Migració, expulsió i desplaçament: així ha estat la diàspora palestina

La complicada i trista història del poble palestí en els dos últims segles està íntimament lligada al fenomen migratori. Parlem d'una població d'uns 14 milions de persones, de les quals, segons un informe del Centre Àrab de Washington DC, tan sols la meitat viu en el territori de la Palestina històrica (3,2 milions a Cisjordània; 2,1 milions a la Franja de Gaza i 1,7 milions en l'actual territori de l'Estat d'Israel).

Així, gran part de la diàspora es troba repartida entre Líban, Jordània i Síria (al voltant de 3,5 milions de persones, la majoria d'elles vivint en camps de refugiats) i els països del Golf, mentre que la resta –unes 750 000 persones– viuen repartides entre Europa (notablement Regne Unit i Alemanya), Estats Units i Amèrica Llatina (sobretot Xile, que acull una població d'uns 500 000 ciutadans d'origen palestí).

Encara que la migració sempre comporti un determinat component de presa de decisió personal, no són menys rellevants les condicions estructurals imperants en cada context a l'hora d'establir tant el tipus de mobilitat com el destí de la mateixa. Això últim es fa encara més evident en el cas palestí, ja que les grans ones migratòries experimentades pel seu poble han vingut sempre accelerades pels greus esdeveniments que s'han produït a la regió del Pròxim Orient.

El punt d'inflexió en aquesta història és sens dubte la Nakba –catàstrofe en àrab– datada el 15 de maig de 1948, dia en què el moviment sionista va declarar la creació de l'Estat d'Israel.

Fins a l'inici de la colonització sionista de la regió, l'emigració palestina s'havia produït per raons principalment econòmiques, si bé la influència dels dos imperis que van controlar el seu territori al segle XIX i començaments del XX, és a dir, els imperis otomà i britànic, també va ser rellevant en desposseir i reprimir a una població que, en part, va optar per la migració com a resposta. L'inici de la presència palestina en els països àrabs i, sobretot, a Amèrica Llatina data de llavors.

Desplaçament i migració forçosa després de la catàstrofe

Després de la Nakba, no obstant això, les circumstàncies van canviar, adoptant la mobilitat dels palestins un inequívoc caràcter de migració forçada. Segons UNRWA, l'Agència de Nacions Unides per a la població refugiada de Palestina al Pròxim Orient, aquests refugiats a Orient Mitjà ascendeixen a gairebé 6 milions de persones i és la situació de refugi més prolongada de la història: 75 anys.

Per a fer-nos una idea de la magnitud del fenomen, dos terços de la població gazatí està constituïda per refugiats abans residents en el territori sota actual domini israelià.

La posada en marxa de l'Estat sionista a mitjans del segle passat va dividir a famílies, va tancar comunitats en petits bantustanes (o guetos) i va expulsar a nombrosos habitants dels seus llocs de residència. Per la seua banda, els qui es van quedar en el territori colonitzat per Israel també van ser objecte de repressió i assetjament racial la qual cosa, a la llarga, va fer que molts acabaren emigrant a la recerca d'unes millors condicions.

En qualsevol cas, la configuració demogràfica actual deriva sobretot de l'avanç d'Israel en el control regional impulsat per les conquestes produïdes a raó de la Guerra dels sis dies (1967), que van acabar per concentrar a la població resident en l'actual territori palestí format pel minúscul espai de la Franja de Gaza, un dels més densament poblad del món, i l'atomitzada Cisjordània.

Qui van fugir al Líban, Síria o Jordània viuen en condicions extremadament precàries en residir, en la seua majoria, en camps de refugiats gestionats per UNRWA i sense possibilitats de treballar i reeixir les seues vides en uns Estats que es neguen a absorbir una població que no consideren seua.

El cas de Cisjordània

L'excepció la constitueix Jordània, que al controlar Cisjordània fins a 1967 va atorgar la nacionalitat a qui residia llavors en la regió. Actualment alguns d'ells poden residir en l'Estat veí en condicions similars als ciutadans del país.

En l'actualitat, les dades referents a l'emigració palestina són poc fiables, ja que les fronteres estan completament controlades per Israel, però el Palestinian Central Bureau of Statistics va calcular en 2010 que emprendre la migració unes 6 570 persones cada any.

La dada en si no sembla molt elevada, però cal tindre en compte que la Franja de Gaza està completament tancada i les opcions de fugida des d'altres punts solen limitar-se a integrar camps de refugiats absolutament massificats i precaris. Així, qui principalment emigren són aquells que disposen d'estudis i un estat socioeconòmic més alt, la qual cosa al final genera un efecte brain drain que redueix les possibilitats de desenvolupament del territori.

Fer pronòstics en matèria migratòria no sols és un exercici arriscat, sinó fútil, ja que les perspectives tenen tendència a no complir-se. No obstant això, és de preveure que, davant l'actual crisi, en cas que Egipte decidisca obrir el pas de Rafah, única via d'escapament possible per a la població de Gaza, molt probablement es produirà un important èxode cap a eixe Estat.

Si, lamentablement, el conflicte s'esvalota i s'estén per la regió, sens dubte hi haurà nous desplaçaments, però és prompte per a especular sobre això. En qualsevol cas, és possible afirmar sense por a equivocar-se que, mentres el conflicte no trobe una solució duradora i Israel seguisca exercint un ferri, discriminatori i cruel control colonial sobre Palestina, l'èxode de la seua població seguirà sent una constant històrica.