Què fa exactament un director d'orquestra?

En els últims temps estan proliferant les pel·lícules sobre la figura dels directors d'orquestra. A principis d'aquest any vam poder veure Tar, basada en la figura de Marin Alsop, i pròximament s'estrenaran Divertimento –sobre la creació de l'orquestra del mateix nom per la seua directora, Zahia Ziouani– i Maestro, biopic del carismàtic Leonard Bernstein.

En elles es percep l'halo de misteri que acompanya a aquesta figura, que ja en 1836 Schumann va denominar "un mal necessari". Perquè què fa realment un director d'orquestra?

A simple vista, el personatge puja a un podi i gesticula de forma més o menys histriònica davant d'un grup de músics que coneixen a la perfecció les partitures que han d'interpretar. Paradòxicament, a més, és l'únic membre que careix d'instrument, i no emet so cap per si mateix en tota l'execució. No obstant això, és qui rep la major part de l'ovació del públic. Quina és la contribució d'un director a la qualitat del resultat sonor d'una orquestra?

Nos centrarem en dues funcions bàsiques: el lideratge tècnic i l'expressiu.

Marcar el ritme

Si ens fixem bé en la gestualitat del director durant un concert notarem ja una d'aquestes funcions, que és marcar el ritme de l'obra.

Les referències més primerenques d'aquesta necessitat en la cultura occidental es troben en tractats de música del segle XVI, on es recomana que cantants i instrumentistes es guien colpejant amb la mà o el peu. Tanmateix, les primeres formacions orquestrals de caràcter sinfònic durant el segle XVIII –l'època del denominat classicisme musical representada per compositors com Haydn o Mozart– encara posseïen tres característiques que feien innecessària l'existència d'una figura de direcció.

En primer lloc, el nombre de músics era xicotet, la qual cosa facilitava la seua coordinació. A més, el ritme es mantenia molt estable al llarg de les peces, de manera que resultava senzill mantindre'l sense una guia externa. Per últim, els músics tocaven de manera pràcticament contínua de principi a fi. Per això, solia ser el propi compositor (sovint tocant el clavecí o el violí) qui proporcionava les indicacions bàsiques d'entrada i finalització a l'orquestra.

El primer terç del segle XIX, marcat en la cultura occidental per la figura de Beethoven (1770-1827), va posar de manifest la necessitat d'una direcció orquestral. La seua obra va suposar un salt qualitatiu en quant a la complexitat de les composicions. La grandària de les orquestes es va incrementar notablement, i els instruments van començar a alternar-se en orquestracions sofisticades.

Tot això va generar la necessitat d'organitzar assajos formals prèvies a les representacions, liderats sovint pel propi compositor. Si pensem que una orquestra simfònica compta amb un mínim de vuitanta membres és fàcil comprendre que es necessita una figura que imposa un criteri únic en allò que respecta a sincronitzar tant les entrades dels músics com el ritme i el tempo general de les obres. Mentre que els músics compten solament amb les seues parts respectives (partitures que inclouen solament els compassos que han d'interpretar), el director és l'únic que disposa de la partitura completa, l'únic que té la visió de conjunt de l'obra.

Veu única

La possibilitat de representar l'obra d'un compositor sense la seua presència, que es va materialitzar al consolidar-se un mercat internacional d'editors musicals, ens condueix a la segona funció bàsica d'un director, l'expressiva.

A pesar del desenvolupament que va anar experimentant progressivament la notació musical perquè un autor poguera transmetre instruccions sobre el caràcter que volia imprimir als diferents passatges de les seues peces, allò cert és que aquesta notació no arriba de cap manera a precisar la intenció que es persegueix amb l'obra. I és en aquesta limitació on resideix la infinita gamma d'interpretacions d'una mateixa peça, i on la direcció d'orquestra cobra tota la seua rellevància.

Alguns exemples il·lustren aquest punt. Gustav Mahler, un dels compositors més detallistes en anotacions a les partitures per ser també director d'orquestra, assenyala en un passatge de la seua Segona Simfonia que “els trombons, violins i violes han de tocar solament si és necessari per a evitar que el cor es desinfle”, deixant així a criteri del director la decisió final. Altres indicacions com “amb màxim poder” o “imperceptible, una mica més agitat” donen una idea de les múltiples lectures que es poden realitzar sobre el caràcter d'una obra.

Des d'aquest marge de llibertat interpretativa de la partitura, el director elabora el seu propi model mental de com ha de ser executada una determinada peça, generant-se així versions personals que poden arribar a ser molt diferents. Podem comprovar fàcilment aquestes diferències escoltant els primers compassos de l'Obertura Coriolà de Beethoven en les versions de Karajan, Fürtwangler o Savall.

Líder de grup

El següent pas per al director consistix a persuadir un col·lectiu de desenes o centenars de músics que coordinen les seues respectives execucions amb aquesta mateixa intenció expressiva.

Aquesta labor requereix d'un notable lideratge, entès com la capacitat de motivar el col·lectiu a seguir les seues indicacions interpretatives, incloent no solament el tempo sinó també la intensitat relativa de cada solista o grup instrumental, els frasejos o els múltiples matisos que acaben dotant de determinat color a la música.

Aquest lideratge s'ha exercit fins fa poc temps, com en molts altres camps d'activitat, a través del poder jeràrquic i les actituds autoritàries. Així, són múltiples les anècdotes de directors com l'iracone Toscanini que insultava freqüentment a l'orquestra, el divo von Karajan que dirigia amb els ulls tancats i a penes parlava amb els músics o l'elegant Claudio Abbado, suau i educat en les seues formes però conegut per xiuxiuejar al director artístic al finalitzar els assajos els noms dels músics als quals volia fora dels seus concerts.

Hui dia els músics compten amb més veu en les institucions, existeix una major diversitat de tot tipus en les orquestes i açò exigeix un lideratge més proper, obert i persuasiu.

El veneçolà Gustavo Dudamel, que dirigirà pròximament la Filharmònica de Nova York, Kirill Petrenko, al capdavant de la Filharmònica de Berlín, o el jovencíssim Klaus Makkela, recentment nomenat director titular de la Royal Concertgebouw holandesa, són magnífics exemples de directors d'orquestra que aporten valor, deixen empremta i són capaços de crear un entorn en el qual els músics de l'orquestra es senten estimulats, creixen artísticament i estan motivats per a portar les obres de música als seus estàndards més alts.

Cristina Simón, Màster en Musicologia per la Universitat de La Rioja i Professora de Comportament Organitzacional en IE University, IE University