“Vaig ser, soc i seré”, eixa és per a Rosa Luxemburg la proclama de la revolució. I amb això ens situa en la tessitura que sempre és temps de lluita. Totes les revolucions comporten temps convulsos i complexos. I la revolució feminista no anava a ser una excepció.
Les feministes han d'enfrontar-se diàriament a un món que està pensat i organitzat per a subjugar-les. I en eixa lluita també s'enfronten entre elles. Hem vist en l'última dècada trobades i desacords entre feministes, així com maneres diverses d'interpretar tant la memòria com el projecte feminista.
Això ha sorprés molta gent que, tal vegada, considerava que el feminisme és un i que la lluita per la igualtat té un patró sòlid i invariable. No és així. I que no siga així no sols no és un símptoma de debilitat, sinó que ha d'interpretar-se com un senyal de fortalesa.
El feminisme no és una ideologia, com tampoc ho és el patriarcat: és més que això. És un sistema de vida el principi de la qual rector és la igualtat entre éssers humans i, específicament, igualtat per raons de sexe/gènere (al contrari que el patriarcat). Eixe ideal de vida es defén des de diferents ideologies que poden compartir simplement eixa idea bàsica que és la igualtat i dissentir d'altres idees i aspiracions, agendes i lluites.
La igualtat com a principi rector en la vida
I això és el que ocorre amb el feminisme: ni està trencat, ni partit, ni dividit. Està sencer, té una aspiració a un món complex per difícil. I és difícil perquè s'enfronta al sistema de vida que ens domina mundialment i que té la desigualtat com a principi rector d'organització de la vida. Una desigualtat que, com tots els estudis i dades reflectixen, és creixent en tots els àmbits i condicions. I molt especialment en relació a la desigualtat entre dones i homes.
El informe d'ONU Dones de finals de 2023 sobre el progrés del compliment d'igualtat entre dones i homes (objectiu 5 de l'Agenda 2030) és demolidor en este sentit: “Cap dels indicadors de l'objectiu 5 ha aconseguit la meta ni s'està en vies d'aconseguir-la”.
Això ens mostra un panorama devastador enfront del qual les propostes feministes de transformació sorgixen com a esperança. Qualsevol proposta feminista haurà d'atendre, explicar i proposar com superar eixa desigualtat, com aconseguir la igualtat. I ací es donen múltiples diferències, segons el marc de sentit del món que tinguem i l'horitzó humà al qual arribar. Tracem camins diferents, estratègies diferents i a vegades partim de punts ideològics diferents.
Què fem llavors? Com aconseguir acostar-nos, com la filòsofa Celia Amorós va dir, a la justícia social? La igualtat entre éssers humans es pot declinar de moltes formes, i ací és on el que més importa és que els diferents feminismes dialoguen. Hi haurà possibilitats d'acord en algunes de les lluites, però també sorgiran punts en els quals el consens serà impossible. I això és la política.
Desqualificacions sense sentit
El feminisme, qualsevol feminisme, i més quanta més transformació busque és, per això, lluita política. Un feminisme que anhele la igualtat entre dones i homes, però el conceba dins del marc liberal, necessita menys transformació i menys disputa que un feminisme que propose la necessitat de la lluita de classes, per posar dos exemples en les antípodes.
Hi ha qui desqualifica a l'un o l'altre arrogant-se l'exclusiva de ser feminista i negant tal condició a l'altre grup. Ni més ni menys feminista que fer del feminisme un club al qual algú dona o nega filiació.
Recordem les paraules de l'activista Empar Pineda en la Jornades Feministes Estatals de 2009:
“Hem aprés que la identitat de les dones és múltiple. No existix ‘la dona’, sinó dones amb interessos diversos, fins i tot contradictoris. Abans teníem una espècie de feministómetro per a decidir qui era realment feminista. Ara, amb algunes dones pots caminar tres quilòmetres, amb altres vint i amb altres cent, però hem d'anar juntes. Eixe és el repte”.
Eixes jornades a Granada celebraven els seus 30 anys de vida. Hi havia més de 4 000 assistents i moltes formes diverses d'entendre i lluitar per la igualtat. Les paraules de Pineda al·ludien a això. Utilitzem la ràbia per a la lluita contra el patriarcat i no contra altres feministes, per més que dissentisquen del nostre projecte.
El feminisme té una herència molt rica, una genealogia que s'amplia cada dia amb una memòria que ha d'estendre's més enllà del relat simplificat de les ones. Però no té un testament, com ja va afirmar la filòsofa Françoise Collin: és un llegat obert i, per això, naixen feministes cada dia, veuen nous problemes i viuen experiències que altres feministes no van viure.
La pròpia naturalesa litigant i subversiva del feminisme exigix eixa obertura constant, eixe crear genealogia i herència sense testament.
Sonia Reverter Bañón, Professora Titular de Filosofia, Universitat Jaume I
Este article va ser publicat originalment en The Conversation.
* ho pots llegir perquè som Creative Commons
Cap comentari :