Encara que en eixos anys pioners de mitat del segle XIX es va començar a entendre que l'origen d'eixos meteors era extraterrestre, que es tractava de pols o un altre material còsmic que entrava en l'atmosfera terrestre a gran velocitat i es cremava a gran altitud, va caldre esperar fins a 1867 per a comprendre d'on venia eixa pols.

Això va ser possible gràcies al descobriment de l'astrònom italià Giovanni Schiaparelli (que passaria a la història per haver cregut descobrir els canals de Mart uns anys després). Ho va fer després d'analitzar l'òrbita d'un cometa que havia sigut descobert a l'estiu de 1862 de manera independent per dos astrònoms estatunidencs en el seu acostament cap a l'interior del sistema solar: Lewis Swift i Horace Parnell Tuttle. Les observacions realitzades per diversos astrònoms van permetre començar a definir com era l'òrbita d'este cos el nucli del qual té uns 26 quilòmetres de costat.

La zona del cel que recorria el cometa Swift-Tuttle (oficialment catalogat com 109P/Swift-Tuttle) era similar a l'ocupada pels meteoroides que produïen les fugaces. “Meteoroide” és el nom amb el qual es denomina en astronomia a qualsevol cos que potencialment acabarà entrant en l'atmosfera. No obstant això, popularment es parla de “corrents de meteors” per a identificar estes regions amb abundància de partícules rocoses més o menys grans.

Schiaparelli va escriure en 1867 que l'origen de les Perseidas seria material que el cometa Swift-Tuttle perdia al llarg de la seua òrbita, un viatge que cada 137 anys li permet fer una revolució entorn del Sol en una òrbita periòdica molt excèntrica. Posteriorment es van anar trobant els milotxes (i algun asteroide) responsables de les pluges de meteors, actualment unes 110 diferents.

Les lliçons de les Perseidas

Ja en la segona mitat del segle XIX els historiadors de l'astronomia (que eren habitualment astrònoms o aficionats) van començar a arreplegar en els tractats antics, també en els d'altres cultures que s'anaven descobrint malgrat l'encés eurocentrisme de la ciència llavors, les dades d'observacions d'estreles fugaces. Fins llavors, els autors els havien associats a fenòmens infaustos o propicis.

S'estava vencent una tradició que havia ignorat molts fenòmens naturals per semblar menors, potser per la força intel·lectual que va tindre l'obra d'Aristòtil durant mil·lennis. El filòsof va menysprear la naturalesa de cometes i estreles fugaces per ser simplement fenòmens produïts per gasos que emanaven dels pantans, una cosa similar als focs fatus. No eren, per tant, cosa del cosmos perfecte i diví.

No obstant això, amb Halley els cometes es van elevar al rang de cossos còsmics i, posteriorment, amb els astrònoms que van començar a comptar les fugaces es va veure que este fenomen que es dona en la nostra atmosfera (entre 100 i 200 quilòmetres d'altitud normalment) i a gran velocitat (entre 50 i 200 quilòmetres per segon) tenia un origen còsmic. Pols de cometes i asteroides tenien el mateix origen que els altres cossos del nostre sistema planetari.

L'anàlisi sistemàtica del qual persones com Quetelet van ser pioneres s'ha mantingut des de fa ja més d'un segle. Es continuen registrant les mateixes dades de cada fugaç, amb l'ajuda ara de mitjans més precisos i d'imatges que podem analitzar.

Hui també es registren senyals de ràdio perquè hi ha fugaces en totes les freqüències de l'espectre. D'altra banda, els models de dinàmica de partícules ens permeten entendre millor les pluges de meteors i fer prediccions (per exemple, de quan es produirà el màxim o durant quant temps) més precises.

Però, ai!, també hem comprés que eixe pronòstic, com els de qualsevol sistema físic complex, com els corrents de meteoroides, es resistix a poder ser predit amb certesa. Per això fa falta que cada any molts nous dades permeten continuar coneixent millor les Perseidas, com va començar a fer Quetelet fa ara quasi dos segles.

Javier Armentia, Astrofísic i director del Planetari de Pamplona, Planetari de Pamplona

Este article va ser publicat originalment en The Conversation.