 |
| J. Robert Oppenheimer (esquerra) i John von Neumann a la dreta. Octubre de 1952 i darrere l'ordinador MANIAC construït per a l'Institut d'Estudis Avançats. |
 |
| John von Neumann |
El científic hongarés-americà János L. Neumann, que posteriorment va adoptar el nom anglosaxó de John von Neumann, ha sigut qualificat en múltiples fòrums com una de les persones més intel·ligents del món en el segle XX.
Però per què von Neumann? Per què el més intel·ligent, fins i tot sent contemporani d'Einstein?
La singularitat de John von Neumann consistix en el fet que la seua obra naix de un cervell creatiu i desbocat, i afecta a tot el que hui som. Va tocar quasi tots els camps de la ciència, des de la biologia a la física, les matemàtiques, l'economia o la computació. I en tots ells va realitzar contribucions essencials.
La màquina de Neumann
Basant-se en els desenvolupaments de Turing, von Neumann va fer possible el primer ordinador tal com hui l'utilitzem. Va dissenyar la computadora que servix com a ferramenta científica, amb gran capacitat de memòria, i que actua en funció de les instruccions que se li faciliten. El núvol, el big data i també la intel·ligència artificial són possibles gràcies a von Neumann.
La màquina que va desenvolupar, MANIAC (acrònim del seu nom en anglés Mathematical Analyzer, Numerical Integrator and Computer), va nàixer en el Laboratori Nacional dels Àlbers per a realitzar simulacions en el projecte de la detonació de la bomba H. I MANIAC va suposar una fita en la història de la informàtica. L'arquitectura von Neumann és la que s'empra hui en cada PC domèstic i en els titànics supercomputadors del món.
La màquina de von Neumann va afegir una dimensió addicional a la computació: la seua memòria operava d'una forma bidimensional en lloc de la clàssica estructura lineal ideada per Alan Turing.
Esta computadora va ser, entre moltes altres coses, la que va iniciar els pronòstics meteorològics fiables, que en aquell temps requerien de càlculs costosíssims. És també la base del sistema actual d'estudi del clima.
La teoria de jocs per a entendre a l'ésser humà
Neumann va ser un dels desenvolupadors de la teoria matemàtica de jocs, que va poder estendre i aplicar gràcies al desenvolupament de la computació. En la ment de von Neumann el desenvolupament de la teoria de jocs permetria conéixer a l'ésser humà, discernir matemàticament què triem i per què el fem.
Esta disciplina establix models matemàtics per a entendre sistemes els individus dels quals prenen decisions que s'influïxen mútuament. L'economia, els mercats, l'oferta i la demanda són part de les seues aplicacions. D'esta manera Neumann va contribuir a crear el gran paradigma de la matemàtica aplicada del segle XX: l'estudi i control dels fenòmens complexos.
Von Neumann i la seua màquina, i la teoria de jocs, ens plantegen dilemes morals de difícil solució com, per exemple, si és lícita la destrucció de persones si a canvi alliberes altres de l'esclavitud, l'opressió extrema o el feixisme. També ens qüestionen sobre el pes que l'ètica ha de tindre en el desenvolupament de la ciència.
Els paràmetres personals de von Neumann cal analitzar-los des dels seus orígens: un jueu en plena extensió del nazisme, i alhora un hongarés que veu com el seu país és ocupat per la Unió Soviètica.
MAD: Destrucció Mútua Assegurada
Von Neumann va viure en eixe moment de la història en la qual físics i matemàtics decidien la victòria en les guerres. Durant la Segona Guerra Mundial, va treballar en el Projecte Manhattan, el projecte liderat pels Estats Units, amb Oppenheimer com a responsable científic, per a desenvolupar la bomba atòmica.
Considerat com el científic amb major poder polític de la seua època, militarista, anticomunista i amb empatia nul·la, va ser el màxim responsable de la estratègia de dissuasió nuclear estatunidenca, que va canviar el panorama geopolític del món per sempre.
La destrucció mútua assegurada (en anglés Mutual Assured Destruction o MAD) és la doctrina concebuda per John von Neumann: qualsevol ús d'armament nuclear per qualsevol de dos bàndols oposats podria resultar en la completa destrucció de tots dos (atacant i defensor).
Un nacionalisme exacerbat (tant local com global), juntament amb una falta d'escrúpols en la consecució d'interessos de tipus econòmic i estratègic, fan que una situació d'este tipus siga perfectament factible en l'actualitat.
L'autoconsciència i els autòmats cel·lulars
La màquina de von Neumann és també el germen de la IA, que probablement portarà al establiment d'una cosa similar a una autoconsciència, de la qual alguns experts ens estan prevenint en els últims mesos.
Si a esta qualitat li afegim un suport físic que encara no imaginem, i unes capacitats de càlcul, relació i processament de la informació infinitament superiors a les nostres, ens trobem amb una varietat de potencials éssers “digitals” l'evolució dels quals és difícil de predir. Estos éssers digitals van ocupar la ment de John von Neumann en els últims anys de la seua vida en la forma de autòmats cel·lulars.
Nils A. Barricelli va treballar la idea d'acte-replicació que von Neumann ja havia posat sobre la taula, i va realitzar, amb l'ajuda de MANIAC, experiments on entitats numèriques es reproduïen amb una certa taxa d'error, en un intent de refutar les teories lamarquianas sobre l'evolució de les espècies.
Barricelli va executar models d'evolució en una computadora digital, i va desenvolupar organismes numèrics, amb propietats sorprenentment similars a les dels organismes vius, en la memòria d'una computadora d'alta velocitat.
Von Neumann es va adonar que la biologia oferia el sistema de processament d'informació més poderós disponible i es preguntava si era possible construir una màquina que produïra màquines més complexes que elles mateixes. Màquines que crearen altres màquines, que al seu torn es reproduirien en un bucle infinit. Màquines autoreplicables, alguna cosa que ell va cridar Kinematon. Intel·ligències artificials capaces d'aprendre per si mateixes, evolucionar, com ja de fet ho estan fent.
Per a von Neumann, el cervell humà funcionava igual que MANIAC, igual que un supercomputador, que podria desxifrar-se. En el seu inacabat llibre, The Computer and the Brain, afirmava que les computadores i els éssers humans són, senzillament, “diferents classes d'autòmats”.
Eugene Wigner, amic i matemàtic hongarés, li va descriure així:
“En este món només hi ha dos tipus de persones: John von Neumann i la resta de nosaltres”.
María Antonia Navascués Sanagustín, Investigadora en Matemàtica Aplicada, Universitat de Saragossa
Este article va ser publicat originalment en The Conversation.
Crónica CT
* ho pots llegir perquè som Creative Commons
Cap comentari :