Marxa de Familiars de presos del franquisme a Portaceli reivindicant 'que els joves coneguen la història'

Reivindiquen que les noves generacions "han de saber què va passar" en aquest camp de concentració on es van tancar 20.000 represaliats. Equivalent a tota la població de Bétera actual.

  Desenes de familiars de represaliats tancats en el camp de concentració de Portaceli han marxat aquest diumenge per reivindicar la veritat, la justícia i la reparació que "tanta falta fa" i mantenir "viva" la memòria dels seus avantpassats davant "anys de no reparació i oblit". Així, han defensat que "les noves generacions han de saber el que va ocórrer" en aquest lloc i han apostat per "deixar un llegat per al futur", perquè, si no, "el passat es tornarà a repetir". "Hem d'evitar-ho", han sostingut. 

Els participants en la 'II marxa a peu des de Bétera fins a Portaceli' --organitzada per la Plataforma Memòria en Marxa, Acció ciutadana contra la impunitat del Franquisme-Plataforma de suport a la querella Argentina País Valencià i Muntanyes de Llibertat, entre altres-- han recorregut els nou quilòmetres que separen l'estació de la localitat valenciana i l'edifici que va acollir un dels camps de concentració franquistes ubicats a la Comunitat Valenciana. Posteriorment, s'ha dut a terme una ofrena floral en memòria de les persones represaliades, i diversos familiars i representants d'associacions memorialistes i polítiques han intervingut per enaltir les figures de "qui van lluitar per la llibertat".

Des d'Acció ciutadana contra la impunitat del Franquisme expliquen que des de 1939 fins a principis de 1942 més de 20.000 presos republicans van ser empresonats en "condicions extremes, tortura i fam" en l'immoble on actualment es troba l'hospital Doctor Moliner. Els presoners arribaven "amuntegats en vagons de bestiar" a l'estació de 'trenet' de Bétera des de diferents centres d'internament, com la Plaça de Bous de València o el camp de concentració d'Albatera a Alacant. Des d'allí, eren obligats a caminar "esposats, empesos a cops" per un estret camí pujant fins al camp de concentració de Portaceli.  "L'existència d'aquest, com la dels altres camps de concentració utilitzats per les tropes franquistes per castigar als vençuts, va ser ocultada durant molts anys; forma part d'aquest tros de història ple de crims i dolor que el franquisme va voler silenciar i amagar", ressalten des de l'entitat.

Lourdes Adam és néta de Manuel Mas, que va morir empresonat a Portaceli el 20 de maig de 1942 "després de tres anys, un mes i un dia empresonat". "Sé que ho va passar molt malament aquí", conta, en nota per a la prensa, alhora que explica que la família va aconseguir --"no sabem molt bé com"-- recuperar el seu diari, en el qual escrivia poemes "d'amor, a la llibertat, d'angoixa per als seus fills i la seua dona" i "d'humor" en els quals es referia a la mort com "La Pepa" o a Franco com "El Gavilán". "És el que ens queda d'ell i així és com l'he conegut jo al meu avi, a través dels seus escrits", apunta Adam, qui recorda la primera vegada que va visitar Portaceli amb la seua germana i la seua neboda: "Em va impressionar molt. És un edifici que transmet història de la dolenta". Assegura que ha participat en la marxa per "reivindicar" la memòria del seu avi i "fer-li un homenatge a ell i a altres nostres avis i àvies".

Per la seua banda, Ernesto Rodrigo, nebot-nét de Germán Guillén Benajes, destaca que el seu oncle va ser director de l'Hospital de Sang de Viver i va formar part de part del personal de l'Hospital Internacional d'Ontinyent abans de ser empresonat en el camp de concentració després d'acabar la guerra. Detalla que a Portaceli "reclouren a molts metges" que "menjaven en el terra" perquè els consideraven "els més perros de tots per haver salvat a molts republicans". Encara així, el seu oncle estava "agraït", ja que assegurava que "els metges estaven acostumats a viure amb la mort i amb la sang" i que els donessin el menjar en el terra era "gairebé un halagament: 'Almenys tenim per menjar', deia".

Josep Avilés, qui va ser represaliat per la dictadura a Alacant, insta a "no parar-se en el recordatori" perquè "el present serveix per relançar el futur, que és la lluita". "Recrear-se en el passat serveix de poc si no els utilitzem per a unes millors condicions per als nostres fills i néts. De poc val que ens reunim uns quants ací per a recordar els anys passats, si no valen per a canviar una societat futura", defensa.

Emi Nacher, integrant de la CGT, afirma que l'acte ha sigut "sobrecogedor" i "molt bonic", ja que considera "imprescindible recordar a tots els que van lluitar pels drets aconseguits", "posar-se en la seua pell" i "donar-los les gràcies des del cor". "Moltes vegades la joventut ni tan sols es dona compte de tot el que han fet per a nosaltres", lamenta.