El repte de mantindre l'orde a l'aula: causes i solucions

Imaginem una sala amb set potents amplificadors centralitzats a través d'un ordinador d'última generació. Cadascun reproduïx una font diferent de so. L'ordinador ve configurat per defecte amb un programa que executa estos comandos de manera aleatòria:

1. Dispositius 2 i 4: activació progressiva del volum fins a la seua màxima intensitat i desconnexió immediata.

2. Dispositius 1, 3 i 5: emissió constant a una intensitat baixa, encara que prou molesta com per a resultar pertorbadora al cap d'uns instants.

3. Dispositius 6 i 7: activació intensa i sobtada.

Solament coneixem un mecanisme d'emergència (ON/OFF) per a contindre el desbordament. Sona a tortura? S'imaginen impartir una lliçó magistral sobre els Reis Catòlics, l'ús del punt i coma o el càlcul de la hipotenusa en este context? I de pas, aclarir dubtes o plantejar alguna pràctica?

Perquè és així com sovint pot sentir-se un docent a l'aula. Les contínues interrupcions torpedinen el desenvolupament normal d'una classe. Espanya és un dels països de l'OCDE en el qual els docents afirmen dedicar un percentatge més elevat del seu temps a l'aula (el 17,6 %) a mantindre l'orde. Els docents afirmen que mantindre l'orde en classe és una font d'estrés.

El caos a l'aula i l'estrés docent

Continuant amb el nostre símil, no sabem com obtindre un rendiment òptim de l'equip de set amplificadors perquè no ens han ensenyat mai el més important: configurar-ho correctament. Esta és la descripció metafòrica del que ocorre en moltes aules. El rebombori produïx un nivell de estrés que genera tres tipus de resposta: fugida, atac o paràlisi.

Les xifres ho avalen, amb un augment de les baixes per depressió entre els docents, i un 39,9 % de docents amb menys de 15 anys d'experiència amb símptomes de depressió moderada a severa.

Què provoca el caos a les aules?

Existixen diversos indicadors per a analitzar la situació de l'alumnat. La salut mental ha empitjorat, amb un augment del 47 % de trastorns arran de la pandèmia. Des de llavors, i en funció de les dades més recents, els suïcidis, els intents i la ideació seguixen en augment.

Les peculiaritats de les generacions més joves fan que siga un públic dur i difícil de conquistar sense les ferramentes adequades. Hem d'assumir que estan “programats” per a obtindre satisfacció immediata de les seues experiències. Estes han de ser de duració i interés suficients per a permetre'ls mantindre un nivell acceptable d'atenció i concentració. Més enllà d'eixe marge, es frustraran terriblement o desconnectaran en el millor dels casos.

Un docent no autoritari en una aula més diversa

Hui convergixen els mètodes d'instrucció tradicionals propis de societats industrials amb els enfocaments per competències que busquen preparar als ciutadans per a una societat global i digitalitzada. El docent ha d'aprendre maneres d'exercir la seua autoritat com a guia en un aprenentatge més autònom, a través de metodologies actives. Les aules són diverses, amb un alumnat que requerix major personalització.

Això afig un altre fenomen d'alt impacte a les aules: el augmente progressiu de la presència de alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu, actualment quasi un milió d'escolars, un 12 % del total. És un pas desitjable que s'ha posat en marxa sense suport humà addicional ni formació especialitzada.

Els docents amb una formació estàndard s'enfronten en solitari a situacions noves com les d'atendre escolars amb trastorns de l'espectre autista o la hiperactivitat.

Un nivell sostenible

S'en recorden de la lliçó sobre els Reis Catòlics, el punt i coma o la hipotenusa? Es retiren d'escena frustrats i humiliats després d'un fracàs absolut. A causa de la tensió, van encadenar successives entrades en fals, van ometre parts clau del guió, es van bloquejar en els “millors” moments…

Este és el retrat d'una aula “normal”. Existixen infinites gradacions, però l'important és que el nivell estàndard siga sostenible. En cas contrari, el cervell (tant del docent com dels estudiants) es troba en mode fugida, atac o paràlisi, recordem. No hi ha espai per als mecanismes implicats en els processos d'aprenentatge. Es necessiten condicions ambientals òptimes perquè es produïsquen. Cal “programar” estos mecanismes.

Observació i reflexió

Els primers comandos que ha d'executar un docent abans de “programar” al grup són dos: l'observació i la reflexió. De la profunditat i la qualitat d'este exercici dependrà l'èxit de qualsevol matèria que aborde. “Observar” quins són els interessos, els costums i les característiques del grup. “Reflexionar” sincerament sobre el “quin”, el “per a què” i el “com”.

Per a què necessiten aprendre alguna cosa sobre els Reis Catòlics tenint-ho tot a colp de clic? Més encara, per a què memoritzar? Què aporta al seu dia a dia? Quin nexe existix amb el nostre temps i què pot ser tan important que sense això no seríem el que som? Per a què és vital aprendre-ho? Per a tindre cultura? Per a entrenar al cervell? Mentres continuen sorgint interrogants, hem de romandre en eixa fase fins a trobar una bona raó.

Crear i alimentar la necessitat d'aprendre

El següent pas és el “com” crear la necessitat, alimentar-la i continuar sotmetent-la a un juí sever i honest. Amb tot a colp de clic, què pot sorprendre'ls o cridar-los l'atenció? Paradoxalment, les coses més senzilles, les més emocionals, són la nostra millor basa i les que capten l'atenció i generen el clima que necessitem.

Allò que els ajuda a desconnectar dels seus problemes, que supose un desafiament, que els faça descobrir-se i sorprendre's a si mateixos, que desperte el seu sentit de l'humor… A això responen. I també responen si detecten una intenció verdadera del docent que desitja que desenvolupen els seus propis mecanismes mitjançant els quals créixer i desenvolupar-se lliures. Hi ha afecte, generositat, respecte, compassió.

I si no funciona, hem de tornar sobre els nostres passos i reelaborar el pla fins que atinemos mitjançant successius assajos i errors sense desistir. És dur, però cessa la guerra, que és molt més esgotadora. Mentres, fins a trobar la “fórmula màgica”, estarem construint la nostra pròpia dinàmica ferma i eficient.

La competència emocional

Les contínues al·lusions en la LOMLOE a la regulació emocional la situen en el focus principal de l'acció pedagògica i la suggerixen com a fórmula per a “programar” al grup. Significa que cal regular i controlar la seua energia i totes les variables adjacents.

El que abans cridàvem “tindre psicologia” ara es denomina intel·ligència emocional, un element clau de la neuroeducación. És una destresa que pot ser una qualitat innata en el docent. En cas contrari, pot desenvolupar-se.

Era una de les múltiples habilitats de Steve Jobs, que afirmava que “no és el que dius, sinó com ho dius”. Ha arribat el temps d'integrar-lo sistemàticament en l'educació.

Sara González García, Professora de l'Àrea de Didàctica de l'Expressió Musical, Universitat de Màlaga

Este article va ser publicat originalment en The Conversation.