La ciència sí que és cultura

Aquest mes de novembre es celebra el major esdeveniment anual de divulgació i comunicació social de la ciència a Europa: les setmanes de la ciència i la tecnologia, que ofereixen centenars d'activitats per acostar la recerca a la societat i, en particular, a la gent més jove.

La cultura ens representa, és l'armadura de coneixements, gustos i costums en què ens reconeixem i amb la qual gaudim. La ciència és part de la gran aventura intel·lectual de l'ésser humà, fruit de la seua curiositat i de l'intent de representar i entendre el món en què vivim. I com a producte del pensament humà, la ciència és un component essencial de la cultura. Perquè la ciència no és una activitat estranya a la vida i, per tant, les seues respostes també són de caràcter cultural.

Els avenços científics han impulsat el progrés i han donat forma a la nostra cultura en termes de com vivim, treballem i ens relacionem. Més encara, les idees científiques, a vegades de manera velada, han condicionat profundament les idees socials.

És absurd que el millor coneixement disponible sobre com funciona el món quede fora del concepte de cultura. És alguna cosa tan evident que, en lloc d'explicar-ho, sembla més necessari analitzar per què aquesta consideració no està generalitzada.

Una divisió inexplicable

La tradicional divisió de l'educació en ciències i humanitats (com si la ciència no fora humana!) pot suggerir que unes formen part de la cultura i les altres són "una altra cosa". Però la realitat és que el coneixement detallat i disciplinari de la història de l'art, de la lingüística o de les llengües clàssiques, per exemple, és tan propi dels especialistes com el de la física, la geologia o les neurociències.

La ciència no només es limita a laboratoris i a gent del món acadèmic, sinó que està present en tots els aspectes de la nostra vida. I de la mateixa manera que una persona culta coneix i gaudeix de l'art o la literatura, coneixerà i gaudirà d'una visió panoràmica de la història de l'univers, de les peculiaritats del comportament animal o de com funciona una cèl·lula.

A ningú li sembla estrany, més aviat al contrari, saber qui va ser Velázquez i admirar els seus quadres sense ser un especialista historiador de l'art. Doncs tampoc cal ser una persona experta o erudita per conèixer qui van ser Darwin o Curie.

La natura no té la culpa dels plans d'estudi. La realitat no entén de ciències o d'humanitats. El món se'ns presenta per conèixer-lo, entendre'l i canviar-lo mitjançant totes les eines de què disposem.

A més, la ciència no només proporciona un coneixement empíric, sinó que també planteja preguntes ètiques i filosòfiques, debats que són part integral de la nostra cultura i societat.

Qui difon la cultura científica

L'existència d'instal·lacions de cultura científica com museus de ciències o planetaris no és nova. Des de l'any 2007, la majoria de centres de recerca i universitats han promogut les Unitats de Cultura Científica que són avui en dia un dels principals agents en la difusió i divulgació de la cultura ciència i la innovació.

A més, en l'última dècada s'ha fet un considerable esforç per afegir al panorama cultural una oferta científica cada vegada més variada i, per què no dir-ho, allunyada de l'estereotip de serietat i torre de marfil que tradicionalment ha tingut. Programes de televisió com Órbita Laika, companyies de monòlegs científics humorístics com Big Van Ciencia o espectacles escènics com Naukas són alguns exemples.

Aquest tipus d'activitats culturals de divulgació científica permeten que el públic en general es involucre en l'exploració del món natural i entengui com la ciència contribueix al nostre coneixement del món.

I la ciència serveix també com font d'inspiració per a la creativitat artística.

Una llavor fèrtil

Les persones que ens dediquem a diari a tasques de divulgació científica vivim convençudes que "la ciència és cultura" però en la societat en general continua sense ser quelcom prou acceptat.

Per això és tan urgent augmentar la cultura científica de la població. La informació científica és una llavor fèrtil per al desenvolupament social, econòmic i polític dels pobles. La complicitat entre els científics i la resta dels ciutadans és una excepcional celebració de la democràcia.

Però, a més, aquesta nova cultura contribuiria a frenar les superxerreries disfressades de ciència, augmentaria la capacitat crítica dels ciutadans, derribaria pors i supersticions...

En definitiva, faria als éssers humans menys manipulables, més lliures i més atrevits.

Els enemics a batre per la ciència són els mateixos que els de la filosofia, l'art o la literatura. Això és, la incultura, l'obscurantisme, la barbàrie, la misèria, l'explotació humana.

Ignacio López-Goñi, Membre de la SEM (Societat Espanyola de Microbiologia) i Catedràtic de Microbiologia, Universidad de Navarra; Javier Armentia, Astrofísic i director del Planetari de Pamplona, Planetario de Pamplona i Joaquín Sevilla, Catedràtic de Tecnologia Electrònica, Universidad Pública de Navarra

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.