Els meus records de joventut estan, indefugiblement, units a les vesprades a casa tot escoltant amb un transistor els partits de futbol que hi havia al llarg de la jornada. Les sessions es podien perllongar durant una bona cosa d’hores seguides que servien per assabentar-se’n, fil per randa, de tots els aspectes que envoltaven no sols el desenvolupament dels partits de futbol sinó, també, altres aspectes com els socials, els econòmics i, fins i tot, els polítics que anaven lligats a un club esportiu. En aquells anys, l’autèntic rei de les retransmissions era José María García, conegut com el Supergarcia, que en feia ja en aquell moment una ràdio personalista, lligada a la seua manera de treballar i que esdevenia en el símbol de totes les emissores per on passava. Deixava la seua empremta singularitzada per una veu estrident i una forma de periodisme envoltat d’escàndols, denúncies, baralles amb presidents esportius, discussions en antena d’allò més saboroses per als oients i una mina d’or per a les empreses periodístiques on hi era per l’arribada ingent de publicitat.
Amb la retransmissió que s’ha produït, recentment, d’una sèrie de documentals que narren els quefers del Supergarcia al llarg de la seua vida professional, me n’he recordat d’aquella etapa de la joventut en què, fins i tot, moltes vesprades preferia quedar-me a casa en comptes d’anar a la discoteca. M’imaginava els estudis centrals de l’emissora atapeïts de tècnics, periodistes, locutors i redactors treballant amb un afany exagerat per coure un bon producte radiofònic. Al cap d’uns anys, però, vaig poder presenciar de primera mà tot allò que m’havia imaginat durant tant de temps quan vaig estar treballant en els serveis informatius de la mateixa emissora on ell n’era el buc insígnia, un autèntic rei dels esports, un heroi i, fins i tot, un espill on mirar-se cadascú dels joves que començaven la vida laboral. Amb una munió notable de treballadors al seu departament, on destacable una locutora escultural que sols hi anava per recitar els resultats i la travessa, prompte em va sorprendre la presència dels becaris que havien de fer jornades inabastables, sense descans i amb un dia lliure que, per descomptat, no podia ser el cap de setmana. A l’altre costat de la balança, cal remarcar l’anada i tornada de famosos i gent molt coneguda a l’emissora. Fins i tot, un dissabte l’aleshores ministre Mariano Rajoy hi va acudir per comentar la volta ciclista a Espanya que tenia lloc durant aquells dies. Els convidats estaven ben atesos, amb menjar i beguda que preparava un home una mica més gran, conegut com Pepín. Els seus entrepans eren famosos, que solia preparar en una mena de cuina adaptada que hi havia en un dels espais de la mateixa redacció.
Mentre es perllongava la retransmissió de diumenge, a la redacció dels informatius teníem un ull als teletips que escopien a cada cop les notícies que s’anaven succeint amb una parsimònia calculada tot sabent que els dies d’esbarjo l’actualitat es reduïa considerablement. El poder del Supergarcia a l’emissora era incalculable. Ningú no gosava retraure-li res, ell era qui marcava la programació, la resta escoltàvem i callàvem. La jerarquia estava clara. Fins i tot, encara recorde que aquella volta que al poc de temps d’acabar el seu carrusel, més de sis hores seguides de programa, va ordenar un dels seus redactor que baixara a l’estudi –tots estaven en una mena de soterrani- per informar de l’escrutini final de la travessa. El conductor del programa que en aquell moment hi havia en antena, un espai dedicat a la religió, s’hi va negar tot adduint que no quedava bé aturar el decurs del seu programa espiritual per comunicar els guanys i els beneficis econòmics dels jugadors de la travessa. Barrejar la part mística amb la part material era, si més no, una combinació estranya. De seguida que el redactor li va comunicar al Supergarcia els fets, aquest va exclamar: “esto se da en antena aunque se niegue el rey de Roma”, va etzibar al seu treballador. A continuació, va enxampar el paper i s’hi va adreçar a l’estudi. Tots el vam vore expectants. Pocs segons després, el conductor del programa li va donar pas com si es tractara d’una connexió amb un camp de futbol. Semblava una mica curiosa eixa combinació. Ens vam quedar somrients. Una vegada més havia guanyat el líder. Tot un personatge.
Miquel Ruiz, periodiste de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com
Escriu en diferents mitjans, entre d'altres en Levante, Provincias i ha estat com a cap de premsa en diversos ajuntaments. Actualment ho fa normalment, com a opinió, en Infoturia, Levante-emv i també a Crònica Camp de Tùria
Cap comentari :