En l'aniversari de la guerra d'Ucraïna, el president del Govern espanyol Pedro Sánchez va dir que el país estava prestant l'ajuda i l'atenció internacional que no va tindre durant la guerra civil (1936-1939).
El drama d'aquest abandonament internacional i de la destrucció d'Espanya va quedar immortalitzat en Guernica, de Picasso, obra inesgotable de la qual s'ha escrit molt.
Guernica cinematogràfic
En aquest 2023 de l'aniversari Picasso s'estan produint molts homenatges i cites a aquesta grandiosa obra i a la figura del geni malagueny. Una d'elles ha sigut el cas potser anecdòtic Refugi d'Eugenio Ampudia en Arco 2023, en l'stand de la galeria Max Estrella.
Fa uns anys es va produir una altra aportació important per part d'un gran artista, el director de fotografia i mestre de la llum del cinema espanyol José Luis Alcaine. En un article per a la revista especialitzada Cameraman, Alcaine assenyalava que la pel·lícula Adéu a les armes (Frank Borzage, 1933), adaptació de la immortal obra d'Ernest Hemingway de 1929, podia haver sigut una font d'inspiració per a Guernica.
En l'anàlisi estableix una hipòtesi audaç sobre l'asombros paral·lelisme visual entre alguns fotogrames de la seqüència del bombardeig de la pel·lícula de Borzage i determinats espais del quadre.
Sosté que Picasso bé podria haver vist en algun moment la pel·lícula a París a mitjans dels anys 30 i trobar en aquesta seqüència una inspiració visual per a compondre les terribles estampes de sofriment i tragèdia que presenta el quadre.
Picasso davant les càmeres
Aquest no és l'únic vincle del malagueny amb el setè art, ni molt menys. La relació de Picasso amb el cinema ha sigut analitzada en profunditat per Carlos Fernández Cuenca i Agustín Sánchez Vidal. Tots dos han assenyalat el documental Essència de verbena (Ernesto Giménez Caballero, 1930) com la primera pel·lícula que conté la imatge d'una obra de Picasso.
Apareix al costat d'altres de Goya, Maruja Mallo o Picabia, segons rezen els crèdits d'entrada de la pel·lícula. En el film, un histriònic Gómez de la Serna desafia, des d'una caseta de fira, la punteria dels vianants en un to que evoca la pel·lícula Entreacto (René Claire, 1924).
La segona presència cronològica de Picasso al cinema va ser en les imatges de Pavelló d'Espanya a l'Exposició Internacional de París de 1937, rodades per militants afins a Popular Film i al Partit Comunista d'Espanya. Picasso va participar en la mostra amb cinc escultures, a més de Guernica.
Passada la Guerra Civil i la II Guerra Mundial, Paul Haesaerts va rodar en 1949 a Picasso pintant sobre vidre en Visita a Picasso. Als anys 50, el malagueny tindria una presència més important en Guernica (Hessens-Resnais, 1951) –amb un escalofriant text del poeta francés Paul Elouard– i Picasso (Luciano Emmer, 1953).
Malgrat tot, la pel·lícula més important sobre l'artista va ser rodada uns anys més tard: El misteri Picasso (Henry G. Clouzot, 1955), que va començar sent un curtmetratge i va acabar sent una tasca esgotadora per al propi pintor. Aquesta és la seua pel·lícula més celebrada, amb diversos premis i reconeixements, entre els quals s'inclou el Premi Especial del Jurat en el Festival de Cannes de 1956..
Picaso darrere les càmeres
Però és més desconeguda l'existència de la pel·lícula que va convertir Picasso en cineasta.
En realitat, es va tractar d'un intent de pel·lícula i va ocórrer uns anys abans. Va suposar la incursió de Picasso en un art de la tècnica del qual desconeixia, però a la qual va sumar, com no podia ser d'una altra manera, el seu indiscutible geni.
Després de la guerra, Picasso s'havia traslladat a viure a la Costa Blava. Va ser allà on va rebre l'encàrrec el director de la Cinemateca Francesa, Henry Langlois, de dirigir una pel·lícula d'artista en clau simbòlica i centrada en un tema que Picasso havia tractat prèviament en la seua pintura. El títol inicial era La mort de Charlotte Corday. Tractava de la dona que havia assassinat al periodista i polític francés Jean-Paul Marat, partidari del Regnat de la Terror durant la Revolució Francesa.
Va ser rodada durant quatre intenses setmanes en pel·lícula de 16 mm. amb material cedit pel MoMA. Iba a comptar amb la col·laboració, entre altres, del músic Igor Stravinski, amic de Picasso, encarregat de compondre la banda sonora.
Coneixent el temperament de l'artista malagueny, no és estrany que es lliurara apassionadament a totes les tasques de la pel·lícula. Va inaugurar sense saber-ho alguns gèneres importants que l'art contemporani anava a descobrir un parell de dècades després, com les combine paintings de Robert Rauschenberg, el body art, l'happening o la performance.
La pel·lícula, malgrat el derrotx creatiu de Picasso, no va arribar a comercialitzar-se i només es va projectar al festival d'Antibes. Avui en dia queden seqüències soltes del corpus total de rodatge.
És possible que els documents més significatius de la pel·lícula siguin les fotografies preses durant el rodatge per amics de Picasso. Georges Sadoul, que va estar present junt amb la seua companya Ruta, va publicar algunes imatges pertanyents als primers dies de treball. També van quedar com a testimoni d'aquella experiència les fotografies del ceramista i veí de Picasso, Robert Picault. Va documentar les jornades del pintor enmig del seu incontenible desplegament creatiu, exercint com a veritable cineasta integral: actor, director, dibuixant, escultor, creador de màscares, de ceràmiques, etc.
Encara que d'una manera efímera, aquest va ser el veritable, si bé poc conegut, Picasso cineasta.
El director rus Sergei Eisenstein, gran admirador de Picasso, deia que El Greco va ser el primer cineasta espanyol, per la qualitat cinematogràfica de la seua mirada i el sentit del muntatge present en les vistes de Toledo. Segles després, a més d'unir-los el cubisme, ambdós genis de la pintura espanyola semblen estar enllaçats pel setè art. Encara que un d'ells ni tan sols sabia que això anava a existir.
des de
Creative Commons Crònica CT ```
Cap comentari :