Últimes oportunitats per a observar el ‘cometa diable’ (Pons-Brooks) en vesprejar

Encara tenim oportunitat de veure el cometa Pons-Brooks al capvespre. El seu embolcall lluminós, anomenada coma, té ara una magnitud de +5 i és visible a ull nu, encara que ja requerix perícia descobrir-ho. Es troba bastant baix en l'horitzó al capvespre, així i tot, encara pot proporcionar-nos alguna alegria i fins i tot podem obtindre més imatges d'este fascinant visitant periòdic.

El “cometa diable”, com l'anomenen popularment, oficialment Pons-Brooks, seguix una òrbita excèntrica que li situa, la major part del temps, en els remots confins del sistema solar. El seu punt més allunyat del Sol (anomenat afelio) està a més de 33 vegades la distància mitjana entre la Terra i el Sol.

Pons-Brooks visita la regió interior dels planetes rocosos, el nostre entorn, cada 71,2 anys. En acostar-se al Sol es produïx una activitat criogènica interna que l'engalana amb una brillant coma i una variant cua.

La formació d'eixes precioses característiques, tant la coma com les cues, que fan únics als cometes, és conseqüència que el Sol calfa els gels que formen part del seu nucli, d'uns 35 km de diàmetre.

Els esclats del cometa

Este cometa ha mostrat una gran variabilitat, exhibint diversos esclats lluminosos a conseqüència de la sublimació sobtada dels gels de la seua superfície. L'escorça externa del cometa es debilita i, en fragmentar-se, la pressió del gas llança a l'espai xicotets blocs de materials agregats de baixa consistència. En exposar-se a la radiació solar continuen fragmentant-se.

Formats per una fràgil amalgama de gels, matèria orgànica i fines partícules de pols micromètrica, contribuïxen a dispersar la llum solar, donant eixa aparença boirosa a la coma, i a produir la cua de pols.

Els gasos emesos s'ionitzen per la interacció amb les partícules carregades del vent solar i produïxen la preciosa cua iònica, típicament blavosa.

En la seua rotació sinòdica (al voltant del Sol) d'unes 57 hores, les regions actives del cometa 12P/Pons-Brooks queden exposades periòdicament a la radiació solar. Quan els gels es calfen se sublimen i, com a conseqüència, llancen grans dolls de gas i pols cap a la coma. Eixa injecció contínua de partícules cap a fora participa a mantindre la lluminositat de la coma i sostindre les cues del cometa.

L'observabilitat del cometa en els pròxims mesos

La geometria en la qual en esta ocasió observem el trànsit del cometa pel sistema solar no ha sigut la més favorable, però s'ha mantingut accessible diversos mesos en el cel de la vesprada.

Encara queda alguna oportunitat de veure-ho després de passar el periheli, abans que marxe cap a l'hemisferi sud i s'allunye, fins al seu pròxim pas a la fi de juny.

En estos últims dies de març apreciarem com el cometa s'acosta angularment al Sol aconseguint menys de trenta graus d'elongació i, per tant, obligant-nos a veure'l al capvespre. Per a observar-ho hem de buscar un lloc elevat i lliure de contaminació lumínica cap a l'oest.

En ple crepuscle és més difícil veure-ho a simple vista. Uns prismàtics 7x50 o 10x50 ajudaran a enfocar la regió de l'horitzó on esperem que es trobe. El cometa tindrà una aparença nebulosa que el farà fàcil de distingir de les estreles. També podrem intuir la seua cua en direcció contrària al Sol.

És d'esperar que en les pròximes setmanes el cometa aconseguisca magnitud estel·lar 4 mentres s'endinsa en la constel·lació d'Áries.

Fins a principis d'abril tindrem oportunitat d'observar-ho des de l'hemisferi nord. A partir de principis de maig es trobarà en la constel·lació de Taure, visible preferentment des de l'hemisferi sud, encara que ja al límit de l'observació a simple vista.

Este cometa encara proporcionarà fotografies espectaculars per als astrofotógrafos més versats, després d'haver passat pel periheli i desenvolupat la seua cua de pols.

Després s'allunyarà cap als remots confins del sistema solar.

Trajectòria aparent del cometa 12P/Pons-Brooks en el cel de la vesprada des de març fins a principis de maig. Es mostra la posició aproximada del Sol a la fi de març, exemplificant el xicotet marge per a observar-lo en el cel de la vesprada, just després de la posada de l'astre rei. Marc van der Sluys/Dept. Physics-Utrecht University

Josep M. Blat Rodríguez, Investigador Principal del Grup de Meteorits, Cossos Menors i Ciències Planetàries, Institut de Ciències de l'Espai (ICE - CSIC)

Este article va ser publicat originalment en The Conversation.

Traduït per Àgora