 |
| Foto (EFE) ilustrant l'article |
Aquest article que com hem dit és una referència parcial d'un especial publicat hui en DiariAra signat per Paula Solanas Alfaro que explora el progressiu declive del poder adquisitiu de la classe mitjana i treballadora. La insostenibilitat de la política de vivenda del franquisme que es troba en la impossibilitat de continuar construint indefinidament, una errada que es repeteix en les propostes del PP de Carlos Mazón. El futur de la vivenda a Espanya no pot basar-se en la propietat contínua, sinó que ha de buscar solucions habitacionals lligades al lloguer i el control dels seus preus. Només amb polítiques orientades a garantir l'accés universal a una vivenda digna, es podrà revertir la tendència decreixent del poder adquisitiu de la classe mitjana i assegurar una estabilitat social a llarg termini.
La política de vivenda del franquisme: una contradicció històrica
El règim franquista va consolidar un nou estrat social a través de la promoció de la vivenda en propietat i el consum, en un intent de crear una classe mitjana que sustentara la pau social i l'estabilitat política. Aquesta política, aparentment progressista, amagava nombroses contradiccions i una planificació torticera que es mantingué fins i tot en els primers anys de la democràcia espanyola.
El llegat del franquisme: la creació d'una nova classe mitjana
A principis dels anys 70, mentre Richard Nixon governava als Estats Units i els rumors sobre la salut de Franco creixien, el dictador espanyol proclamava el seu llegat més perdurable: la creació d'una classe mitjana espanyola. Segons Emmanuel Rodríguez en el seu llibre El efecto clase media. Crítica y crisis de la paz social, aquesta nova classe mitjana va començar a formar-se durant els anys del 'desarrollisme' franquista, a partir dels anys 50, i especialment durant les dècades dels 60 i 70. Aquest període va veure la creació de grans empreses, una burocràcia extensa i una expansió dels treballadors d'oficina, que es diferenciaven clarament de l'antiga petita burgesia.
La imitació autoritària del somni americà
El franquisme va emular, de forma autoritària, el model de la societat americana, promovent la propietat de vivendes i el consum com a símbols d'èxit i estabilitat. El pla d'estabilització de 1959, impulsat pels tecnòcrates de l'Opus Dei, va ser clau per a obrir l'economia espanyola al món i fomentar la industrialització. Aquestes reformes econòmiques van facilitar l'emergència d'una classe mitjana, amb l'objectiu de mantenir la pau social en un país que encara patia les conseqüències de la dura postguerra.
La política de vivenda pública del franquisme: una Espanya de propietaris
Seguint el model americà, el règim franquista va impulsar una política de vivenda pública que permetia a moltes famílies adquirir un pis per quantitats mínimes. Aquesta política, promoguda per l'ala falangista del règim, pretenia convertir Espanya en un país de propietaris i no de proletaris, tal com afirmava l'exministre de Vivenda franquista José Luis Arrese. Les promotores de vivenda van obtenir grans beneficis d'aquesta onada de promocions barates, i la imatge de prosperitat es va associar a una classe mitjana professional que també es beneficiava de l'expansió de l'educació i la sanitat pública.
El deteriorament de la classe mitjana: de la transició democràtica a la crisi de 2008
Tot i l'aparent prosperitat, la mobilitat social ascendent va començar a estancar-se durant els anys 90. Segons el sociòleg Ildefonso Marqués-Perales, la frustració va començar quan la economia espanyola va deixar de ser capaç d'absorbir els nous professionals formats a les universitats. Aquest deteriorament va afectar primer als homes en 1992 i després a les dones en 2000. La Gran Recessió de 2008 va agreujar la situació, destruint gran part de la riquesa financera i immobiliària acumulada durant les dècades anteriors. Aquesta crisi va donar lloc al moviment del 15-M, una resposta a la frustració social i a la crisi dels mecanismes de reproducció de la classe mitjana.
Conclusió: un model insostenible
Aquest article que com hem dit és una referència parcial d'un especial publicat hui en DiariAra, que explora el progressiu declivi del poder adquisitiu de la classe mitjana. La insostenibilitat de la política de vivenda del franquisme es troba en la impossibilitat de continuar construint indefinidament, una errada que es repeteix en les propostes del PP de Carlos Mazón. El futur de la vivenda a Espanya no pot basar-se en la propietat contínua, sinó que ha de buscar solucions habitacionals lligades al lloguer i el control dels seus preus. Només amb polítiques orientades a garantir l'accés universal a una vivenda digna, es podrà revertir la tendència decreixent del poder adquisitiu de la classe mitjana i treballadora i assegurar una estabilitat social a llarg termini.
Crónica CT
* ho pots llegir perquè som Creative Commons
Cap comentari :