El meu pare era fuster, així que he passat gran part de la meua vida entre fustes, serres, raspalls i formons. I només havent viscut rodejat d'estella, aprens a diferenciar els diferents olors de la fusta.
Anys després que el meu pare es jubilara, anava jo pels submóns d'un hospital quan sense adonar-me'n vaig passar per la sala de manteniment (ni tan sols sabia que estava allà). L'olor d'aquella sala em va envoltar, i després de travessar la meua mucosa olfactiva, es va dirigir ràpidament a través del nervi olfactiu fins al bulb olfactiu, que després d'analitzar-lo el va conduir al sistema límbic.
De sobte i sense saber com, vaig tornar al meu Toledo natal, a la fusteria del meu pare. Aquella que portava anys tancada i en la qual mai havia tornat a pensar. Per un segon, fins i tot em vaig semblar veure amb una llija a la mà, mirant-me perquè l'ajudara. I com per art de màgia, tot l'estrès del dia va començar a desaparéixer, donant pas a sentiments de calma i felicitat.
El soroll d'un ascensor proper em va retornar a la realitat.
Aromes que ressusciten emocions del passat
És possible que el simple olor a fusta recent tallada m'haja arrossegat vint anys enrere i que el meu hipocamp estiga traient a la llum records que no sabia que estaven ahí?
Aquest tipus de vivències són molt comunes i segurament vostè ho haja experimentat. L'olor a brioixeria o pa recent fet, el clor de la piscina a l'estiu, la brisa salada del mar i l'aroma a café o a pluja són olors que fan que la nostra memòria comence a rescatar records i emocions que creiem oblidats.
La memòria és la capacitat del cervell per a recopilar, emmagatzemar i recuperar informació basada en experiències passades. Però quin tipus d'experiències s'emmagatzemen amb més facilitat? Aquelles vinculades a emocions, siguen positives o negatives.
La nostra memòria és un calaix sense fons. La quantitat d'informació que podem emmagatzemar és infinita; el que succeeix és que no sempre està accessible. Això es deu a que el nostre cervell guarda en llocs més recòndits allò que considera menys important en un moment determinat. I quant més apartada estiga, més difícil és rescatar després aquesta informació.
Nombrosos estudis científics tracten d'averiguar com podem recuperar records i sensacions del passat a través d'un determinat olor. És el que es coneix com a memòria olfactiva.
En línia directa amb la memòria sentimental
I és que el sentit de l'olfacte està fortament connectat amb diferents àrees del cervell, com el sistema límbic i la còrtex orbitofrontal. El primer és clau per a generar respostes emocionals als olors, mentre que la còrtex participa en la identificació i discriminació d'aromes, així com en la seua vinculació amb experiències i records.
Abans que arribe a la còrtex cerebral, la informació de la resta dels sentits ha de passar per un sistema de control previ, el tàlem. En canvi, l'olfacte té passi VIP i posseeix el privilegi d'estar connectat directament amb els circuits de memòria del cervell, amb l'hipocamp.
Per això, en olorar un aroma familiar s'activen les mateixes regions cerebrals relacionades amb la memòria emocional. De fet, els records induïts per olors solen ser experiències del passat amb major càrrega sentimental.
La pèrdua de l'olfacte, anunci de malalties neurològiques
A l'igual que amb altres facultats, la capacitat olfactiva sembla disminuir amb l'edat, però també en el transcurs de nombrosos trastorns. Molts de nosaltres ho vam poder comprovar de primera mà durant la pandèmia per covid-19, quan milions de persones van perdre de manera temporal, i fins i tot permanentment, el seu sentit de l'olfacte.
I curiosament, molts d'eixos trastorns són de tipus neurodegeneratiu, on un dels símptomes associats és la pèrdua de memòria.
La cosa interessant és que aquest deteriorament olfactiu pot manifestar-se abans que aparega el problema i, per tant, predir el desenvolupament de quasi 70 malalties neurològiques i psiquiàtriques. La disminució contínua de la facultat de captar olors anuncia la pèrdua de matèria grisa, majoritàriament neurones, en l'hipocamp a mesura que es desenvolupa deteriorament cognitiu lleu (DCL), primer, i la malaltia d'Alzheimer, després.
De fet, la degradació de la capacitat olfactiva pronostica quins individus amb DCL desenvoluparan alzheimer en el futur. Però no només serveix per a detectar demències: també anuncia la disfunció cognitiva i precedeix o es desenvolupa paral·lelament a l'inici d'una àmplia varietat de patologies com el pàrkinson, la demència per cossos de Lewy, la malaltia de Creutzfeldt-Jakob, l'alcoholisme i l'esquizofrènia.
Gimnàsia olfativa per a rehabilitar la memòria?
En el cas de persones amb trastorns neurològics com alzheimer o pàrkinson, l'absència d'estimulació olfactiva en el cervell podria contribuir a l'empitjorament dels símptomes. De fet, diversos estudis han trobat que una major capacitat d'olorar es relaciona amb menor risc de mortalitat en general.
D'aquí l'interès en els últims anys per determinar si els olors poden usar-se en teràpies per a estimular i rehabilitar la memòria en pacients amb desordres neurològics.
Les dades fins al moment així ho indiquen. L'enriquiment olfactiu, olorar diversos aromes, revertix la pèrdua olfactiva causada per una infecció, un trauma cranial, pàrkinson, o envelliment. I aquesta millora porta associada un augment en la capacitat cognitiva i memorística.
I el mètode no pot ser més senzill: els resultats es van aconseguir exposant diàriament a persones a diferents aromes. És més, les conclusions d'un estudi recent recolzen la idea que seria suficient amb dues hores cada nit i durant sis mesos per a millorar la memòria.
Òbviament, es necessita més investigació per a poder concloure definitivament que estimular l'olfat de forma regular mitjançant aromes ajuda a protegir el cervell i prevenir el deteriorament cognitiu.
Fins que açò ocorra, jo torne a la fusteria del meu pare, pensant en aquelles paraules de Marcel Proust: "El perfum és l'última i la millor reserva del passat, la que quan totes les llàgrimes s'han assecat, pot fer que tornem a plorar".
Investigador científico en enfermedades neurodegenerativas y Profesor de la Facultad de Medicina, Universidad Complutense de Madrid
Crònica CT
* ho pots llegir perquè som Creative Commons
Cap comentari :