La setmana que Vox ha decidit reforçar el seu discurs més radical i xenòfob ha coincidit amb el triomf assolit per la que la selecció espanyola de futbol a l’Eurocopa de 2024 amb dos estendards, Nico Williams i Lamine Yamal, com a jugadors més destacats, amb escreix, de tot el campionat. Tots dos, nascuts al País Basc i Catalunya, respectivament, però de famílies marroquina i ghanesa, reflecteixen, fil per randa, la globalitat que hom viu al món des de fa unes dècades i que s’ha accentuat els darrers anys, atiat per les desigualtats, les guerres i els conflictes, especialment pel que fa a l’Àfrica. Els canvis socials i demogràfics experimentats als darrers temps es visualitzen pertot arreu. El paper tan destacat que han exercit els dos joves jugadors, l’un amb a penes disset anys i l’altre de vint-i-dos, ens ha de fer comprendre que quelcom va canviar fa anys a la nostra societat i, per tant, també al futbol, una extensió, si més no, del mateix teixit social, malgrat que des d’algunes posicions radicals, extremistes i xenòfobes s’hi neguen acceptar-ho. El moment en què la selecció ha fet un pas endavant ha coincidit amb la irrupció de dos joves jugadors, negres de color i de procedència familiar africana, per fer embogir els aficionats al futbol d’Espanya.
A l’eufòria de cada partit jugat i guanyat s’han sumat no sols els aficionats al futbol sinó, també, gent de tota condició per convertir, d’amagatotis, un esdeveniment esportiu en un “adoctrinament” d’unió a tot l’Estat en un moment en què fins ara, d’ençà que es va formar l’actual govern de Pedro Sánchez, se n’ha parlat més de nacionalismes, independentismes, amnisties i altres tipus de retòriques que de les necessitats més urgents en matèria educativa, sanitària o social. El futbol no sols juga un paper d’evasió social per abstraure’s dels maldecaps del dia a dia, sinó, també exerceix la funció d’intentar unir les escletxes i els badalls que es puguen formar en alguns indrets. Des del centralisme més ortodox, s’aprofita qualsevol ocasió per traure’n un rèdit, i, per això, es fan servir totes les eines perquè el fet esportiu esdevinga el moment perfecte perquè hi brollen els missatges d’unió, harmonia i confraternitat.
Els dos jugadors més destacats han nascut, precisament, en dos nacionalitats històriques com són Catalunya i el País Basc on cada volta prenen més embranzida els moviments que cerquen un referèndum o una consulta per a una possible separació d’Espanya. L’auge de les idees xenòfobes i racistes que s’ha produït els darrers anys coincideix amb l’esclat futbolístic de dos jugadors negres, imprescindibles en l’assoliment del títol. En un moment en què Vox ha intensificat, encara més, el seu discurs més radical, la selecció espanyola torna a reeditar els èxits de la dècada passada gràcies a eixes famílies que un dia van decidir marxar de la pobresa i les penúries del seu país a la cerca d’una vida més pròspera. Tant de bo els èxits esportius comporten, també, seny i trellat.
Miquel Ruiz, periodiste de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com
Escriu en diferents mitjans, entre d'altres en Levante, Provincias i ha estat com a cap de premsa en diversos ajuntaments. Actualment ho fa normalment, com a opinió, en Infoturia, Levante-emv i també a Crònica Camp de Tùria
Cap comentari :