El diable i la ciència

Satán, el “adversari”, el “mal camí” per a àrabs i hebreus, el “oponent”, el “acusador”. I també Llucifer: aquell que porta la llum. Diferents noms amb diferents significats per a nomenar-li. El maligne entra en el subconscient amb diferents arquetips, i un d'ells, enormement potent, associa al dimoni amb el coneixement, amb la il·luminació, amb la saviesa. El diable i la ciència.

En la ciència el dimoni s'invoca

Els “dimonis de la ciència” és una expressió que servix com a metàfora per a nomenar allò per a què no hi ha resposta. La física mexicana-estatunidenca Jimena Canales, autora de Bedeviled: A Shadow History of Demons in Science (Endimoniats: una història ombrívola dels dimonis en la ciència), arreplega els grans dimonis de grans científics.

El matemàtic francés Pierre-Simon Laplace va imaginar una entitat que sabera on estan tots els àtoms de l'univers i quines són les lleis del moviment. En el cèlebre passatge del seu Assaig filosòfic sobre la probabilitat de 1814, va escriure:

“Llavors hem de considerar l'estat actual de l'univers com l'efecte del seu estat anterior i com la causa del següent. Donada per un instant una intel·ligència que poguera comprendre totes les forces que animen la naturalesa i les respectives posicions dels éssers que la componen –una intel·ligència prou vasta per a sotmetre estes dades a l'anàlisi– abastaria en la mateixa fórmula tant els moviments dels cossos més grans de l'univers i els de l'àtom més lleuger; per a ell res seria incert i el futur, com a passat, seria present davant els seus ulls”.

Esta intel·ligència calculadora superpoderosa, més tard coneguda com el dimoni de Laplace, va significar el començament del determinisme i de la idea que la naturalesa és cognoscible i la ciència pot explicar-lo tot.

Hi ha un altre gran dimoni en ciència, el del físic escocés James Clerk Maxwell. “Un ser molt observador i de dits polits” que separa les molècules més calentes i ràpides de les més fredes i lentes… violant ni més ni menys que la segona llei de la termodinàmica. El dimoni de Maxwell ha turmentat als físics durant dècades.

Com has caigut del cel, Estel

Isaïes –capítol 14, versicles 12 a 14–: “Com has caigut del cel, Estel, fill de l'Aurora!”. Els dimonis, en la tradició abrahámica, són àngels o Glòries que van caure dels cels.

Luzbel –l'àngel predilecte al qual Isaïes diu Estel– rep el nom de Llucifer després del desterrament. En la mitologia romana, Llucifer és fill d'Aurora i és representat com un personatge masculí que porta una torxa. Existix, a més, una correlació amb el planeta Venus, per als romans l'estel de l'alba, estrela del matí.

El diable exercix com a figura que porta la llum –el coneixement – als humans: Llucifer es presenta a l'alba conformant un relat similar al de el Sol Invictus , una festivitat romana que és l'avantsala de la tradició nadalenca cristiana.

En ciència, es diuen luciferinas les proteïnes responsables de la bioluminescència i una astrofísica estatunidenca, Elizabeth Roemer, va decidir cridar Llucifer a un dels asteroides que va descobrir.

El que incita al coneixement

El capítol 3 del llibre del Gènesi relata la primera acció del dimoni com a incitador al coneixement.

Transfigurat en una serp li respon a Eva en relació a la prohibició que tenien els primers habitants del Jardí de l'Edén de menjar fruits de l'arbre que estava enmig del jardí:

“Fins i tot Déu sap que quan vostés mengen d'eixe arbre, comprendran tot millor; seran com a déus perquè podran diferenciar entre el bé i el mal”. Versicle 5.

L'arbre es descriu com a “atractiu per la saviesa que podia donar” i, tot seguit, Eva “va prendre i va menjar alguns dels seus fruits”.

Com a resultat de la desobediència, la serp va ser castigada –“Hauràs d'arrossegar-te sobre el teu ventre i menjaràs pols tots els dies de la teua vida”– i els habitants de l'Edén van ser expulsats del Paradís.

La prohibició expressa està arreplegada en el capítol 2 del Gènesi, versicles 16-17:

“Pots menjar lliurement de qualsevol arbre al jardí, però no has de menjar de l'arbre del coneixement del bé i del mal perquè el dia que el faces, sens dubte moriràs”.

La serp i la saviesa

L'ús de la serp en el relat no és casual. Ja en la cultura egípcia era un símbol de poder i de saviesa, materialitzat per el caduceo: una figura composta per dos serps enroscades al voltant d'un bastó alat.

En la cultura general la serp es considera un dels animals més malèfics, responsable del pecat original, símbol dels coneixements ocults en les antigues cultures mediterrànies. Esta reticència atàvica contrasta amb el fet que la doble hèlice que representa a l'ADN recorda a les dos serps enroscades del caduceo d'Hermes.

Esculapi, déu de la medicina en l'antiga Roma, va adoptar a la serp enroscada entorn d'un bastó com a símbol de coneixement . Les habilitats medicinals d'Esculapi van despertar l'enveja de Zeus, que va acabar per matar-ho amb un dels seus llamps.

La vara d'Esculapi continua sent el símbol de la medicina i una serp enroscada entorn d'una balança és el símbol de la farmàcia.

Els esperits malèvols de la geometria, la gemmologia i altres ciències

El panteó d'esperits malèvols que conformen la Goecia –un dels sis llibres que constituïxen el Lemegeton o Clau Menor de Salomó– (un dels llibres de demonología més populars) conté multitud d'entitats relacionades amb diferents disciplines científiques: medicina, geometria, astronomia, gemmologia o herbología, amén d'altres més humanístiques com l'oratòria o l'escriptura. És el cas de Marbas, Valefor, Barbatos, Paimon, Buer, Purson, Naberio o Forneus, entre molts altres.

En alguns corrents esotèrics, Belial és el guardià del coneixement arcà i custòdia les seues dos torres de la saviesa. Estes entitats van inspirar a aquells que cultivaven les branques primigènies de la ciència i que poc després van ser cridats bruixotes i embruixadors i perseguits fins a la mort per la Santa Inquisició.

L'ocultista Paracels

Paracels, considerat el pare de la toxicologia –és seu el concepte que només la dosi fa el verí– ha passat a la història com a metge, alquimista i també com a ocultista. Malgrat professar la religió catòlica, les seues obres van ser censurades en 1583. La relació de la toxicologia amb les arts arcanes té incomptables exponents, donada l'estreta relació entre els beuratges, els ungüents i els cataplasmes amb esta mena de personatges considerats com a fills del dimoni.

En els temps que corren, de polarització i descreimiento, invocar als nostres arquetips desvestint-los dels prejuís inherents al bé i al mal tal vegada ens ajuda a reorientar-nos com a societat. O podria un preguntar-se què hauria sigut de nosaltres de no haver eixit del Jardí de l'Edén.

Luis Alberto Henríquez Hernández, Professor de Toxicologia. Departament de Ciències Clíniques, Universitat de Las Palmas de Gran Canaria

Este article va ser publicat originalment en The Conversation.