Li agradaria viure en una ciutat neuroprotegida?

Li agradaria viure en una urbe capaç de  previndre la demència perquè els sanitaris que atenen la població estan especialment sensibilitzats amb el tema i se'ls ha instruït en el maneig de proves cognitives breus? És el que es definix com una ciutat neuroprotegida.

Seguint estes directrius, l'any 2019 declarem a Moncada la primera ciutat neuroprotegida d'Espanya. I va ser possible perquè el personal de les set farmàcies comunitàries d'esta població i els metges del centre de salut van rebre formació per a la detecció precoç de deterioració cognitiva. Esta acció va disminuir el temps de diagnòstic des que un pacient presenta queixa subjectiva de memòria fins que li diagnostiquen una demència. Una millora clau tenint en compte que la precocitat en el diagnòstic és crucial per a la instauració d'un tractament efectiu que puga alentir l'avanç de la malaltia.

De fet, una altra pota clau a les ciutats neuroprotegidas consistix, precisament, a instruir als ciutadans en el coneixement dels factors de risc modificables i en el benefici de la intervenció precoç. Així es cobrixen totes les baules.

Recentment, el projecte ha fet un salt substancial i s'ha ampliat com “València, ciutat neuroprotegida”. En este cas, a l'ésser una urbe més gran, perquè siga possible la detecció precoç de la deterioració cognitiva des de les farmàcies comunitàries cal emprar un arbre de decisió creat per intel·ligència artificial.

Què són les proves cognitives breus?

Per a detectar una possible deterioració cognitiva no fa falta una bateria de proves: n'hi ha prou amb les tres que utilitzem en les nostres investigacions. A saber:

• La prova Memory Impairment Screen, que ens permet avaluar l'aprenentatge verbal mitjançant la lectura i el posterior record lliure facilitat de quatre paraules.

• El test Short Portable Mental State Questionnaire de Pfeiffer, validat també per a població illetrada, que es caracteritza per la seua senzillesa i ampli ús en atenció primària.

• El test de Fluïdesa Verbal Semàntica, molt sensible i específic, que permet diferenciar amb bastant precisió entre persones amb i sense demència.

Amigabilidad i edatisme

Clar que per a guanyar-se la distinció de ciutat neuroprotegida no n'hi ha prou amb passar uns test de cribratge a la població. També és imprescindible ser conscient del significat de dos conceptes clau: amigabilidad i edatisme.

En una comunitat amigable amb les persones majors es fomenta una cultura de participació compartida per persones de totes les edats i capacitats.

Això es relaciona directament amb el concepte d'edatisme, que es presenta en l'actualitat com un plantejament de divisió d'edats associada als rols socials: joventut i aprenentatge, adult vinculat a treball i vellesa associada a jubilació. Una manera de mitigar eixa visió distorsionada de la persona jubilada, ja siga per edat o per alguna mena d'incapacitat, té a veure amb la participació del major en tots els àmbits de la vida social, familiar i institucional.

Com aconseguir un entorn amigable amb les persones majors?

Una ciutat amigable amb les persones de major edat reconeix la gran diversitat, promou la seua inclusió i contribució en tots els àmbits de la vida comunitària, respecta les seues decisions i estils de vida, anticipa i respon amb flexibilitat a les necessitats i preferències relacionades amb l'envelliment. L'enfocament multisectorial i el treball en xarxa són característics del procés.

La implementació de processos d'amigabilidad i la creació d'entorns amigables per a les persones majors requerixen la col·laboració de múltiples sectors i la participació activa de diversos actors, des d'administracions públiques a organitzacions no governamentals, comunitats locals i els propis ciutadans majors.

L'OMS oferix uns estàndards útils en el Protocol de Vancouver, on entre altres coses s'arreplega el nombre flexible de grups focals i representatius necessaris per a la implementació d'amigabilidad.

La participació de les persones majors ha de procurar-se en tot el procés, tant en el diagnòstic com en l'elaboració del pla d'acció i el seu seguiment.

Este article s'ha realitzat en col·laboració amb Mª Angeles Rodriguez, docent jubilada, autora del llibre “No em deixes només” on relata la seua experiència com a cuidadora del seu marit, Felix, afectat per la malaltia d'Alzheimer.

Lucrecia Moreno Royo, Catedràtica d'Universitat, Universitat CEU Cardenal Herrera

Este article va ser publicat originalment en The Conversation.