Podríem pensar que l'avortament és un fenomen especialment modern, però hi ha moltes proves que suggereixen que ha estat present en la societat durant milers d'anys. Tot i que la seua història es conta sovint des d'una perspectiva legal, l'existència de l'avortament ha tingut lloc independentment de les lleis que l'acompanyaren.
La necessitat de controlar la fertilitat abans o després del sexe existeix des de fa temps, tan com l'embaràs. El Papiro Ebers de l'Antic Egipte es considera sovint una de les primeres proves escrites sobre la pràctica de l'avortament.
El text, que data de 1600 a. e. c., descriu mètodes mitjançant els quals "la dona buida el concebut en el primer, segon o tercer trimestre", recomanant herbes, dutxes vaginals i supositoris. Hipòcrates, entorn del segle IV a. e. c., va registrar mètodes similars per a induir l'avortament, encara que no els va recomanar.
L'avortament també formava part de la vida quotidiana dels ciutadans de l'Antiguitat. En Amors, una col·lecció de poemes, el romà Publi Ovidi Naso, comúment conegut com a Ovidi, descriu l'agitació emocional del narrador en veure la seua amant patir un avortament mal gestionat:
Mentres es desfa precipitadament de la càrrega del seu ventre prenyat, la cansada Corinna es troba en perill de mort. Haver intentat un perill tan gran sense dir-me-ho. Mereix la meua ira, però la meua ira mor de por.
Al principi, Ovidi es preocupa pel risc de perdre a la seua estimada Corinna, no pel possible fill. Més tard, demana als déus que ignoren la "destrucció" del xiquet i salven la vida de Corinna. Això deixa veure alguns aspectes importants de les actituds històriques que es tenien cap a l'avortament.
Tot i que els debats sobre l'avortament al segle XXI sovint giren entorn de qüestions de vida i persona, no sempre va ser així. Els antics grecs i romans, per exemple, no creien necessàriament que un fetus estiguera viu.
Els primers pensadors, entre ells Sant Agustí (354-3430), distingiren entre l'embrió "informatus" (no format) i el "formatus" (format i dotat d'ànima). Amb el temps, la distinció més comuna va passar a establir-se en el que es coneixia com a "quickening", el moment en què la dona embarassada podia sentir el bebè moure's per primera vegada. Això determinava que el fetus estava viu (o tenia ànima).
Com un retard en la menstruació era sovint el primer signe que alguna cosa anava malament, i una dona podia no considerar-se embarassada fins molt més tard, molts consells sobre l'avortament se centraven en restaurar les irregularitats menstruales o les obstruccions en lloc d'interrompre un possible embaràs (o fetus).
Com a resultat, molts dels consells sobre l'avortament al llarg de la història no necessàriament ho mencionen. I sovint quedava a la interpretació personal si s'havia produït o no dit avortament.
De fet, es podien trobar receptes d' "avortius" (qualsevol substància que s'utilitza per a interrompre un embaràs) en textos mèdics com els de la monja alemanya Hildegard von Bingen en 1150 i en receptaris domèstics amb tractaments per a altres dolències comunes fins a ben entrat el segle XX.
A Occident, la distinció del quickening va passar de moda gradualment a finals del segle XIX i principis del XX. No obstant això, les dones seguiren avortant malgrat els canvis en les seues creences sobre la vida i la llei. De fet, segons algunes fonts, en aquestes dècades semblaven ser més comuns que mai.
"Una epidèmia d'avortaments"
En 1920, Rússia es va convertir en l'estat del món a legalitzar l'avortament, i en 1929, Marie Stopes, famosa defensora del control de la natalitat, es va lamentar que "una epidèmia d'avortaments" estiguera arrasant Anglaterra. Afirmacions similars de França i EUA també indiquen que es percebia un repunt.
Aquestes afirmacions es van acompanyar d'una onada d'obres de teatre, poemes i novel·les que tractaven el tema. De fet, en 1923, Floyd Dell, editor de revistes i escriptor estatunidenc, va publicar una nova obra de ficció, Janet March, en què la protagonista es queixa de la quantitat de novel·les en les quals apareixen avortaments, afirmant que "hi havia suficients coses espantoses en les novel·les, però només els ocorrien a les pobres xiquetes, ignorants i imprudents".
Però la literatura de principis del segle XX, amb moltes històries basades en experiències reals de dones, dona fe d'un ventall d'avortaments molt més ampli que eixa imatge estereotipada de les pobres i indigents operacions carrereres.
Per exemple, la novel·lista anglesa Rosamond Lehmann menciona en la seua novel·la de 1926 El temps en els carrers una seductora "conspiració femenina" de dones avortistes que esperen amb "tacte, simpatia, pastilles i bosses d'aigua calenta".
Aquests textos formen part d'una llarga tradició de narracions sobre l'avortament que precedeix l'activisme contemporani. Per exemple, We Testify és una organització que promou el lideratge i la representació de persones que han avortat. I Shout Your Abortion és una campanya a les xarxes socials en la qual la gent comparteix en línia les seues experiències d'avortament sense "tristesa, vergonya o penediment".
L'avortament té una història llarga i variada, però sobretot aquests textos, des dels papiros egipcis de 1600 a. e. c. fins a les publicacions a les xarxes socials d'avui, demostren que l'avortament ha estat i continua sent fonamental en la nostra història, les nostres vides i fins i tot la nostra art.
PhD Candidate in English Literature, The University of Edinburgh
Creative Commons Crónica CT
Cap comentari :