Dimarts 15 d'agost Espanya es va despertar davant la furor causada per la victòria de la selecció nacional de futbol femení en el partit contra Suècia. Guanyar la semifinal significava que, per primera vegada en la història, l'equip arribava a la final de la Copa Mundial de la FIFA 2023. Els principals líders polítics del nostre país, personalitats públiques i mitjans de comunicació nacionals i internacionals van voler fer-se ressò d'aquest aconseguiment.
I és que la selecció espanyola de futbol femení està batent tots els rècords d'audiència en els últims anys a les televisions del nostre país. La seua acomiadament de l'Eurocopa femenina de 2022 va reunir més de 2,4 milions d'espectadors (2 420 000), un 23,3 % de l'audiència.
Tanmateix, la quota de pantalla es va incrementar fins al 45,4 % en la semifinal mundial entre Espanya i Suècia, havent superat els quatre milions de teleespectadors, la major audiència en un mundial de futbol femení a Espanya.
Grans diferències
Aquest interès inusual cap al futbol femení desmunta l'argument oficial amb el qual fins fa poc la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF), els principals clubs, els mitjans especialitzats i els patrocinadors justificaven la seua escassa finançament i seguiment.
"¡El futbol femení no interessa a les audiències!", repetien una i altra vegada davant les jugadores de futbol –com analitza un estudi que està realitzant la Universitat de Còrdova per al Ministeri d'Igualtat–. Això es feia amb l'objectiu de mantenir-les en una posició subalterna al futbol masculí, tant en finançament com en presència mediàtica.
No hem d'ignorar que els hàndicaps culturals que lastrin les oportunitats de les dones en qualsevol àmbit de la nostra societat (el triple rol de gènere –productiu, reproductiu i comunitari–, sostre de vidre, discriminació salarial, violència i assetjament sexual, etc.) tenen un abast majúscul en l'esport.
L'esport ha sigut històricament un lloc de dominació masculina, reservat a un únic col·lectiu: els homes. Malgrat el canvi social experimentat en les societats avançades, l'esport continua sent un dels pilars més accentuats de la dominació androcentrista. Això determina l'estructura i el simbolisme de la institució esportiva.
En aquesta institució la bretxa de gènere és evident, segons l'Enquesta d'Hàbits Esportius a Espanya del Consell Superior d'Esports. La pràctica esportiva és major entre homes que entre dones (un 63 % i un 52 %, respectivament). Això es pot veure sobretot en l'esport federat i d'alt nivell, on la participació femenina baixa al 24 % i al 39,2 % respectivament.
En aquestes xifres influeix la citada dominació masculina i, amb ella, el cercle vicí de la desigualtat de gènere. Aquest ve marcat pel reduït nombre de dones directives i tècniques a les federacions esportives espanyoles, l'escassa presència de l'esport femení als mitjans de comunicació –que a més es mostra de forma estereotipada, sexualitzada i sexista–, sense referents i amb la conseqüent dificultat per aconseguir patrocinis i accés a recursos i instal·lacions. Per no parlar de les vergonyoses diferències salarials entre homes i dones esportistes professionals i les majors inconveniències d'aquestes davant la maternitat i el cures de menors a càrrec.
Valga com a exemple que el premi que rebrà l'equip campió del Mundial de Futbol Femení de 2023 serà un quart –110 milions de dòlars– del rebut pel seus homòlegs homes en el Mundial de Qatar de 2022 –440 milions de dòlars–.
El conveni col·lectiu
El futbol tan sols és practicat per el 6 % de la població esportiva femenina i el 7,7 % dels futbolistes federats (87 827 dones d'un total de 1 137 651 federats) d'Espanya. Malgrat l'enorme bretxa existent en aquest esport, les jugadores de futbol han sigut punt de llança per a reduir la dominació masculina en les institucions esportives espanyoles.
La gran victòria del futbol femení espanyol va tenir lloc en 2020. En aqueix any, el sector es va declarar en vaga davant la farta d'igualtat, agreujament i manca de reconeixement per part de clubs i càrrecs federatius.
El futbol espanyol genera un 1 % del PIB nacional. La Lliga produïx 2 000 milions d'euros a l'any en drets audiovisuals, i els futbolistes homes de primera divisió gaudeixen de salaris milionaris. En aquest context, el futbol femení vivia una situació d'absolut agreujament en recursos, salaris i condicions contractuals.
La vaga va ser tan revolucionària com determinant, culminant en el major èxit aconseguit pel esport femení espanyol: la Resolució de 11 d'agost de 2020, de la Direcció General de Treball, per la qual es registra i publica el conveni col·lectiu per a les futbolistes que presten els seus serveis en clubs de la primera divisió femenina de futbol. Amb aquest conveni les futbolistes van aconseguir un marc legal que regulava les seues jornades de treball, salaris, vacances i baixes per malaltia o embaràs, a més de drets d'imatge, mesures de conciliació familiar i protocols d'assetjament, etc.
Més enllà del futbol
Ara falta que aquesta realitat s'estenga a altres federacions i disciplines esportives, perquè la bretxa es redueixi i l'agreujament entre dones esportistes siga cosa del passat.
En aquest sentit, urgeix que la Llei 39/2022, de 30 de desembre, de l'Esport desenvolupe el més prompte possible tot l'article orientat a aconseguir la igualtat efectiva de gènere en l'àmbit de l'esport. També és necessari que es modifique el Reial Decret 1006/1985 de 26 de juny, pel qual es regula la relació laboral especial dels esportistes professionals, per a adaptar-lo als temps presents i que les dones puguen millorar la seua relació laboral en el món de l'esport.
Les federacions esportives han de prendre nota de l'enorme valor social i econòmic que les dones aporten a l'esport i a la nostra societat.
. David Moscoso Sánchez Catedrátic de Sociolòogia, Universidad de Córdoba
Cap comentari :