Entrevista amb Ellen Thomas: El passat climàtic de la Terra que ens adverteix sobre el futur

La paleoclimatòloga Ellen Thomas (Hengelo, Països Baixos, 1950), guardonada amb el Premi Fronteres del Coneixement de la Fundació BBVA en la categoria de Canvi Climàtic, va realitzar una expedició de perforació oceànica a l'Antàrtida el 1987. Aquest viatge canviaria per sempre la seva carrera. La seva intenció era investigar uns microorganismes en què és experta, anomenats foraminífers bentònics, que habiten el fons del mar. Esperava trobar canvis menors en aquests organismes en un hàbitat estable com és la profunditat marina.

En canvi, el que va trobar, després d'analitzar les mostres de la capa corresponent al límit entre el Paleocè i l'Eocè, va ser "un escalfament de entre 5 i 6 graus i una extinció que va afectar un terç de les espècies de l'oceà", explica Thomas a SINC, en una entrevista fa unes setmanes a Bilbao l-'entrevista que reproduïm de SynC des de Crònica (Creative Commons)-, on va viatjar per recollir el guardó.

Segons aquesta investigadora sènior de Ciències de la Terra i Planetàries de la Universitat de Yale (EUA), els anàlisis químics de les closques d'aquests organismes, realitzats en col·laboració amb el seu company i company de premi James Zachos, els va portar a la conclusió que "es va tractar d'un fenomen global que va produir emissions massives de CO2, amb la conseqüent pujada de les temperatures i acidificació dels oceans".

A aquest episodi se li ha denominat Màxim Tèrmic del Paleocè (PTM, per les seves sigles en anglès) i les seves causes van ser naturals, però és comparable a l'actual canvi climàtic provocat per la cremada de combustibles fòssils. Per això, s'utilitza com a referent per predir l'evolució futura del clima.

Vostè ha dit que el descobriment del Màxim Tèrmic del Paleocè en una expedició de perforació a l'Oceà Antàrtic el 1987 es va produir per 'serendipia'.

Sí, vam anar en una expedició de perforació en aigües profundes de l'Antàrtida, vam usar un vaixell similar al de la indústria petroliera. Aquest tipus de campanya d'investigació resulta molt cara i perquè et n'aprovin el finançament has de ser molt concret en la teva proposta. Nosaltres volíem estudiar uns microorganismes anomenats foraminífers bentònics, que habiten el fons del mar.

No obstant això, en el moment de la nostra expedició, que va ser a finals dels vuitanta, hi havia un gran debat sobre quan s'havia format la capa de gel de l'Antàrtida. Així que per justificar la inversió vam proposar també buscar evidències de la formació d'aquesta capa de gel i de l'esfriament del món fa uns 50 milions d'anys.

Però, en canvi, el que vam trobar en aquella perforació en la qual vam arribar a uns 300 metres de profunditat, va ser un escalfament fa 56 milions d'anys, que acabaríem denominant Màxim Tèrmic del Paleocè [PTM] i també una extinció massiva d'espècies als oceans durant aquest període.

La gran extinció als oceans fa 56 milions d'anys va coincidir amb emissions massives de gasos d'efecte hivernacle i un escalfament d'entre cinc i vuit graus

Devia quedar-se molt sorpresa. Com va arribar a aquest descobriment?

Una cosa que m'agrada comentar és que quan descobreixes alguna cosa així en el mar profund, que és l'hàbitat més gran de la terra, l'ecosistema més gran que tenim, ha de tractar-se d'un fenomen global.

Abans d'anar a aquesta expedició, tenia una teoria que en realitat els microorganismes que estudio [foraminífers bentònics], que habiten a les profunditats marines, no podrien sofrir mai una extinció real. Per exemple, aquests organismes no s'extingiren en el moment en què els dinosaures desaparegueren fa uns 65 milions d'anys per l'impacte de l'asteroide.

Però durant la perforació, a mesura que anàvem arribant a les zones més profundes per recollir mostres i, per tant, retrocedint en el temps, va arribar un moment en què vaig notar grans diferències en la meva espècie d'organisme.

En trobar la capa que corresponia al límit entre el Paleocè i l'Eocè [fa uns 56 milions d'anys], vam observar una gran extinció, que vam estimar que va afectar un terç de les espècies de l'oceà, mentre que en etapes anteriors vam comprovar que hi havia hagut unes faunes molt riques i diverses.

No ho podia creure, però ahí estaven les dades. Així que, si això va succeir en aquest hàbitat més gran de la Terra, el que ho va provocar havia de ser alguna cosa a escala global.

Com van arribar a la conclusió que l'escalfament es va produir per emissions massives de CO2?

Aquesta és realment la part interessant. Aquí és on comença la col·laboració amb el meu company James Zachos. Jo estava estudiant organismes obtinguts del fons marí i ell investigava sediments terrestres a Wyoming (EUA). Però vam treballar junts en l'anàlisi de les petxines petites dels fòssils que vaig obtenir a les profunditats de l'Àrtic. Aquestes closques estan fetes de carbonat càlcic -que conté calci, carboni i oxigen-.

L'anàlisi químic de l'oxigen d'aquests sediments ens dóna informació de la temperatura de l'aigua en què es va formar el carbonat càlcic. D'altra banda, el carboni indica que en el moment en què pujava la temperatura hi havia CO2 que s'estava emetent. Els resultats que vam obtenir indicaven que la gran extinció als oceans va coincidir amb un escalfament d'entre cinc i vuit graus, amb emissions massives de gasos d'efecte hivernacle i amb l'acidificació dels oceans en el PTM.

Les dades de la investigació de Zachos amb sediments terrestres van confirmar aquest augment del CO2 emès, coincidint amb el límit de Paleocè-Eocè.

El rellevant és que part d'aquesta informació ja es tenia, però nosaltres vam posar les peces del puzle juntes. En les seves investigacions amb sediments terrestres, Zachos va descobrir una pertorbació considerable a l'isòtop del carboni-13 que indicaria que s'havien alliberat grans quantitats d'aquest element a l'atmosfera en fases de temps molt curtes a escala geològica. L'evidència, per tant, és que l'emissió de grans quantitats de CO2 en aquell període va causar l'escalfament i això va ocórrer al mateix temps que es va produir l'extinció d'espècies als oceans.

A la terra no es va produir una extinció com la dels mars, però sí canvis i migracions d'animals i d'associacions de plantes que es van anar desplaçant cap a altres parts del planeta

A la terra no es va produir una extinció com la dels mars, però sí canvis i migracions d'animals i d'associacions de plantes que es van anar desplaçant cap a altres parts del planeta.

Tot això va cobrar sentit: l'aparició de l'escalfament global com a resultat de les emissions de gasos d'efecte hivernacle.

Quina va ser la causa d'aquestes emissions al PTM?

Aquesta va ser una qüestió molt important i, de fet, vam tenir un gran debat sobre això en aquell moment. Vaig passar algun temps treballant a Cambridge amb un científic molt famós anomenat Nick Shackleton, que era especialista en l'anàlisi d'aquests sediments calcàris. Quan li vaig comentar els nostres descobriments em va dir: "Saps que això no és possible, oi?". I jo li vaig contestar: "Sembla inexplicable, però mira les dades".

És difícil pensar en algun procés amb una gran emissió de CO2 que no sigui produïda pels humans amb la cremada de combustibles fòssils. Es requereix una taxa d'emissió a una velocitat determinada. Així que creiem que la causa més probable va ser, per una banda, molta activitat volcànica a l'Atlàntic Nord, perquè en aquest moment els continents es movien i Groenlàndia s'estava separant de Noruega. I on ara està Islàndia -que encara no existia- hi havia una gran activitat volcànica i un enorme calor. No obstant això, el CO2 dels volcans no era suficient, ni un fet químicament correcte per explicar aquesta gran emissió d'aquests gasos.

Una enorme emissió de CO2 com la que va haver-hi al PTM no s'explica només per una gran activitat volcànica a l'Atlàntic Nord. Probablement, va ocórrer perquè la calor emesa va 'coure' el petroli i la matèria orgànica dels sediments 

Però sabem que a l'Atlàntic Nord hi ha molt petroli, que es continua extreient en l'actualitat. De manera que, si tens una gran activitat volcànica, el material ences que puja a la superfície des de les profunditats de la terra comença a 'coure' el petroli i la matèria orgànica dels sediments. En essència, és un procés natural de cremada de combustibles fòssils, que després forma gasos d'efecte hivernacle.

Al Màxim Tèrmic del Paleocè, fa 56 milions d'anys, s'extingí un terç de les espècies dels oceans, segons assenyala Ellen Thomas. / EFE / Luis Tejido

I tot això ho va detectar vostè des de l'Antàrtida, al sud?

Sí, però l'escalfament global és global, no importa si el procés s'inicia a l'Àrtic, a l'Antàrtida o a l'Atlàntic Nord. En el nostre cas, vam poder demostrar-ho gràcies a la perforació oceànica realitzada a l'Antàrtida, que va ser una empresa molt cara i difícil. Però la inversió va valer la pena perquè vam obtenir dades molt valuoses i vàries proves d'un canvi climàtic real.

L'escalfament global que es va produir al PTM, amb un increment de 5 a 8 graus, és comparable a l'escalfament que estem vivint ara amb el canvi climàtic causat per l'activitat humana?

Exactament. La gran diferència és el temps: el que està passant ara ho estem fent en cent anys, mentre que al PTM va trigar 3.000 anys a arribar a un nivell d'escalfament similar.

Això significa que els organismes i les espècies tenen molt menys temps per adaptar-se ara. Al PTM van desaparèixer un terç de les espècies, però també es va donar un reemplaçament d'espècies. Ara el canvi és tan ràpid que no hi ha temps perquè les espècies es reemplacin, i per això es parla de sisena extinció.

Amb el ritme actual d'emissions i d'escalfament, podem arribar a viure un escenari similar al del PTM en termes d'extinció d'espècies i canvis en els ecosistemes oceànics i terrestres?

Sí, exactament. Ara mateix, tot el CO2 que aboquem a l'atmosfera s'acumula i s'acumula, i estem caminant cap a una situació comparable a la del PTM. El CO2 que hem emès en l'últim segle roman a l'atmosfera i seguirà fent efecte durant centenars d'anys. Hem convertit la Terra en un hivernacle amb efectes que duraran segles.

No podem predir l'extensió exacta d'aquest canvi, però sí sabem que el canvi climàtic té conseqüències dramàtiques. Si no fem res, el nivell del mar pujarà molt més del que la humanitat hauria vist en tota la seva existència fins ara. Això implicarà la desaparició de moltes ciutats costaneres i la seva població haurà de traslladar-se a altres llocs.

I això no és el pitjor. El pitjor és que el canvi climàtic també afectarà la producció d'aliments, els recursos hídrics, els patrons de les precipitacions i els ecosistemes, amb conseqüències sobre la biodiversitat i la pèrdua d'espècies.

Per tant, és una situació molt greu i, si no fem res, serà irreversible. Ens cal actuar ara, reduir les emissions, canviar els nostres hàbits energètics i prendre mesures per frenar aquest canvi.

Espero que amb aquest premi Fronteres del Coneixement, que reconeix el vostre treball en paleoclimatologia i en l'estudi del canvi climàtic, la gent entengui millor la importància d'actuar ara abans que sigui massa tard.

És veritat que després del nostre treball s'han posat les coses més fàcils en molts aspectes. Ens hem convertit en persones respectades en el món acadèmic, perquè estem tractant de fer alguna cosa que és molt important. Em considero una activista pel fet que estic fent tot el que puc per informar sobre el que passa amb el clima.

Fa uns 30 anys, quan vam publicar els nostres primers articles sobre el PTM, hi havia molts negacionistes que deien que no era real i que les dades que vam recollir no eren correctes. Ara bé, els nostres resultats han estat confirmats per altres persones i laboratoris al llarg dels anys, amb tècniques i mètodes diferents. I ara ja no hi ha gairebé ningú que negui el canvi climàtic.

El problema ara és la inacció o la lenta resposta de molts governs i indústries davant la situació. La majoria de la gent sap el que passa i els científics som els primers a demanar canvis, però això no és suficient. Cal que la societat es mobilitzi i demani també aquests canvis als seus governs i empreses.

Espero que aquest premi ajudi a arribar a més gent i a fer que la informació arribi a tots els racons, perquè aquest és el problema: que no tots saben el que passa. Molts encara viuen en la ignorància o pensen que no els afectarà directament. I aquesta és una qüestió que ens afecta a tots.

És el nostre planeta i el d'aquells que ens seguiran. Hem d'actuar per deixar-lo en un estat habitable, perquè és la nostra responsabilitat.