Risc de suïcidi entre la població migrant: mirem per a un altre costat?

Resulta complex dibuixar la realitat de les migracions i la seua relació amb el suïcidi. Malgrat les abundants referències bibliogràfiques sobre salut mental i migracions, pocs estudis reflectixen la relació entre la població migrant –i, més concretament, la població refugiada– i els actes suïcides.

Per exemple, s'ha observat un increment del 24,3 % dels suïcidis en la població migrant resident a Espanya entre 2018 i 2021. Estos casos suposen un 12.1 % de les xifres actuals, contribuint a la taxa de 8,45 suïcidis per cada 100 000 habitants i a les 4 003 morts totals registrades en 2021.

Es considera que la soledat, l'aïllament, les circumstàncies econòmiques i la sensació de falta de futur són factors desestabilitzadors de la salut mental sota condicions de migració, siga forçada o no. És, per tant, necessari incloure al col·lectiu de migrants com un grup social bàsic per a vertebrar els programes de prevenció de suïcidis.

En estreta convivència amb la mort

A més, les condicions de la migració irregular suposen un desafiament a la mort i, d'algun mode, impliquen una convivència amb esta. Per exemple, estos desplaçats han de travessar durant el viatge rius, muntanyes o barrancs i s'exposen reiteradament a situacions que posen en risc la seua integritat física.

A això se suma que han d'afrontar conflictes interpersonals que, sovint, impliquen violència. En les zones frontereres i en els camps de refugi s'exacerben les condicions d'abús cap als grups vulnerables. S'ha constatat que a major distància entre el lloc d'origen i el de destinació, major probabilitat d'exposició a situacions violentes durant el trànsit.

Conseqüències humanes de la “necropolítica”

Arribats a este punt, podria considerar-se la pròpia migració irregular un acte suïcida? Malgrat que els migrants perseguixen la supervivència més que la mort, algunes dades avalen esta idea. Segons el Projecte Migrants Desapareguts de l'Organització Internacional de Migracions, més de 3 000 persones van morir o van desaparéixer l'any passat al Mediterrani. I, amb tota seguretat, el nombre real de víctimes és molt superior a les xifres registrades.

Moltes persones migrants desaparegudes engrossixen xifres negres en l'àmbit de la criminologia; és a dir, les violacions de drets humans que patixen al llarg del desplaçament no són objecte de denúncia. A més, per les pròpies característiques de la migració és difícil, sinó impossible, fer un cens precís de les persones mortes i desaparegudes durant la travessia.

Així, des que en 1988 es va documentar en la costa de Tarifa (Cadis) el primer cos sense vida d'un migrant arribat a territori espanyol, hi ha consciència que la mort acompanya a qui migra sense autorització a un altre país. El concepte de “necropolítica”, encunyat per l'historiador i teòric polític camerunés Achille Mbembe, regix hui les estratègies geopolítiques que establixen qui ha de viure i qui ha de morir en els estats moderns.

En el camp de la sociologia, Zygmunt Bauman va subratllar que la manera d'enfrontar-nos a l'actual crisi humana condemna l'ajuda al necessitat i és una estratègia condemnada al fracàs.

Fa falta més investigació

Pot, doncs, afirmar-se que les actuals condicions migratòries són exposicions contínues i sistemàtiques a la mort. No obstant això, falta evidència empírica que establisca vincles significatius de les ideacions i actes suïcides amb la població migrant i refugiada. Encara que la prevalença d'intents suïcides entre refugiats i la resta de la població dels estats d'acolliment és similar, la ideació suïcida sí resulta més habitual en el primer col·lectiu.

A més, estudis recents apunten a la gestió administrativa de la protecció internacional com un factor rellevant en este context. Així, hi ha una major taxa d'ideació suïcida entre sol·licitants d'asil o en persones en camps de refugi o en centres de control de la migració que en la població del país d'acolliment.

Per tant, la situació residencial és un element a considerar. No és d'estranyar que les condicions d'amuntegament o de convivència forçada amb altres famílies o individus constituïsquen un risc per a la salut i l'estabilitat mental d'estes persones. En alguns centres d'acolliment per a refugiats i migrants estes realitats són molt habituals.

No obstant això, hem de prendre estes dades amb cautela. Els factors socioeconòmics, socioculturals (per exemple, la religió), l'esperança en el futur, la ruptura d'expectatives o l'acumulació d'esdeveniments traumàtics són altres tants factors que mediatitzen el risc suïcida.

Del que no hi ha dubte és que les condicions actuals de la migració forçosa plantegen un risc per a l'estabilitat mental de qui abandona el seu país. A més, no satisfer les seues necessitats psicològiques obstaculitza la seua recuperació emocional i entorpix la convivència en els estats d'acolliment. Dit d'una altra manera: es requerix millorar la qualitat de vida d'estes persones per a minimitzar els seus riscos suïcides.

Marta Guarch-Rubio, Doctora en Psicologia, Universitat Sant Jordi

Este article va ser publicat originalment en The Conversation.