Els hipocondríacs moren abans que els qui es preocupen menys per la seua salut

Les persones que es preocupen excessivament per la seua salut tendeixen a morir abans que les que no ho fan, segons un estudi recent realitzat a Suècia.

Sembla estrany que els hipocondríacs que, per definició, es preocupen però no estan realment malalts, gaudeixin d'una esperança de vida més curta que la resta de nosaltres, ¿veritat?

Abans de profunditzar en les raons, convé aturar-se en la terminologia. Donat que el terme "hipocondríac" està convertint-se en algo pejoratiu, els professionals mèdics prefereixen parlar de trastorn d'ansietat per malaltia.

Podem definir-lo com un trastorn de salut mental caracteritzat per una preocupació excessiva per la salut, sovint amb la creença infundada que existeix una malaltia greu. En algunes ocasions s'associa a visites freqüents al metge, mentre que en altres implica evitar-les completament per por que es diagnostique una malaltia mortal.

El trastorn d'ansietat per malaltia fa que la persona afectada passe excessiu temps preocupant-se i visitant clíniques i hospitals. A més de l'estigmatització de qui el pateix, resulta bastant costós per als sistemes sanitaris, pel temps i els recursos de diagnòstic que consumeix inútilment.

Quant als professionals sanitaris, habitualment saturats de treball, preferirien dedicar el seu temps a tractar persones amb "malalties reals". Per això no és estrany que tinguen un comportament despectiu en rebre aquests pacients.

Aumenten els casos de suïcidi

Un equip d'investigadors suecs va fer un seguiment d'unes 42.000 persones, de les quals 1.000 patien ansietat per malaltia, al llarg de dues dècades. Durant aquest període, van comprovar que les persones amb el trastorn tenien un major risc de mort. A més, el risc de mort augmentava tant per causes naturals com no naturals.

Com s'expliquen aquests curiosos resultats? Significa que, potser, a les persones amb hipocondria sí els ocorre alguna cosa dolenta?

Analitzant els resultats amb més profunditat, els investigadors van detectar que les persones que morien per causes naturals presentaven una major mortalitat per causes cardiovasculars, respiratòries i desconegudes. Curiosament, no van presentar un augment de la mortalitat per càncer, tot i que l'ansietat pel càncer està molt estesa en aquesta població.

D'altra banda, la principal causa de mort no natural en la cohorte de trastorn d'ansietat per malaltia va ser el suïcidi, amb un augment d'almenys quatre vegades respecte a la resta de subjectes.

Més trastorns psiquiàtrics, depressió, addiccions i suïcidi

Es sap que aquest trastorn està estretament relacionat amb els trastorns psiquiàtrics. Donat que el risc de suïcidi augmenta amb les malalties psiquiàtriques, aquest trobatge sembla bastant raonable. Si afegim el fet que les persones amb hipocondria poden sentir-se estigmatitzades i desestimades, es dedueix que això pot contribuir a l'ansietat i la depressió, la qual cosa en alguns casos condueix finalment al suïcidi.

El major risc de mort per causes naturals sembla menys fàcil d'explicar. Pot ser que hi haja factors relacionats amb l'estil de vida. Sense anar més lluny, el consum d'alcohol, tabac i drogues és més freqüent en les persones ansioses i les que pateixen un trastorn psiquiàtric. Donat que aquestes addiccions poden limitar la longevitat, potser la seua presència explique, en part, l'augment de la mortalitat per trastorn d'ansietat per malaltia.

També sabem que aquest problema és més freqüent en qui ha tingut un familiar amb una malaltia greu. Considerant que moltes malalties greus tenen un component genètic, podria ser que l'esperança de vida s'acurtara per gens "defectuosos".

Què podem aprendre?

Els professionals de la salut han d'estar atents als possibles problemes de salut subjacents dels pacients aparentment hipocondríacs i escoltar-los amb més atenció. Quan menystenim els nostres pacients, sovint podem sortir malparats.

Arribats a aquest punt, ens pot servir d'exemple el cas del novel·lista francés Marcel Proust. Els seus biògrafs solen descriure a Proust com un hipocondríac, tot i que va morir el 1922 a l'edat de 51 anys, quan l'esperança de vida d'un francés en aquella època era de 63 anys.

A llarg de la seua vida, va manifestar patir nombrosos símptomes gastrointestinals, com sensació de plenitud, inflor i vòmits. Però els metges que el van atendre no van trobar res de dolent.

No obstant això, el que va descriure concorda amb la gastroparèsia. Es tracta d'un trastorn en què es redueix la motilitat de l'estómac, que s' buida més lentament del degut i s'omple en excés. Això pot provocar vòmits i, amb ells, el risc d'inhalació del vòmit, la qual cosa condueix a una pneumònia per aspiració. Doncs bé, precisament se sap que Proust va morir per complicacions d'una pneumònia. Casualitat?

Finalment, una advertència: escriure sobre aquest trastorn pot ser bastant arriscat. El dramaturg francés Molière va escriure Le Malade Imaginaire (L'invàlid imaginari), una obra sobre un hipocondríac anomenat Argan que intenta que la seua filla es case amb un metge per reduir les seues factures mèdiques. Molière va morir en la quarta representació de la seua obra. Si es burla dels hipocondríacs, faci-ho sota la seua responsabilitat.

Stephen Hughes, Senior Lecturer in Medicine, Anglia Ruskin University

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.