Les recents protestes a Kenya ens recorden que el Fons Monetari Internacional (FMI) no està fent bé els seus deures. L'opinió pública no creu que estiga ajudant els seus països membres a gestionar els seus problemes econòmics i financers, agreujats per una economia global en ràpida transformació.

Sens dubte, l'FMI no és l'única causa dels problemes de Kenya a l'hora de recaptar fons per a fer front a les seues importants obligacions de deute i al seu dèficit pressupostari. Altres causes són la incapacitat de la classe governant per a fer front a la corrupció, per a manejar les finances públiques de manera responsable i per a gestionar una economia que produïsca ocupació i millore el nivell de vida de la jove població d'este país africà.

Kenya també s'ha vist assotada per sequeres, inundacions i plagues de llagostes en els últims anys. A més, els seus creditors li exigixen que continue atenent el seu inflat deute extern malgrat els seus problemes interns i d'un difícil entorn financer i econòmic internacional.

L'FMI ha proporcionat ajuda financera a Kenya. Però el finançament està subjecte a dures condicions que suggerixen que les obligacions del deute importen més que les necessitats dels patits ciutadans. I això a pesar que l'FMI afirma que el seu mandat inclou ara ajudar els Estats a abordar qüestions com el clima, la digitalització, el gènere, la governança i la desigualtat.

Per desgràcia, Kenya no és un cas aïllat. Vint-i-un països africans reben ajuda del FMI.

A Àfrica, les obligacions del deute superen de mitjana les quantitats combinades que els governs gasten en sanitat, educació, clima i servicis socials.

Les dures condicions imposades al finançament han portat als ciutadans de Kenya i altres països africans a concloure que un FMI massa poderós és la causa dels seus problemes. No obstant això, la meua investigació sobre el dret, la política i la història de les institucions financeres internacionals suggerix el contrari: el verdader problema és el declivi de l'autoritat i l'eficàcia del FMI.

Un poc d'història ajudarà a explicar això i a proposar una solució parcial.

La història

Quan es va negociar el tractat pel qual es creava l'FMI fa 80 anys, s'esperava que disposara d'uns recursos equivalents aproximadament al 3 % del PIB mundial. L'objectiu era ajudar a resoldre els problemes monetaris i de balança de pagaments de 44 països. En l'actualitat, l'FMI ha d'ajudar els seus 191 països membres a resoldre problemes fiscals, monetaris, financers i canviaris, així com qüestions “noves” com el clima, el gènere i la desigualtat.

Per a complir amb estes responsabilitats, els seus Estats membres han proporcionat al FMI recursos equivalents a només al voltant de l'1 % del PIB mundial.

La disminució dels seus recursos en relació amb la grandària de l'economia mundial i dels seus membres té almenys dos efectes perniciosos.

El primer és que està proporcionant als seus Estats membres menys suport financer del que necessiten per a satisfer les necessitats dels seus ciutadans i complir els seus compromisos legals amb creditors i ciutadans. El resultat és que l'FMI continua sent un proveïdor de polítiques d'austeritat. Exigix que un país faça retallades de gastos més profunds dels que necessitaria si l'FMI disposara de recursos suficients.

El segon efecte de la disminució dels recursos és que debilita la posició negociadora del FMI en la gestió de les crisis de deute sobirà. Això és important perquè l'FMI exercix un paper fonamental en estes crisis. Ajuda a determinar quan un país necessita alleujament o condonació del deute, que gran és la bretxa entre les obligacions financeres del país i els recursos disponibles, quant contribuirà l'FMI a cobrir esta bretxa i quant han de contribuir els seus altres creditors.

Quan Mèxic va anunciar</> que no podia fer front a les seues obligacions de deute en 1982, l'FMI va declarar que aportaria aproximadament un terç dels diners que este país necessitava per a complir les seues obligacions, sempre que els seus creditors comercials aportaren els fons restants. Va aconseguir pressionar als creditors perquè arribaren a un acord amb Mèxic en qüestió de mesos. Disposava de recursos suficients per a repetir l'exercici en altres països en desenvolupament de Amèrica Llatina i Europa de l'Est.

Les condicions que l'FMI va imposar a Mèxic i als altres països deutors a canvi d'este suport financer els van crear greus problemes. Així i tot, l'FMI va ser un actor eficaç en la crisi del deute dels anys huitanta.

Hui dia, l'FMI no pot exercir un paper tan decisiu. Per exemple, ha proporcionat a Zàmbia menys del 10 % de les seues necessitats de finançament. Han passat quatre anys des que Zàmbia va deixar de pagar el seu deute i, fins i tot amb el suport del FMI, encara no ha tancat acords de reestructuració amb tots els seus creditors.

Què cal fer?

La solució a este problema exigix que els països rics aporten fons suficients perquè l'FMI puga complir el seu mandat. També han de cedir part del control i deixar que l'organització siga més democràtica i responsable.

A curt termini, l'FMI pot prendre dos mesures.

En primer lloc, ha d'establir polítiques i procediments detallats que expliquen al seu propi personal, als seus Estats membres i als habitants d'estos Estats el que pot fer i el que farà. Estes polítiques han d'aclarir els criteris que l'FMI utilitzarà per a determinar quan i com incorporar el clima, el gènere, la desigualtat i altres qüestions socials en les operacions del FMI.

També haurien de descriure amb qui consultarà, com poden col·laborar els actors externs amb l'FMI i el procés que seguirà en el disseny i l'execució de les seues operacions. De fet, existixen normes i estàndards internacionals que l'FMI pot utilitzar per a desenvolupar polítiques i procediments basats en principis i transparents.

En segon lloc, l'FMI ha de reconéixer que les qüestions que planteja el seu mandat ampliat són complexes i que el risc de cometre errors és elevat.

En conseqüència, l'FMI necessita un mecanisme que puga ajudar-lo a identificar els seus errors, abordar els seus efectes adversos a temps i evitar que es repetisquen.

En resum, ha de crear un mecanisme independent de rendició de comptes com un defensor del poble extern que puga rebre queixes.

Actualment, l'FMI és l'única institució financera multilateral que manca d'un mecanisme d'este tipus. Per tant, manca de mitjans per a identificar problemes imprevistos en les seues operacions quan encara poden corregir-se i per a conéixer l'impacte de les seues operacions en les comunitats i persones a les quals se suposa que ajuda.

Danny Bradlow, Professor/Sènior Research Fellow, Centre for Advancement of Scholarship, University of Pretòria

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.