Vivim una crisi de legitimació de les democràcies i això va acompanyat de dos moviments importants. Per una banda, les institucions implementen innovacions democràtiques orientades a limitar la distància entre la ciutadania i les estructures polítiques. Amb això es busca augmentar l'eficàcia i l'eficiència de les polítiques públiques. D'altra banda, assistim a la irrupció de la societat exigint una profundització democràtica en forma de mobilitzacions, desobediència civil i innovacions participatives.
Sigui per invitació institucional, sigui per mobilització, l'entrada del segle XXI ve marcada per una creixent extensió d'instruments, propostes i innovacions participatives.
A l'hora de ordenar i cartografiar aquesta miríada de propostes, hem d'identificar les motivacions i imaginaris democràtics sobre les quals descansen. En essència, són claus tres crítiques que busquen profunditzar la democràcia.
Per una banda, la crítica deliberativa aposta per profunditzar la democràcia a través de la deliberació pública. Per això busca facilitar discussions basades en arguments raonables i raonats entre persones triades a l'atzar. Aquest és el cas de les assemblees ciutadanes, moltes d'elles orientades a realitzar propostes per fer front a la crisi climàtica.
Les assemblees d'Irlanda
Entre molts exemples, potser el més referencial, conegut i acabat siga el de les assemblees celebrades a Irlanda. En elles un grup de ciutadans i ciutadanes triades a través d'una mostra representativa es van pronunciar sobre la reforma constitucional en relació amb l'avortament.
D'altra banda, la crítica participativa aspira a convertir la ciutadania en subjecte de canvi en clau d'igualtat i justícia social. Aquest acostament segueix l'aposta de referents del pensament crític com Fals Borda o Paulo Freire. Aquest és l'esperit dels Pressupostos Participatius, el exemple paradigmàtic del qual és el de Porto Alegre.
En ells la ciutadania, després de deliberar sobre les necessitats municipals, identifica una sèrie de propostes que, després d'una votació popular, s'incorporen al pressupost municipal. No obstant això, en la seua extensió a Europa aquesta innovació ha perdut part de la seua lògica crítica, articuladora de xarxes i orientada a la justícia.
En tercer lloc, tenim la crítica al model representatiu, que aposta per una democràcia directa amb la celebració regular de referèndums.
En qualsevol dels casos, en la pràctica real, aquestes lògiques de democràcia directa poden hibridar-se. Així, els pressupostos participatius incorporen la deliberació per a la prioritizació de les propostes a través de votacions populars. De la mateixa manera, els processos deliberatius poden orientar el vot en referèndums.
Quan la ciutadania decideix
Aquest és el cas de la Citizens' Initiative Review a Oregon (EUA), que reuneix un grup de ciutadans i ciutadanes triades a l'atzar. Aquestes persones, després d'escoltar totes les parts implicades, delimiten els pros i els contres de les propostes sotmeses a votació per a facilitar la decisió de la ciutadania. Amb això plantegen els arguments favorables i contraris a la pregunta de cada referèndum.
Una quarta innovació democràtica assumiria un punt de partida més instrumental. La complexitat de certs problemes "malditos" obliga a una presa de decisions assentada en la col·laboració amb la societat i les seues organitzacions.
Així, la governança col·laborativa genera estructures estables. En elles, els actors afectats col·laboren per a realitzar diagnòstics i proposar solucions a problemes que requereixen de la concertació de sectors i espais socials plurals.
En el seu estat òptim, aquestes xarxes han de convidar a representants polítics, tècnics i de la ciutadania organitzada i no organitzada. Aquestes formes de governança col·laborativa poden ser "dirigides", normalment per una institució. Poden ser "convidades" per un actor neutral per a totes les parts o poden ser "autoorganitzades", moltes vegades per organitzacions socials.
D'aquesta manera, la governança col·laborativa ajunta experiències diverses com els Plans de Desenvolupament Comunitari, els Consells Consultius o certs think tanks orientats a la presa de decisions polítiques (models autoorganitzat, convidat i dirigit, respectivament).
Depenent de qui siga l'iniciador, els elements centrals per a l'èxit són diferents. En el cas de les institucions com a iniciadores, és clau el lideratge polític i els incentius. En el cas de les apostes per invitació, és clau que els actors compartisquen una sèrie de principis de treball, així com la legitimitat de l'activador. En el de les que neixen de forma autoorganitzada, normalment des de la societat civil, la clau és l'existència d'un relat compartit sobre la problemàtica i el territori.
Institucions i societat col·laboren
En totes elles, finalment, és fonamental una identificació transversal de la importància de la temàtica, la consciència de les parts en la necessitat de recolzar-se en una pluralitat d'actors. I, sobretot, un horitzó en el qual la institució i les organitzacions socials col·laboren de forma horitzontal i corresponsable.
En la pràctica, aquests quatre carrils es hibriden configurant una trama de possibilitats que il·lumina la cartografia d'altres democràcies que també són possibles. Sobre elles debatem a Bilbao el passat abril amb referents com Yanina Welp, Oliver Escobar, Yves Sintomer o Azucena Morán. Personalitats claus en aquesta temàtica que formen part d'un programa formatiu que sens dubte serà de l'interès de qui desitge aprofundir en metodologies participatives per a la profundització democràtica.
Professor de Ciència Política, Universitat del País Basc / Euskal Herriko Unibertsitatea
* ho pots llegir perquè som Creative Commons
Cap comentari :