Ara sembla que el problema és que l'ex-President de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha tornat a Catalunya i no s'ha deixat "caçar" per aquells que exerceixen la funció de policia judicial, els Mossos d'Esquadra. Això és cert i va ser així, i tal vegada criticable en una situació normal, fins i tot en la que estem, perquè es tracta de la policia que ell mateix vol fer respectar, i la seua actuació l'ha posat en un apuro mediàtic. No obstant això, no tot comença ací, perquè no es pot oblidar que la policia l'ha de capturar perquè uns jutges del Tribunal Suprem, en una interpretació "contra legem" i també contra la seua pròpia sentència, han decidit no aplicar la Llei d'Amnistia que, per damunt de tot, és una llei sorgida de les Corts Espanyoles i, per tant, aplicable a tothom, fins i tot a aquells a qui no els agrada, com sembla ser el cas d'alguns Magistrats del Suprem. És aquí on comença el problema, que fa que Carles Puigdemont, a diferència de molts altres ciutadans, fins i tot policies, no reba el benefici de l'amnistia decidida pel Parlament, però sí ho facen altres per part d'altres tribunals. Per això, no oblidem que els Mossos, policies de Catalunya, també han de complir la llei i les ordres judicials, i per tant han de detenir-lo. És interessant, per tant, l'article de Daniel Escribano que......ens ofereix una anàlisi detallada de com el Tribunal Suprem ha abordat l'aplicació de la Llei Orgànica 1/2024, de 10 de juny, destinada a l'amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya. L'article se centra en la manera en què aquest tribunal ha interpretat la llei de manera restrictiva, especialment en casos com el de Puigdemont, tot i que altres ciutadans, inclosos membres de les forces de seguretat, han rebut els beneficis d'aquesta amnistia.
Un aspecte clau que destaca Escribano és el vot particular de la magistrada Ana María Ferrer, qui va formar part del tribunal que va jutjar i sentenciar Carles Puigdemont en la causa especial 20907/2017. Ferrer, en desacord amb la majoria del tribunal, va criticar durament la decisió d'inaplicar l'amnistia als condemnats per malversació de fons públics, afirmant que "[p]odem discutir la constitucionalitat de la Llei, o la seua adaptació al dret comunitari, però el que no podem els jutges és fer interpretacions que impedisquen la vigència de la norma". Ferrer va argumentar que la llei estava clarament destinada a amnistiar aquells actes vinculats amb la promoció del procés independentista, incloent la malversació de fons per a aquest propòsit. A més, va recordar que ni en la sentència del 2019 ni en decisions anteriors es va considerar que hi haguera hagut un benefici patrimonial personal per part dels condemnats, la qual cosa fa que l'argument utilitzat per la majoria del tribunal per inaplicar la llei siga, segons ella, "una decisió no interpretativa[,] sinó derogativa".
Escribano també detalla com la majoria del tribunal va intentar justificar la seua postura apel·lant a l'excepció que la llei preveu per als actes que afecten els interessos financers de la Unió Europea. En aquest sentit, la majoria va considerar que les accions en favor de la independència de Catalunya podrien haver posat en risc aquests interessos, una interpretació que Ferrer va rebutjar, recordant que la pròpia sentència del 2019 va establir que l'objectiu dels condemnats no era la independència en si mateixa, sinó pressionar el govern espanyol per a negociar una consulta popular.
L'article també aborda la qüestió d'inconstitucionalitat que el Tribunal Suprem va elevar el 24 de juliol contra l'article primer de la Llei, argumentant que vulnerava el dret a la igualtat. Escribano critica aquesta acció, assenyalant que ignora la naturalesa de la llei d'amnistia com a instrument per a l'extinció de responsabilitats penals per delictes polítics, un fet que està constitucionalment emparat. A més, l'autor posa de manifest que aquesta oposició judicial té un clar component polític, fet que es reflecteix en el to utilitzat pel tribunal en les seues decisions i en la seua voluntat de no sotmetre la llei a una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
En conclusió, l'article de Daniel Escribano és una exposició exhaustiva de com l'aplicació de la Llei d'Amnistia ha estat obstaculitzada per sectors del poder judicial, amb especial èmfasi en el paper que ha jugat el Tribunal Suprem en la interpretació restrictiva de la norma, afectant directament figures com Carles Puigdemont. Aquest conflicte posa en relleu una profunda tensió entre el poder legislatiu i el judicial a Espanya, amb conseqüències polítiques i legals que continuen vigents.
Referència: Escribano, Daniel. "Los magistrados también votan: el boicot judicial a la Ley de amnistía." Sin Permiso, 13 d'agost de 2024.
Cap comentari :