El llançament de penals en el futbol té més de ciència que de 'loteria'

S'acosta l'Eurocopa de futbol masculí de 2024 i, per desgràcia, haurem d'escoltar la famosa frase tan periodística de “arriba la loteria dels penals”. Segons esta expressió, el resultat final depén més de l'atzar que de la preparació d'esta fase del joc.

Poden permetre's els equips encomanar-se a l'atzar en els penals? Servix d'alguna cosa invertir milions en els millors jugadors, les millors instal·lacions i alimentació o en avançats sistemes de recuperació física i mental per a després confiar en la sort? La resposta és no.

El resultat final sempre és imprevisible i depén de múltiples factors, però si apliquem l'evidència científica, les possibilitats d'eixir victoriosos augmenten considerablement.

La importància dels torns de penals

El torn de penals, amb les quals es decidixen les eliminatòries i finals que acaben en empat després del temps afegit, preveu deu llançaments, cinc per equip. En cas d'igualtat en els primers cinc llançaments, se seguix fins que un dels rivals falle i l'altre no.

En les dos últimes Eurocopas, el 23 % dels partits de la fase d'eliminació es van decidir en els penals, augmentant fins a un 28 % en els dos últims mundials. I en les dos últimes Copes d'Amèrica, dels 16 partits de la fase d'eliminació, sis (37,5 %) es van decidir en els torns de penals. Amb un percentatge tan alt de probabilitat d'arribar a este moment, la seua preparació hauria de ser intensiva pels quals aspiren a guanyar.

D'acord amb les estadístiques, sembla que les seleccions de futbol no s'esforcen prou en la seua preparació, perquè en eixes Eurocopas es van fallar 23 de 52 llançaments (el 44,2 %). En els dos últims mundials, de 52 es van fallar 28 (53,8 %). Va haver-hi tandes amb més errors que encerts. En el cas de les últimes Copes d'Amèrica, els percentatges de van ser una mica menors (43 encerts i 15 errors, el 34 %).

Esta proporció d'encerts i fallades és molt diferent en els partits de clubs. En la Champions League de 2022-23 es van llançar 39, fallant només 11 (28,2 %). A què pot ser deguda esta diferència? En els clubs, hi ha un o dos especialistes encarregats de tots els llançaments de l'equip. Per tant, l'eficàcia augmenta. El club que va llançar més penals en tota la competició només el va fer en tres ocasions, i és difícil arribar a les tandes de llançaments pel caràcter de les eliminatòries a doble partit. No obstant això, en el torn de penals en una competició de seleccions, han de llançar diversos jugadors (fins a 9 per equip en un partit de l'Eurocopa de 2016, en el qual es van llançar 18 i es van fallar 7).

En estos casos no n'hi ha prou amb tindre un o dos llançadors amb bon percentatge d'encert, perquè hi ha alguns que han de llançar amb la selecció i mai ho han fet en els seus clubs. Estan estos jugadors prou preparats per a la tasca a la qual s'enfronten?

No és el mateix llançar un penal en un partit aïllat d'una competició regular, en la qual es guanyen o perden diversos partits sense transcendència en la classificació definitiva, que fer-ho en el torn de penals d'una fase final d'un gran torneig, en la qual una fallada significa l'eliminació. En estos casos, la càrrega emocional pot condicionar totalment el rendiment.

Una lluita estratègica amb el temps

El punt de penal se situa a 11 metres de la línia de gol i l'amplària de la porteria té 7,32 metres. El llançador ha de buscar evitar al porter i s'establix un interessant dol estratègic. Si atenem les estadístiques de la majoria dels partits, es marquen aproximadament el 70 % dels penals, la qual cosa indica que el llançador té avantatge. Això inclou els penals amb els quals se sancionen les faltes comeses dins de l'àrea durant el temps de joc. No obstant això, en les tandes de llançaments que decidixen les eliminatòries si la pròrroga acaba en taules, les possibilitats de l'un i l'altre s'igualen.

Analitzem una possible opció, anomenada estratègia independent del porter: el llançador xuta lluny del centre i prou ràpid perquè no arribe. La majoria de les parades es produïxen en les zones centrals de la porteria i la majoria dels gols anotats s'aconseguixen prop dels pals, encara que també es produïxen quasi tots els llançaments fora de la meta. Val la pena arriscar-se a llançar prop dels límits de la porteria? En anàlisi de la lliga anglesa, el risc a fallar llançant a les cantonades superiors compensa el nombre de parades en les zones més baixes i centrals.

En esta estratègia, els llançaments són una lluita contra el temps. Llançant a 80 quilòmetres per hora (km/h) a la base del pal, serà gol en 520 mil·lèsimes de segon (ms). Un porter tarda entre 0,8 i 1 segon a aconseguir una pilota situada a 70 centímetres del pal. Si el llançador reduïx la velocitat, el porter disposa de més temps per a moure's i detindre-la. A 70 km/h, la pilota tarda 590 mil·lèsimes de segon, i a 60 km/h tardarà 690 ms. Amb estos valors el porter mai podria detindre'l. Per a aconseguir eixe equilibri entre velocitat i precisió, el llançador ha d'entrenar prou per a aconseguir la automatització de les accions.

Els llançadors preferixen enganyar el porter

No obstant això, l'estratègia anterior no és la més triada pels llançadors, que en un 70 % dels intents es decanten per la estratègia dependent del porter. Això és, aconseguir enganyar-ho perquè es llance a un lloc diferent al de la pilota.

Com podem pensar que un porter es deixarà enganyar? Molt senzill, perquè este ja sap que si espera a veure on anirà la pilota, no arribarà a atrapar-lo. Per tant, intentarà anticipar-se i així guanyar temps per a arribar a l'objectiu. Hi ha estudis que indiquen que els porters es mouen una mitjana de 220 mil·lèsimes de segon abans del colpege, i alguns ho fan fins a 600 ms abans. Amb este temps guanyat, sí que poden aconseguir detindre'l abans dels 520 ms de vol de la pilota. Llançaments més lents, major avantatge per al porter.

En esta estratègia dependent del porter, els llançadors encerten plenament si el portera es mou 400 ms abans, però l'eficàcia disminuïx conforme el porter espera fins a 150 ms abans del colpege.

Un llance decisiu, amb firma de Premi Nobel

El premi Nobel de Literatura Peter Handke va trobar en estes dades la inspiració per al seu relat “La por del porter al penal”, portada al cinema per Wim Wenders. En el clímax de la història, Bloch, un porter fracassat que ha comés un crim, oferix la següent explicació a l'espectador que veu el partit al costat d'ell: si el llançador para atenció als moviments del porter en executar la pena, pot veure en quina direcció es llançarà i redirigir el seu tret en l'altra direcció en l'últim segon.

Quina és la càrrega psicològica i emocional dels torns de penals? Per a entendre-ho cal partir d'un axioma. El porter sempre és el mateix i pot usar diverses estratègies durant la tanda. No obstant això, el llançador només té un intent, d'ací la càrrega emocional que suporta. Sempre es parla dels errors dels llançadors i dels encerts del porter, així que ja sabem qui seran els criticats i qui els aclamats quan tot acabe.

Estos són les dades i la narrativa molt resumida d'algunes estratègies analitzades per la comunitat científica. Tot sembla molt simple, encara que evidentment no ho és. Els torns de penals en les fases finals dels tornejos tenen una transcendència enorme en els resultats i, per tant, han de ser preparades a consciència. No establir una estratègia entre les diverses existents, i no entrenar-la prou, reflectirà una falta de professionalitat en els tècnics.

Un esport professional que disposa de quasi infinits recursos econòmics pot permetre's incorporar equips científics que assessoren els tècnics sobre els avanços en les ciències de l'esport.

Javier Galvez Gonzalez, Professor de la Facultat de Ciències de l'Esport, Universitat Pablo d'Olavide i José Manuel Cenizo Benjumea, Professor associat Facultat Ciències de l'Esport,, Universitat Pablo d'Olavide

Este article va ser publicat originalment en The Conversation.