Quan va ser elegit president de l'Argentina al novembre de 2023, Javier Milei era vist per molts votants com un outsider polític. Economista de professió, va prometre un reinicialitze del país que acabaria amb la inflació i retallaria la despesa pública.
Entre diatribes contra els polítics i desqualificacions de l'emergència climàtica com unisca “mentida socialista”, li agradava brandar una motoserra per a simbolitzar els seus plans per a arreglar una economia estancada i atabalada pel deute.
I, des que va assumir el càrrec, Milei ha estat ocupat amb la seua agenda de retallades. En poques setmanes va publicar un decret executiu de 82 pàgines com a fase inaugural de la seua àmplia desregulació.
El decret està dissenyat per a canviar fonamentalment la societat argentina, afectant directament els drets i proteccions de milions de treballadors. Ja ha suscitat comparacions amb la desregulació de l'economia xilena del general Augusto Pinochet en la dècada de 1970.
Un dels apartats del decret de Milei pretén limitar el dret de vaga, el dret de reunió i el dret de negociació col·lectiva. Alteraria la situació financera dels sindicats, l'assistència sanitària dels treballadors i drets bàsics com la baixa per maternitat.
Tot això es presenta com una manera de racionalitzar el mercat laboral, per a millorar el dinamisme econòmic i el creixement. També es veu com una manera de desmantellar la ideologia de drets i proteccions contra la qual arremeten Milei i els seus aliats.
Però malgrat la retòrica, no hi ha proves que les reformes d'este tipus a la regió hagen creat ocupació o millorat la dinàmica del mercat laboral. Per contra, l'evidència suggerix que simplement augmenten els nivells d'ocupació de mala qualitat.
El decret de Milei va ser seguit ràpidament per un projecte de llei de reforma de 664 articles que abasta un ampli ventall de qüestions, com la privatització de 41 empreses públiques (inclosa la petroliera estatal YPF), canvis en el sistema electoral i la introducció de nous impostos.
També conté una declaració d'emergència, no sols econòmica, sinó en matèria de seguretat, energia i sanitat (i moltes altres). Per a fer front a això, Milei pretén delegar poders legislatius en l'executiu (ell mateix) durant almenys dos anys.
D'esta manera, podria eludir al Parlament per a pràcticament tot el que vulga fer, al·legant que la presa de decisions democràtica institucional és massa lenta.
Malgrat obtindre el 55,6 % dels vots en la segona volta de les eleccions, la seua coalició ocupa una minoria d'escons en totes dues cambres del Parlament argentí. El poder executiu significaria poder evitar les necessàries negociacions amb altres partits.
Desafiaments legals
El president argentí s'enfronta a una dura oposició als seus plans. S'han presentat més de 40 recursos legals al·legant que el decret de Milei és inconstitucional, mentre que un tribunal va suspendre el capítol de reforma laboral del seu decret, qüestionant la seua necessitat i urgència.
Fora dels tribunals, la Confederació General del Treball (CGT), la federació sindical més important del país, ha convocat un atur nacional el 24 de gener i hi ha hagut protestes als carrers.
D'altra banda, Milei ha rebut suport per a alguns dels seus plans dels Estats Units, del FMI i d'uns altres polítics de dretes.
Quant als treballadors argentins, la qual cosa està en joc en les pròximes setmanes i mesos és un nou retrocés en els seus drets i la imposició d'un entorn laboral similar al que es va viure després de la presa del poder pels militars en 1976. Perquè entre els assassinats i les desaparicions d'aquella època, una de les principals prioritats de la dictadura va ser la reforma regressiva de les relacions laborals.
Immediatament després de prendre el poder, els militars van retallar àmpliament la normativa laboral. Van prendre el control dels sindicats, van congelar els seus fons i van prohibir tota forma de negociació col·lectiva.
Es van suspendre els drets relacionats amb l'afiliació a sindicats, l'acció col·lectiva i les vagues. Es va regenerar el poder patronal i es va imposar la disciplina.
La nostra investigació revela que les conseqüències van ser una profunda reestructuració de les relacions laborals del capital, en detriment dels treballadors.
Milei sembla decidit a fer canvis d'una magnitud similar, sota l'argument que no hi ha alternativa. Si té èxit, passar per damunt de les institucions democràtiques, liberalitzar els mercats a qualsevol cost social i emprendre una guerra contra els drets i les proteccions alterarà sens dubte la societat argentina. Però no farà a l'Argentina “gran una altra vegada”, com ell ha promés.
El que succeïsca a continuació continua sent incert. Però l'al·luvió de mesures del nou president afectarà milions de vides. I en fer-ho, poden provocar resistència, enfortir la solidaritat social i potencialment reobrir un debat democràtic sobre un camí alternatiu.
Luciana Zorzoli, Sènior Lecturer in Employment Relations, Essex Business School, University of Essex
Este article va ser publicat originalment en The Conversation.
Crónica CT
* ho pots llegir perquè som Creative Commons
Cap comentari :