 |
| Representació solar en un petrograbado d'Aspeberget, Suècia. Bengt A Lundberg / Riksantikvarieämbetet, CC BY |
La por no és nou. Des de la prehistòria, els eclipsis s'han considerat mals presagis. El món no acabarà el dia 8. Eclipsi rere eclipsi, el món no ha acabat mai.
Sobre el Sol i la Lluna
Temuts, però també celebrats per la humanitat al llarg del temps, els eclipsis van exaltar les creences i les cosmovisions de moltes cultures. Sovint acompanyats amb ofrenes, rituals o cerimònies, com una manera de donar sentit als seus mites, a les seues tradicions orals i a un orde social. Estos impactants fenòmens han quedat registrats en l'art rupestre, en còdexs, en llibres i en tradicions orals.
Diverses investigacions han assenyalat eclipsis pintats o gravats en el patrimoni rupestre mundial. Un exemple d'això és en l'art rupestre del Parc Nacional de Kur-ring-gai Chase, en Nova Gal·les del Sud (Austràlia).
L'astrònom Duane Hamacher i l'astrofísic Ray Norris van revisar en el seu treball sobre l'astronomia dels aborígens australians 50 relats relacionats amb eclipsis. Per exemple, en la majoria de les cultures aborígens el Sol és femení i la Lluna és masculina. Per al poble Yolngu de la Terra d'Arnhem, un eclipsi solar era un acte de còpula entre el Sol (dona) i la Lluna (home).
Diu Duane:
“Quan ocorre un eclipse, ella aconseguix i ataca al ‘home lluna’, al qual anomenen Bahloo”.
El gravat en pedra de dos figures humanes i una mitja lluna podria estar representant la contemplació d'un eclipsi. La imatge és molt dinàmica i podria semblar una cerimònia durant l'anomenat “tercer contacte”, el començament de l'eclipsi total, quan la superfície lunar entra completament dins de la umbra terrestre.
Hamacher i Norris detallen que, en les tradicions orals dels aborígens australians, els eclipsis anunciaven un canvi aterridor que interrompia l'harmonia del cosmos. Els Arrernte o Wardaman van entendre que alguna cosa cobria el Sol, però el van explicar com un gran ocell negre o els efectes d'una màgia maligna.
La coincidència en les dates
Els gravats rupestres prehistòrics d'Aspeberget, a Suècia, s'han estudiat durant més d'un segle sense un consens general sobre el seu significat. Entre ells es troba una representació solar sostinguda per dos figures femenines. Este petrograbado, segons estudis d'arqueoastronomía, es correspon amb un eclipsi que va succeir el 23 d'octubre de 1067.
Hi ha una figura molt similar en el Canó de Chaco, als Estats Units. Este conjunt pictòric s'ha proposat com l'eclipsi de juliol de 1907. Fins i tot es va pintar l'anomenada corona o anell solar que es projecta quan la Lluna cobrix la llum brillant del Sol. Segons l'astrònom McKim Malville, de la Universitat de Colorado Boulder, expert en arqueoastronomía, qui va descobrir el petroglifo en 1992, “no sembla simbolitzar un moment temible”.
Festivitats per a honrar al Sol
En temps prehispànics i abans de l'arribada dels europeus, cultures com els nahues o els maies van comptar eclipsis. En llengua nahua se'l descrivia com Tonatiuh qualo, “el Sol és menjat”, i en maia, Pa’al K’in, “Sol trencat”. El Sol era devorat, menjat o moria.
Un gran nombre de cultures prehispàniques van desenvolupar ferramentes, mètodes i comptatges calendáricos que els permetien fer prediccions de fenòmens celestes. Els maies van encertar en la predicció d'eclipsis fins a un 55 % de l'ocasions.
Alfonso Torres, arqueòleg de l'Institut Nacional d'Antropologia i Història, INAH (Mèxic), ha realitzat un profund estudie sobre l'observació astronòmica a Hidalgo, Mèxic. Torres detalla cerimònies com les que s'observen en pintures rupestres elaborades per pobles otomíes i nahues vinculades als eclipsis, així com la inscripció calendárica de l'eclipsi succeït l'any de 1508.
En este conjunt també hem suggerit una espècie de ritual amb elements lunars associats a les dones, a més d'altres símbols calendáricos com a guerres sagrades.
A pesar que els eclipsis van ser sinònim de moments funestos, en moltes cultures la unió del Sol i la Lluna ha simbolitzat l'origen de la humanitat. On el femení amb el masculí s'entrellaçaven i on els eclipsis, com pensen fins hui els aymaras, havien de succeir perquè la vida continuara.
Res a témer i potser sí que celebrar
No podem afirmar al cent per cent si estes iconografies del passat van ser evocacions d'eclipsis, però sí que tenim registres de prediccions dels eclipsis, de comptatges calendáricos, coneixements dels moviments del Sol i la Lluna, així com sabers de moments de sequeres o de períodes de l'any ideals per a la caça i la recol·lecció, claus per a la supervivència humana i l'equilibri del planeta.
El 8 d'abril el Sol i la Lluna tornaran a trobar-se. El món no acabarà, però serà, per als afortunats que puguen observar-lo, un esdeveniment astronòmic que quedarà per sempre registrat en la memòria col·lectiva.
Aline Lara Galícia, Investigadora del grup ATLES. Territoris i Paisatges de la Prehistòria Recent a Andalusia (HUM-694), Universitat de Sevilla
Este article va ser publicat originalment en The Conversation.
* ho pots llegir perquè som Creative Commons
Cap comentari :