Hi ha un estrany silenci en la cara oculta de la Lluna

Sorprén pensar en la soledat que impera en la cara oculta de la Lluna. Qui la habitara podria passar tota la vida sense saber que molt a prop hi ha un planeta blau i viu, aquàtic i brillant, perquè des d'allí la Terra no es veu.

Tots els objectes observables ens mostren els seus dos costats, excepte la Lluna. A la seua cara fosca no arriben les nostres senyals radioelèctriques i el seu silenci i aïllament són una estranya singularitat.

Cap de les nostres emissions de ràdio o televisió la toquen, perquè la massa lunar les bloqueja. En tota l'esfera de desenes d'anys llum per la qual s'estan difonent cap a la galàxia les notícies que la Terra alberga una civilització tecnològica, només hi ha un lloc en què seria impossible assabentar-se de tal meravella: la meitat que la Lluna oculta, la meitat de l'astre que, paradoxalment, tenim més a prop.

Cada missió nord-americana Apol·lo posava dos homes blancs en la cara visible i deixava a un tercer donant voltes a la Lluna dins de la nau. Aquests últims astronautes es quedaven aïllats de la resta de la humanitat durant gairebé 30 minuts en cada òrbita: Collins, Gordon, Roosa, Worden, Mattingly, Evans... robinsons transitoris, les úniques persones de la història que poden dir, ells sí, que han estat sols.

El silenci radioelèctric que hi ha en la cara oculta de la Lluna converteix aquest lloc en un bon candidat per a instal·lar radiotelescopis lliures d'interferències. Però ningú no va considerar en el passat la possibilitat d'aterrar-hi. Per descomptat, no ha anat cap astronauta, però fins i tot enviar una sonda automàtica seria inútil perquè seria impossible enviar dades o comunicar-se amb la Terra des d'aquests llocs.

Bandera xinesa

Tot va canviar quan la Xina va enviar les missions espacials Cháng'é 4 i 6 a la cara oculta de la Lluna. La primera va aterrar-hi al gener de 2019 i va desplegar un tot terreny, mentre que la segona, que acaba d'arribar, serà capaç de portar de tornar a la Terra mostres del sòl de la misteriosa conca Polo-Sud Aitken.

L'agència espacial xinesa va haver de situar abans de l'arribada de Cháng'é 6 uns satèl·lits repetidors que permeteren la comunicació, ubicats una mica més enllà de la Lluna, els relés Quèquiáo 1 i 2. La sorprenent solució ha fet que la cara oculta de la Lluna deixe de ser un lloc lliure d'ones artificials. La humanitat ja ha portat el soroll. Aviat li seguirà la brossa.

La Lluna, en la meitat que veiem, porta pintada una cara, aquestes taques fosques que dibuixen els mars. La seua altra meitat... com serà l'altra meitat?

La llunyana Lluna, la Lluna fosca, es va convertir en un enigma quan el telescopi va revelar que tot gira en el cosmos. Si tot dona voltes, com és possible que el baló platejat de la Lluna no ho faça també? Si el nostre satèl·lit natural girara, vist des de la Terra, el panorama del seu disc aniria canviant amb el pas del temps, i no ho fa. Una cosa molt estranya estava ocorrent.

La raó de la seua cara oculta

L'explicació la va aportar la mecànica celeste. Així com la Lluna exerceix sobre la Terra marees que alcen la mar, el nostre planeta actua sobre l'esfera lunar, i ho fa amb marees molt més intenses. Tant que, amb el temps, les marees terrestres han allargat la Lluna en direcció cap a la Terra i l'han forçat a rotar al voltant del seu eix en el mateix temps que inverteix en completar una òrbita al voltant del nostre planeta. No és que la Lluna no rote, sí que rota, el que passa és que ho fa al mateix compàs del seu gir orbital. Com a resultat d'aquesta rotació sincrònica, des de la Terra només veiem una cara de la Lluna, congelada, sense gir aparent. En justa correspondència, a l'altre costat hi ha tot un hemisferi invisible, la cara oculta de la Lluna.

Tots els objectes del cosmos observable, sense excepció, ens van mostrant els seus dos costats amb el pas del temps. Des de l'asteroide més minúscul fins al Sol, des de la galàxia més remota a un planeta extrasolar al voltant de Pròxima Centauri, tot gira, gira de manera que, si s'espera el temps suficient i es disposa d'un telescopi prou potent, en principi es tindria accés a tots els seus costats. Però la indiferència del món lunar, que és sord i mut, ens ha gastat aquesta broma pesada, cortesia de la mecànica celeste: l'astre més proper del cosmos és, alhora, l'únic, però l'únic de debò, que ens amaga la meitat dels seus secrets.

En principi no hauria d'haver-hi res especial en aquest lloc. Es suposa que els processos còsmics han estat semblants i, durant segles, es va considerar que el costat lunar ocult hauria d'assemblar-se al visible. Però quina major mostra de progrés que volar més enllà de la Lluna i descobrir el que li va ocultar a tota la humanitat al llarg de la història? Això es va proposar la Unió Soviètica l'any 1959 quan va enviar una meravella tecnològica, la sonda espacial Lluna 3, a cartografiar allò mai vist.

La Terra en té la culpa

Va cundir la consternació : l'hemisferi ocult de la Lluna va resultar molt diferent del visible i manca gairebé completament de mars foscos. No hi ha una cara pintada a l'altre costat. Això sí, des d'octubre de 1959 la ciutat de Moscou té mar, el Mare Moscoviense, a la cara oposada de la Lluna, i diversos dels trets més cridaners d'aquest costat llueixen encara noms soviètics, com el gran cràter fosc Tsiolkovski.

No acaba d'estar clar per què l'altre costat de la Lluna és tan diferent del que veiem, però totes les explicacions que es manegen ho atribueixen a la influència de la Terra, un insòlit planeta habitat que no s'escolta ni es veu des del costat fosc de la Lluna.

David Galadí Enríquez, Professor del Departament de Física, Universitat de Còrdova

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.