Les 7 estratègies de l'antifeminisme que amaga el discurs de Rubiales per Miren Gutiérrez

El discurs de l'expresident de la Reial Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, enfront de l'Assemblea General, s'ha convertit en una mena de antimanual en recórrer a totes les estratègies de l'antifeminista. Van ser Michael Flood, Molly Dragiewicz i Bob Pease els qui van desgranar els mecanismes discursius de l'antifeminisme que, per desgràcia, res tenen d'excepcionals.

Així que ens aturem a identificar aquestes estratègies en el discurs, passant de la més subtil a la més agressiva.

1. Negació.

"L'antifeminista negarà que hi haja un problema d'igualtat o sexisme –que consistix en tractar les persones de manera diferent segons el seu sexe– o rebutjarà que siga legítim exigir un canvi", diuen Flood, Dragiewicz i Pease. La negació del problema o de la necessitat de canviar-lo és un element molt comú de resistència a les iniciatives d'igualtat de gènere: "Va ser espontani, mutu i consentit. Tinc una gran relació amb totes les jugadores i vam tindre moments molt carinyosos en aquesta concentració".

2. Rebuda.

"L'antifeminista es tancarà en banda a reconèixer la responsabilitat d'abordar un problema d'igualtat".

Rubiales es va presentar davant de l'assemblea disposat a "donar explicacions", sí, però només davant de l'òrgan que el va triar i no pel que està sent criticat. Ell no entén el comunicat de la jugadora, en què diu que es va sentir "vulnerable i víctima d'una agressió". Rubiales insisteix: "No s'està tractant de fer justícia. Això és fals".

3. Inacció.

"Així mateix, l'antifeminista rebutjarà la implementació d'una iniciativa de canvi cap a la igualtat". Rubiales va acudir a aquesta reunió amb la intenció, precisament, de posar en el seu lloc a la jugadora i a qui la recolza perquè res canviara.

4. Apropiació.

"L'antifeminista simularà que hi ha hagut alguna millora mentre socava de forma encoberta el canvi real cap a la igualtat". En el seu comunicat, Rubiales demana perdó "sense pal·liatius". Això sí, només per "un fet que va ocórrer en la llotja" en un moment d'"eufòria" en agafar-se "aquesta part del cos".

5. Cooptació.

"L'antifeminista utilitzarà el llenguatge de les propostes i metes progressives i usarà paraules del discurs feminista, però només per a ajudar a mantindre estructures i pràctiques desiguals".

Rubiales, de fet, comença apel·lant a "totes les assembleistes i tots els assembleistes". A més, fa servir en el seu discurs la paraula "feminisme" i les seues derivades vuit vegades; "igualtat" quatre vegades, i "justícia" sis vegades. Però més endavant apadrina el plural masculí, que "inclou tant a dones com a homes". Per tant, exhorta als i les presents, "no ens acompleixem i seguim fent servir 'campions' per a parlar d'homes i dones".

Conseqüentment, la paraula que domina el discurs és "dimissió" i les seues derivades (nou vegades), que ocupen la part central del seu discurs, com es veu en la gràfica. Altres paraules freqüents són "cacera", "assassinat", "pressió", "sofriment" i "matar", i les seues derivades, totes referides a ell i a qui el recolza.

"Les denúncies de victimització masculina i discriminació inversa també són elements comuns de resistència antifeminista. Molts homes se senten amenaçats pel feminisme i criden l'atenció sobre el que veuen com a formes de desavantatge masculí", diuen Flood, Dragiewicz i Pease.

Les estratègies antifeministes inclouen redefinir el problema de manera que parega insignificante. Segons Rubiales, la complicació no va ser el seu comportament amb la jugadora Jennifer Hermoso –el pic–, sinó blandir els seus genitals a prop de la reina d'Espanya i la infanta, per la qual cosa demana perdó.

Els antifeministes –segons expliquen Flood, Dragiewicz i Pease– tracten de revertir el problema adoptant una posició de víctima, alegant una discriminació inversa. A aquest recurs apel·la Rubiales diverses vegades: ell és la víctima. "S'està executant un assassinat social. A mi se m'està tractant de matar", diu.

"Hem patit molt. Hem passat per molt. Hem engolit molt. Però hem estat junts. Tu i jo i el teu equip, que agraeixo que estiga ací", diu Rubiales a l'entrenador de la selecció de futbol, Jorge Vilda, també qüestionat en el passat.

En el seu llenguatge no verbal (donant la mà als presents) i verbal (repartint salaris, apel·lant a les persones pels seus noms), Rubiales també es fa fort incloent als seus companys de fatices. "El millor del futbol sou vosaltres. Està ací: aquesta gent que m'ha confiat poder ser president aquests cinc anys", afirma, assegurant també haver rebut la solidaritat i suport de molts.

Rubiales determina què és i què no és el feminisme. Exigir responsabilitats pel que va ocórrer és "fals feminisme", que és "la gran lacra d'aquest país". "L'igualtat no és diferenciar quan hi ha una opinió entre el que diu l'home i el que diu la dona. Cal diferenciar entre la veritat i la mentida. I jo estic dient la veritat", diu Rubiales, sense que quede molt clar què és el que ha volgut definir, excepte que cal creure-li a ell.

Rubiales també s'atribueix la facultat de determinar què és l'agressió. "Què pensaria una dona (a la) que de veritat se li ha obligat i se li ha agredit sexualment?", es pregunta.

6. Repressió.

Flood, Dragiewicz i Pease indiquen que "l'antifeminista tracta de revertir o desmuntar una iniciativa de canvi una vegada que ha començat la seua implementació". La sorprenent declaració que Rubiales no dimiiria, quan tothom esperava el contrari, té aquest propòsit: revertir una situació que semblava precipitar-se en contra seua.

A més, "l'antifeminista atacarà la credibilitat de qui impulsan el canvi impugnant els seus motius i marginant-lo com a grup d'interès especial" diuen Flood, Dragiewicz i Pease. Per a Rubiales, el "fals feminisme" està "vengent una altra cosa en molts dels mitjans", té la seua pròpia agenda que, no obstant açò, ell no revela. Es tracta d'un complot contra ell i contra els homes "feliços" i "plens" (repetit tres vegades) com ell.

7. Violència.

"L'antifeminista fa servir el llenguatge de la violència, assetjament i abús contra persones subordinades –diuen Flood, Dragiewicz i Pease–. Tracta d'arrojar la culpa a qui són les seues víctimes; nega la credibilitat del missatge sobre la base que és irracional, fals o exagerat".

Per a Rubiales, l'agressió contra algú que es pot considerar subordinat no és més que "un pic" paternal. Un gest sense desig ni domini per la seua part. No obstant açò, la seua explicació rossa l'erotisme en descriure amb tot luxe de detalls com va ser Hermoso qui el va agafar "per les malques, per les cames", el "va aixecar" del terra, el "va acostar al seu cos", etc.

Així mateix, fa servir un altre recurs típic de l'antifeminista i personalitza els atacs. Senyala a "la senyora (ministra de Treball en funcions, Yolanda) Díaz, la senyora (ministra d'Igualtat en funcions, Irene) Montero, la senyora (ministra de Drets Socials en funcions, Ione) Belarra, el senyor (exdiputat de Podem, Pablo) Echenique" com a part d'una conjura en contra seua.

L'antifeminisme és l'oposició cap a ideologies, principis o moviments feminists que lluiten per la igualtat. Els antifeministes poden no estar d'acord amb aspectes específics del feminisme o rebutjar-lo completament; les seues objeccions poden sorgir de les seues preocupacions sobre l'impacte de la igualtat en els rols de gènere tradicionals –que els antifeministes intenten protegir–, l'escepticisme sobre afirmacions feminists específiques o el desacord amb propostes polítiques feminists per a aconseguir la igualtat.

El aplaussos que rep Rubiales al final del seu discurs corroboren el que diuen Flood, Dragiewicz i Pease, i que moltes investigadores hem comprovat una vegada i una altra en estudis científics: l'antifeminisme –o masclisme– no és anecdòtic, sinó molt estès; una autèntica lacra social.