Els immigrants europeus van introduir l'agricultura i la ramaderia en el nord d'Àfrica

Camps de blat daurat al Marroc. Akdi pic/Shutterstock

El Neolític, període de la Història en el qual s'adopta l'agricultura i la ramaderia, s'ha convertit en una de les transicions econòmiques i socials més estudiades dels últims anys. Determinar el seu origen i com este procés es va convertir en el major motor de canvi en l'evolució de les societats humanes desperta enorme interés entre diferents investigadors.

La investigació recent, resultat de projectes que conjuminen excavacions arqueològiques i ADN antic, apunta a un desenvolupament pristí en el sud-oest d'Àsia, el denominat Creixent Fèrtil, des d'on es va filtrar a les comunitats de caçadors recol·lectors presents en la península d'Anatolia (en l'actual Turquia), que van adoptar estes innovacions.

Fa 8 500 anys, grups d'agricultors van travessar la mar Egea, desenvolupant cultures similars a les d'Anatolia a Grècia i els Balcans. Cinc segles després alguns farien el salt a Itàlia.

El Neolític arriba a la Península

L'expansió d'este fenomen, explicat en part amb la propagació física de comunitats hereues de les antigues poblacions d'Anatolia, farà la seua aparició en la Península Ibèrica fa aproximadament 7 600 anys. Succeirà de manera paral·lela a la seua aparició en les grans illes de Còrsega i Sardenya, i de la seua expansió progressiva per les valls fluvials de l'Europa continental.

Això va implicar un creixement poblacional notable, una vertadera transició demogràfica que va conduir a l'assimilació dels caçadors recol·lectors locals, molt diferents genètica i culturalment, que constituïen fins a eixe moment les comunitats del Mesolític (és a dir, aquelles poblacions hereues del Paleolític Superior).

En la Península Ibèrica, les tradicions aportades per les noves gents del Neolític mostren similituds lògiques amb les quals pocs segles abans van aparéixer a Itàlia. En este sentit destaca especialment la decoració de la ceràmica, la qual constituïx un bon indicador d'afinitats culturals. Esta es componia generalment de motius impresos (Impressa), sovint utilitzant petxines marines, com és el cas de la denominada Impresa Cardial (per cardium, sinònim d'escopinya).

Este tipus de ceràmica es troba present en àrees costaneres mediterrànies, evidenciant la seua difusió amb l'ajuda de dispositius de navegació, com a embarcacions senzilles usades prop de la riba. En poc temps, estes poblacions neolítiques ocuparan la totalitat del territori ibèric, on aniran evolucionant culturalment amb rapidesa.

El salt a l'altre costat de l'Estret

Alhora que es desenvolupava el Mesolític a Europa, les comunitats magrebines locals subsistien igualment de la caça i recol·lecció. Genèticament, resultaven molt similars als grups del final del Paleolític Superior coneguts diversos milers d'anys abans en la cova de Taforalt (Oujda, el Marroc). Estos grups no semblaven disposar de ceràmica, almenys en el nord del Magreb.

En el sud, el territori del Sàhara mostrava un aspecte ben diferent a l'actual. Era més humit i incloïa àrees de sabana, zones boscoses, rius i llacs, amb una població de caçadors recol·lectors que sí que semblaven disposar de terrisseria en àrees concretes de Mali, Níger o Sudan.

Fa 7 500 anys, van començar a aparéixer evidències d'agricultura i ramaderia en el nord del Marroc. En estos casos estaven associades a ceràmiques de tipus impresa cardial, no gaire diferents a les conegudes al Mediterrani ibèric. Els llocs que conserven estes evidències es concentren principalment en la península Tingitana (regió de Tànger-Tetuan).

Les innovacions consistien en el cultiu de cereals (blat i ordi) i lleguminoses (fava, pésol o llentilla), i la ramaderia d'ovelles i cabres. Al costat de l'aparició de la ceràmica, es documenta l'ús de granadures sobre xicotets gasteròpodes marins, així com comptes sobre corfa d'ou d'estruç, molt estesos en llocs de cronologia anterior i de tradició molt antiga a Àfrica.

“Criolls” i autòctons

Podrien estes innovacions procedir de la Península Ibèrica? Si este fora el cas, en quina forma van ser estes adoptades?

La resposta ha vingut amb l'estudi de restes humanes associades a esta fase en el lloc de Kaf Taht el Ghar (Tetuan). L'anàlisi de l'ADN antic associat a restes de quatre persones d'entre 7 400 i 7 100 anys ha escrit un relat de mestissatge i travessies transcontinentals.

Enfront del vist anteriorment, els habitants neolítics d'esta cova eren genèticament afins als neolítics europeus, d'herència majoritàriament anatòlica, amb aportacions d'antics caçadors-recol·lectors europeus mesolítics. L'aportació de la població local constituïa a penes entre un 20 i un 15 %. Això dibuixa una població neolítica en el lloc que podríem definir com a “criolla”, similar a la present en aquell moment en la Península Ibèrica i molt diferent de la qual pocs segles abans habitava la regió.

Per contra, a tot just dos centenars de quilòmetres al sud, en una necròpoli de fa 7 100 anys trobada en la cova d'Ifri n´Amr ou Moussa (Oued Beht), coneixem tota una comunitat d'agricultors amb ceràmiques impreses el patrimoni genètic de les quals resultava autòcton íntegrament. Ens trobaríem amb una prova clara de la simple adopció de préstecs culturals “neolítics” per part de la població local? Esta sembla ser la resposta, almenys en l'últim cas.

Seguint el rastre de la ceràmica

Mil anys més tard, fa uns 6 500 anys, diferents llocs neolítics de la costa atlàntica marroquina veurien aparéixer nous tipus de ceràmica, decorats de manera bigarrada i sovint amb impressions de corda similars a les conegudes en els territoris del Sàhara.

El estudi genètic de tres individus procedents de la necròpoli de Skhirat-Rouazi (Rabat) associats a esta mena de ceràmiques torna a evidenciar un procés de canvi. Estos individus semblen descendir de poblacions neolítiques, en este cas no d'Anatolia, sinó del Llevant mediterrani. Es creu que des del Sinaí haurien travessat un Sàhara més humit que l'actual acompanyant als seus ramats. Coneguts com a grups pastoralistas, la genètica ha demostrat igualment l'aportació d'un lleu percentatge de caçadors recol·lectors locals.

Finalment, fa 5 700 anys, cap al final del Neolític, l'ADN humà recuperat en el lloc de Kelif el Baroud (Rabat) sembla tancar el cercle amb el mestissatge entre tots els grups anteriors. En este genoma observem l'herència derivada dels caçadors recol·lectors nord-africans autòctons, els agricultors d'Anatolia amb aportació de caçadors recol·lectors europeus i els ramaders pastoralistas procedents del Llevant mediterrani.

En el context general del Magreb Occidental, esta seria la base d'un cresol de cultures ancestral que compartix la major part dels seus habitants. Una herència que unix tres continents en el patrimoni genètic dels magrebins actuals.

Rafael M Martínez Sánchez, Prehistòria, Universitat de Còrdova

Este article va ser publicat originalment en The Conversation.