La propaganda feixista a la gran pantalla: la història del NO-DO en l'Espanya franquista

El primer film es va projectar al Grand Café de París, el 28 de desembre de 1895. L'interès per al cinema i la tecnologia cinematogràfica es va estendre ràpidament, encisant audiències i dominant gran part de la cultura del segle xx. Les projeccions cinematogràfiques a Espanya van tenir lloc el 1896, però des de la dècada de 1930 van adquirir dues peculiaritats significatives.

Una d'aquestes va ser la inevitable i arrelada pràctica del doblatge de pel·lícules estrangeres. Això va suposar, a llarg termini, menys oportunitats per a les persones espanyoles de familiaritzar-se amb altres cultures i llengües, i va facilitar molt la manipulació i la censura del contingut d'una pel·lícula.

Un altre element, present durant tot el règim dictatorial de Franco des de 1939 fins a 1975, va ser la projecció obligatòria d'un noticiari cinematogràfic de 10 minuts abans de les pel·lícules. Aquest es deia Noticiario Español (“Notícies espanyoles”), però era més conegut com a NO-DO, una forma abreujada de l'empresa estatal Noticias y Documentales (“Notícies i Documentals”) que el va crear.

Característiques i impacte del NO-DO

La dictadura volia aprofitar un mitjà que eludís les limitacions de l'analfabetisme: al voltant del 25% de la població espanyola no podia ni llegir ni escriure el 1930. També tenia un públic captiu: a partir de 1943, la dictadura va ordenar que en tots els cinemes, abans de qualsevol pel·lícula, s'havia de projectar el NO-DO.

També es va beneficiar d'una manca total de competència, així com del poder suggestiu i tecnològic del cinema. Com a resultat, va poder imposar la seva visió unilateral i unilateral a una gran part de la població espanyola.

Aquestes missatges van formar part d'un ecosistema mediàtic més ampli que va caure sota el control directe o indirecte del règim: el partit polític de Franco, la Falange, i l'Església Catòlica tenien tots dos el control de la propietat i el contingut.

NO-DO i la dictadura

El format del NO-DO era senzill: metratge en blanc i negre amb un locutor masculí. Només en la transició a la democràcia després de la mort de Franco el 1975 que va començar a reflectir canvis tecnològics i socials més amplis: la seva primera emissió en color es va emetre el juny de 1977, i la primera locutora femenina no va arribar fins al desembre de 1979.

Fora d'aquest últim període, el contingut del NO-DO va seguir la línia del partit feixista amb precisió quirúrgica.

Només va abordar temes que fossin entretinguts, políticament oportuns i es poguessin mostrar d'una manera lleugera, sense cap gir ideològic evident. La seva missió central, però, era legitimar la causa de Franco o, si més no, endolcir els esdeveniments tant dins d'Espanya com a nivell mundial.

Aquest biaix evident es reflecteix en com va tractar temes com la representació de les dones, les diferents identitats regionals (que sovint es van reduir a danses folklòriques per a dignataris visitants) o la propaganda ofensiva que celebrava els anomenats 25 anys de pau del règim franquista.

Alguns eren crítics, o potser fins i tot immunes, a la propaganda, però va ser una manera efectiva de difondre informació distorsionada i de modelar el pensament social d'una audiència captiva. Emissions similars es van utilitzar a Espanya i a altres països totalitaris, com ara l'Itàlia feixista, l'Alemanya nazi i la Rússia soviètica.

Notícies al cinema

Abans i durant la Guerra Civil espanyola, hi ha evidències de cada bàndol que tenia els seus propis noticiaris cinematogràfics. Hi ha exemples d'un Noticiario Español i un altre noticiari anomenat Espanya al dia (Català per a “Espanya a la vora”) a la part republicana oriental del país. La zona rebel occidental tenia el seu propi noticiari –també anomenat Noticiario Español– el 1938 i 1939.

El NO-DO va sorgir després de la Guerra Civil gràcies directament al poder del règim feixista, que en va fer l'únic producte d'aquest tipus. Projectat per primera vegada l'1 de gener de 1943, va continuar a l'era postfranquista, acabant el 25 de maig de 1981.

Tanmateix, la seva glòria va començar a esvaïr-se a la dècada de 1960, quan va sorgir la competència en forma de televisió (l'emissora pública espanyola, TVE, es va inaugurar el 1956). Va entrar en un declivi encara més empinat a la dècada de 1970 quan ja no era obligatori veure'l als cinemes, ja que la televisió s'havia estès àmpliament a les llars, condicionant les converses, els horaris i fins i tot la distribució de les llars.

L'herència del NO-DO

El NO-DO va acabar dins la memòria col·lectiva del país i va deixar una profunda empremta en la consciència col·lectiva.

Avui dia, nombrosos elements encara ressonen amb gran part de la cultura popular espanyola. Pocs poden oblidar la seva melodia d'obertura emblemàtica, els solemnes locutors i els discursos plens de lloances com ara l'expressió "sa excel·lència el Cap de l'Estat". Les seves repetides referències a les noves aiguamolls, embassaments i zones humides van fer que el dictador fos popularment conegut com a "Paco el Rana" ("Frankie el gripau").

També va deixar la seva petjada en aquells que no havien nascut per veure'l en directe. Un clar exemple d'això és el programa de sàtira política de llarga durada Polònia, que imita el format del NO-DO i s'emet setmanalment des de 2003.

També té un gran valor com a arxiu històric. La seva àmplia producció –un total de 4.106 episodis– s'ha digitalitzat completament per RTVE i la Filmoteca Espanyola. Proporciona una gran quantitat de material per a investigadors interessats no només en el franquisme, sinó també en la tumultuosa transició democràtica.

Tot això, i més, s'aborda en el recent monogràfic “80º Aniversario del noticiario del NO-DO (1943-2023)” (“L'aniversari dels 80 anys del noticiari del NO-DO (1943-2023)”) publicat per la revista científica FILMHISTORIA Online.

El NO-DO s'ha de considerar amb ulls crítics, ja que està tan sesgat i efectiu com atractiu. Tanmateix, gestionat amb cura, proporciona una eina potent per ajudar a comprendre, estudiar i escrutar el passat recent del nostre país.

Jaume Claret, Historiador. Professor agregat en els Estudis de Artes i Humanitats i director del Màster Universitari d'Història del Món Contemporani, UOC - Universitat Oberta de Catalunya i Ricard Rosich Argelich, Historiador i professor. Investigador Predoctoral FPU en Història Contemporània. Membre del Centre d'Investigacions Film-Història i del Centre d'Estudis Històrics Internacionals, Universitat de Barcelona

Aquest article s'ha republicat de The Conversation sota llicència Creative Commons.