Borses monodosis compostables fabricades amb residus vinícoles i de la pell de l'ametla que eviten l'oxidació de l'oli de gira-sol o envasos a partir de la palla d'arròs amb propietats antibacterianes per a conservar filets de carn.
Els anteriors són alguns dels prototips en els quals treballem el Grup de Biopolímers de l'Institut Universitari FoodUPV de la Universitat Politècnica de València. També són una prova que emmagatzemar aliments no té per què ser equivalent a usar més i més plàstic.
Perquè… realment és necessari que un aliment, especialment productes frescos que es conserven pocs dies o setmanes, arribe al consumidor en un envàs que pot durar més d'un segle? És la pregunta que ens podríem fer cada vegada que comprem menjar dins de plàstics convencionals, procedents en la seua majoria de fonts fòssils i que es degraden molt lentament (entre 150-450 anys).
La seua acumulació en mars, oceans i altres ecosistemes dona lloc a problemes mediambientals i de salut per la generació de micro i nanoplàstics.
Un altre inconvenient és la possible migració no desitjada dels seus components cap als aliments, sobretot, en condicions d'elevada temperatura i d'emmagatzematge prolongat.
 |
| Alimentador de cadenes, previ a la classificació de residus, en una planta de reciclatge de deixalles plàstiques urbanes. FerranRelea/Wikimedia Commons, CC BY |
Podríem pensar que el reciclatge és una possible solució al problema de l'acumulació de plàstics alimentaris, però no podem perdre de vista que alguns envasos estan formats per fins a sis capes de materials diferents, com en el cas del tetrabrik. Això, juntament amb la presència de restes de menjar, dificulta el reciclatge i la seua reutilització posterior.
El potencial dels materials compostables
L'envàs és una barrera que protegix l'aliment enfront de contaminacions externes i la pèrdua de pes i aromes. L'ideal seria que es poguera rebutjar juntament amb l'aliment en el contenidor marró per a residus orgànics o en el de restes, simplificant així la recollida i gestió dels residus.
Per a això, l'envàs hauria d'estar fabricat amb materials plàstics compostables, és a dir, que es degraden al mig compostos. Estos procedirien de fonts renovables que no competisquen amb matèries primeres d'ús en alimentació.
Si estos materials tingueren a més propietats antioxidants i antimicrobianes, serien perfectes per a la conservació d'aliments molt peribles com la carn i el peix.
I, en permetre que tingueren una major vida útil, es reduiria el desaprofitament alimentari.
Finalment, seria necessari resoldre com més prompte millor el desafiament que suposa l'elevat cost dels envasos compostables, associat a la menor disponibilitat de les seues matèries primeres en comparació amb els envasos convencionals.
De fet, actualment, la producció dels primers representa menys del 3 % sobre el total de plàstics produïts a Europa.
Residus com a matèria primera
Una solució és l'ús de residus agroalimentaris i del medi marí, que augmenta la sostenibilitat del procés de fabricació d'envasos compostables, al mateix temps que es reduïxen els costos i el volum de residus que arriben als abocadors. En això se centren nostres investigacions.
Per a la separació de components a partir de les deixalles, s'utilitza un sistema d'extracció respectuós amb el medi ambient amb aigua a alta temperatura i pressió com a dissolvent.
D'esta manera, s'obtenen d'una banda compostos amb capacitat antioxidant i antimicrobiana i, per una altra, fibres de cel·lulosa que servixen de material de farciment en els envasos alimentaris, millorant les seues propietats i reduint costos.
Tots estos materials es poden incorporar en la formulació d'envasos compostables que podem dir actius perquè són capaços d'alliberar cap a l'aliment ingredients que inhibixen el creixement de microorganismes i l'oxidació.
Per descomptat, abans que arriben al consumidor es comprova que els components que podrien arribar a l'aliment des de l'envàs són segurs i que no sobrepassen els límits de migració que establix la legislació en les condicions més desfavorables possibles.
Millors envasos, menys residus
Seguint este enfocament circular de aprofitament integral de residus per a l'obtenció de materials compostables, ja disposem d'alguns prototips.
Per exemple, a partir d'extractes dels residus de vinificació i de la pell de l'ametla es pot protegir l'oli de gira-sol de la radiació ultraviolada, evitant l'oxidació i, amb això, la formació de compostos que conferixen aroma i sabor ranci.
Els assajos amb oli de gira-sol es van realitzar en unes condicions adverses (30 ºC i exposició a llum ultraviolada durant 50 dies), observant-se el paper protector de l'envàs.
Un altre tipus de bosses compostables actives, en este cas fabricades a partir de compostos de la palla d'arròs, va aconseguir menors nivells d'oxidació i menor creixement de bacteris al llarg de 15 dies en filets de carn emmagatzemats en refrigeració, que van conservar millor el seu color.
D'altra banda, la pell de l'ametla també s'ha usat per a obtindre envasos capaços de reduir la pèrdua d'àcid ascòrbic (vitamina C) del suc de taronja fresc refrigerat.
Els resultats s'expliquen per una combinació de factors: la millor capacitat barrera de l'envàs a l'oxigen i a la llum, i l'alliberament d'ingredients amb activitat antioxidant des del material d'envasament cap a l'aliment.
Tots estos nous envasos compostables, antioxidants i antimicrobians faciliten una millor conservació dels aliments i contribuïxen a augmentar la seua data de caducitat, reduint les pèrdues en tota la cadena de subministrament i la quantitat de residus generats.
María Vargas Colás, Catedràtica d'Universitat - Investigadora de l'Institut Universitari d'Enginyeria d'Aliments-FoodUPV, Universitat Politècnica de València i Chelo González Martínez, Catedratica i directora de l'Institut Universitari d'Enginyeria d'Aliments-FoodUPV, Universitat Politècnica de València
Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.
Cap comentari :