L'estret de Gibraltar, pas marí situat entre l'Atlàntic i el Mediterrani, és una de les zones amb major biodiversitat del planeta.

La mescla dels freds corrents oceànics amb les càlides i denses aigües mediterrànies origina una gran abundància en nutrients que alimenten a moltes espècies de peixos i mamífers marins, tant residents com migratòries.

Però això no és nou. L'extraordinària riquesa paleontològica del sud de la península ibèrica ens mostra que este fenomen es ve produint des de fa almenys 12 milions d'anys.

L'estret no sempre va ser ací

Durant el Miocé, la comunicació marina es produïa a través del corredor o estret nordbético (actual conca del Guadalquivir), al sud d'Ibèria, i el corredor rifeño, al nord d'Àfrica.

El corredor nordbético s'estenia des del golf de Cadis fins a Alacant, raó per la qual trobem fòssils de balenes a Còrdova o Jaén.

Moviments tectònics van provocar el tancament de tots dos corredors fa 6 milions d'anys. Este bloqueig atlàntic va dessecar gran part del Mediterrani (crisi salina del Messiniense) fins a l'obertura de l'actual estret de Gibraltar al començament del Pliocé (fa 5.3 milions d'anys).

Quines espècies trobem?

En les aigües passades, igual que en les presents, nadaven una àmplia varietat d'espècies de mamífers marins, com els cetacis, que es dividixen en dos grups: misticetos (balenes barbadas) i odontocetos (balenes dentades).

Les restes fòssils de misticetos són molt abundants (principalment vèrtebres, costelles i fragments de mandíbula). Ocasionalment, apareixen alguns amb gran part del seu esquelet conservat en quasi tota Andalusia, destacant Huelva amb 14 exemplars.

En general, s'han identificat amb la família dels rorcuales (Balaenopteridae). Gràcies a uns certs ossos diagnòstics, com les gatzares timpàniques (orella interna), s'ha determinat l'espècie per a rorcual comuna (Balaenoptera cf. physalus) i la balena geperuda (Megaptera cf. novaeangliae).

També hi ha registre de les famílies Balaenidae i l'extinta Cetotheriidae.

Mentres, entre les espècies actuals trobem al rorcual comú, el aliblanco i el tropical; i a la balena geperuda.

El registre d'odontocetos és més escàs i està compost per dents aïllades, cranis incomplets i restes postcranials. En el sud peninsular s'han pogut distingir deu tàxons de sis famílies. N'hi ha relacionats amb els catxalots (Physeteridae: cf. Zygophyseter, un catxalot grandària orca; cf. Orycterocetus crocodilinus; Aulophyseter sp. i Physeteridae indet).

Uns altres estan emparentats amb els zifios (Ziphiidae), diverses famílies de dofins extints com Platanistidae (Pomatodelphis sp.), Acrodelphinidae (Champsodelphis) i Kentriodontidae (Macrokentriodon),un dofí d'uns 4-5 metres. I amb dofins actuals com Delphinidae (cf. Etruridelphis sp.) i els calderones (Globicephalinae: Astadelphis gastaldii).

Actualment, comptem amb el dofí comú, llistat i mular; la orca; la marsopa comuna; el calderón comú i gris; el catxalot, el catxalot pigmeu i el nan, i els zifios de Gervais, de Blainville i de Cuvier. Algunes són espècies residents habituals i altres ens visiten ocasionalment.

Quant als pinnípedos fòssils, només s'han trobat tres tàxons de dos famílies actuals: Phocidae o foques verdaderes, representada per Homiphoca (Monachinae), emparentada amb la foca monjo, i una resta atribuïda a la subfamília Phocinae, pròxima a la foca comuna. D'altra banda, un gran pinnípedo similar a un lleó marí (Otariidae).

Respecte als actuals, la foca monjo del Mediterrani va desaparéixer de les nostres costes durant el segle vint i només és albirada esporàdicament. Rarament apareixen individus de foca grisa, comuna i de casc.

Més rars encara són els sirenios (vaques marines, dugongos i manatins), dels quals solament han aparegut alguns ossos i diversos cranis relativament complets pertanyents a Metaxytherium (Dugongidae).

Hui dia, els sirenios més pròxims són el manatí africà i el del Carib, o el seu parent viu més pròxim, el dugongo, en la mar Rojo. Tots ells en zones equatorials.

Un pas d'aigües tropicals

En el passat, la mar era de càlid a subtropical, 6 ºC més que l'actual, equivalent al de les illes Canàries. Ho corrobora la presència de sirenios, propis d'aigües tropicals vinculades a manglars, com els que van existir a Almeria, amb esculls coralinos i prades submarines.

També apareixen espècies d'aigües més fredes. Des de llavors s'ha anat produint un refredament de les aigües passant a un ambient temperat.

En l'actualitat, orques i altres mamífers marins recorren estes aigües després del tonyina roja, la sardina, el aladroc i preses similars. És molt probable que això es produïra també en l'antic corredor nordbético.

L'estret de Gibraltar continua sent, després de milions d'anys, el lloc de residència i trànsit migratori per a una gran varietat de mamífers.

No obstant això, la seua abundància és menor a causa de la acció antròpica (trànsit marítim, explotació pesquera i destrucció d'hàbitats). La majoria d'estes espècies es troben en la Llista Roja d'Espècies Amenaçades de la UICN.

És a la nostra mà que la riquesa marina d'estes aigües es preserve, com s'ha mantingut durant milions d'anys.

Antonio Toscano Gran, Investigador del Grup RNM-238 Paleontologia i Ecologia Aplicades, Universitat de Huelva

Este article va ser publicat originalment en The Conversation.